"Escriptor.

Després d’uns estudis inacabats de comerç, el 1956 començà a col·laborar en el Diario de Mallorca. Instal·lat a Barcelona el 1960, col·laborà a Serra d’Or, La Vanguardia i Destino, de l’empresa editora del qual fou director (1975-77) dins la nova línia de catalanització i politització. El centre de la seva obra és la narrativa, una de les més destacades de la literatura catalana actual. Solnegre (1961, Premi Ciutat de Palma), La lluna i el “Cala Llamp” (1963) i Els escorpins (1965) reflecteixen el món balear, rural i mariner, amb influències de narradors italians contemporanis i nord-americans de la “generació perduda”.

Els argonautes (1968) inicià la seva maduresa i presentà l’univers mític sobre el qual bastiria gran part de la narrativa posterior, especialment les novel·les Difunts sota els ametllers en flor (1970, premi Josep Pla), Cavalls cap a la fosca (1975, premi Prudenci Bertrana), Les primaveres i les tardors (1986, premi Sant Jordi) i El cor del senglar (2000, premis Crexells i de la Crítica 2001), i els relats Crònica d’atabalades navegacions (1971) i Camins i ombres (1977).

Amb el volum de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977), la seva obra incorporà elements més cosmopolites, com es comprova en les novel·les Les pomes d’or (1980) i Els dies immortals (1984) i en els contes El misteri de l’alzinar (1982). En les novel.les El divorci de Berta Barca (1989, a partir de l’original en castellà) i Lola i els peixos morts (1993), es decantà per la sàtira, centrada en els alts estrats de la societat espanyola en el primer cas i en el món intel·lectual català en el segon.

Ulisses a alta mar (1997, premi Prudenci Bertrana), constitueix l’exaltació d’un cert tipus d’individualisme i L’Ull del Vent (2001, premi Ramon Llull i premis Lletra d’Or, de la Crítica de Serra d’Or i Nacional de Cultura 2001) s’ambienta en les guerres napoleòniques. Posteriorment publicà les novel·les Olympia a mitjanit (2004, premi de la Crítica Serra d’Or i Salambó) visió decebuda dels canvis introduïts per la irrupció del turisme en la societat mallorquina, Cada castell i totes les ombres (2008, premi Sant Joan) i aplegà els seus contes a Les maniobres de l’amor: Tots els contes, 1958-2001 (2002).

La seva obra dramàtica (Els condemnats, premi Ciutat de Palma 1959, La simbomba fosca, 1962, El dolços murmuris de la mar , 1981 etc.) té un fort accent satíric i crític. Com a assagista publicà Exercicis més o menys espirituals (1969), Els xuetes (1969), Debat català (1973), Els meus inèdits de Llorenç Villalonga (1987), Punts Cardinals (1991), recull i traducció del castellà d’articles apareguts a La Vanguardia i Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996) panoràmica històrica que li valgué el premi Bocaccio (1999). Cal destacar també la seva ingent producció com a articulista, tant en castellà com en català, en els diaris i revistes esmentats i altres.

És també autor de reportatges (Arran de mar, 1967; Viatge a les Balears menors, 1968; Les Illes encantades, 1984), d’entrevistes (Grans catalans d’ara , 1972; L’àguila daurada, 2003), de les biografies de Josep Pallach i Carolà, Jordi Pujol i Soley i Josep Tarradellas i Joan, i d'El drama i la mar: entrevista amb Jacint Verdaguer (2002), amb motiu del centenari de la mort del poeta.

En castellà cal destacar China: una revolución en pie (1974), Los encuentros (1969, 1971), La revuelta permanente (1977), Personajes excitantes (1977) i Retrato de Julio Caro Baroja (1987). El 1991 hom inicià la publicació de la seva obra completa en català. En 1988-2000 fou president de l’Institut Català de la Mediterrània (des del 2002 Institut Europeu de la Mediterrània).

Rebé, entre altres guardons, el Premi Periodístic Fundació Catalunya Oberta (2005), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (ambdós del 2007) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2008). El 2009 fou publicat pòstumament un capítol de la novel·la inacabada Els gegants. També de publicació pòstuma és la correspondència amb Llorenç Villalonga Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976) (2011)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/baltasar-porcel-i-pujol

"Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana (1997) per la Universitat de Barcelona i professor de literatura catalana contemporània a la UIB. És autor dels estudis d'història cultural i literària següents: El diari 'La Almudaina' en l'època de Miquel S. Oliver (1998), Ideologia i cultura a la Mallorca d'entre els dos segles. El grup regeneracionista de 'La Almudaina' (1887-1905) (1998), Joan Torrendell, entre el Modernisme vitalista i el Regeneracionisme d'esquerres (1998), Entre l'afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX) (2002) (Premi de la Crítica Serra d'Or 2002), Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (2006), Lectures i reflexions (2006), Damià Huguet: entre la poesia i el cinema (2010) i Trajectes literaris. De Mateu Obrador a Baltasar Porcel (2010). També ha publicat els volums L'educació, el repte de la complexitat (2005) i El jonc i l'aritja. País, cultura i política (2006). És membre del grup de recerca . Els seus treballs de recerca sobretot estan centrats en una sèrie d'escriptors (principalment Miquel S. Oliver, Joan Torrendell, Llorenç Riber i Joan Estelrich) i en determinats fets històrico-culturals (la modernització i la nacionalització a Mallorca entre els dos segles, la connexió entre la creació literària i el pensament polític, les institucions culturals civils) en el període 1880-1936. Ha publicat tres reculls de versos, recopilats sota el títol Els mapes del desig (2001).

Ha estat director de la revista Lluc (1994-1998 i 2004-2008) i membre de la Junta directiva de l'OCB (1984-1988). Del 1995 al 1999, va ser conseller-president de la Comissió de Cultura i Patrimoni Històric del Consell de Mallorca. Entre el 1999 i el 2003, fou el conseller d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. És Membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i també el responsable de la delegació de l'IEC a Palma. Iguament és membre del consell assessor de l'Obra Cultural Balear i de la revista L'Espill, del consell de redacció de la revista L'Avenç i del Patronat de la Fundació Mercè Rodoreda."

Font: https://www.uib.cat/personal/ABDUzNDE/

Historiador, de família sollerica, va néixer a Palma. Ingressà al Seminari de Sant Pere de Palma el 1903 i s'ordenà prevere el 1913. De forma autodidàctica, es dedicà a la història, sobretot de l'edat mitjana a Mallorca. Fou col·laborador de "L'Aurora" i de "L'Almudaina" (d'ideologia nacionalista). Fou signant del conegut manifest "Resposta al missatge dels catalans". Publicà també articles d'investigació a revistes especialitzades com "Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana", "Estudios Lulianos", "Estudis Universitaris Catalans", "Hispania", "Sefarad". Va estudiar magisteri i es dedicà també a l'ensenyament durant molts d'anys. Fou capellà de pobles com Estellencs,el Molinar, la Soledat i Puigpunyent. També fou capellà del Manicomi Provincial (després conegut amb el nom de Clínica Mental de Jesús i més tard Hospital Psiquiàtric) des de 1933 al 1958 , aproximadament.

"Escriptor i historiador.

Net de l’escriptor renaixentista Josep Lluís Pons i Gallarza. El 1911 acabà el batxillerat a l’Institut Balear, on posteriorment fou professor d’història, i inicià la carrera d’arquitectura (1912-14), que abandonà. El 1922 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Amb Joan Estelrich dirigí La Veu de Mallorca (1917-19), on publicà un nombre considerable de traduccions —en vers i en prosa— i gran part de la seva poesia, amb el pseudònim de Fergus. També col·laborà en diverses revistes, com Ofrena (1916-18), La Revista, Correu de les Lletres (1922-23), Sóller i Correo de Mallorca. El 1918 esdevingué vicepresident de la secció mallorquina de l’entitat pancatalanista Nostra Parla. Fundà i dirigí L’Almanac de les Lletres (1921-36). El 1922, guanyada l’oposició al cos d’arxivers, fou destinat a l’Arxiu d’Hisenda de Tarragona (1922-29), on col·laborà amb Eduard Toda. El 1923 fundà el butlletí Associació per la Cultura de Mallorca. A partir del 1926 col·laborà en el Foment de la Cultura de la Dona de Sóller. El 1929 obtingué la plaça d’arxiver de la Diputació Provincial de Balears i tornà a Mallorca. Des d’aquest càrrec fundà i dirigí la Biblioteca de Cultura Artesana. Fou director de l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca (1930-65), on dugué a terme una important tasca de catalogació.

Pel que fa al terreny polític, el 1917 formà part del Centre Regionalista de Mallorca i el 1930 fou un dels fundadors del Centre Autonomista de Mallorca. El 1931 participà en la redacció de l’Avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Mallorca. A través de les pàgines editorials de La Nostra Terra (1928-36) exercí el mestratge lúcid de la dreta regionalista mallorquina.

Al començament del 1937 fou elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana i director del seu Bolletí, càrrecs que ocupà fins a la seva mort. El 1938 transcriví el gran Cartulari de Poblet, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual era membre des del 1948. El 1940 fou nomenat apoderat del Patrimoni Artístic Nacional i el 1942 passà a ser membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB). Quan el 1949 es reemprengué l’edició del Diccionari català-valencià-balear, formà part de la Comissió Patrocinadora de l’obra. Dos anys més tard (1951) fou vicerector del recentment creat Estudi General Lul·lià i magister de la Maioricensis Schola Lullistica. Del 1950 al 1960 formà part de l’Acadèmia de la Història de Mallorca, grup cultural filial de la Congregació Mariana dels Jesuïtes, promoguda per Miquel Batllori. El 1955 exercí el càrrec de secretari general del IV Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que tingué lloc a Palma. Fou el representant de Mallorca als esmentats congressos i en fou elegit president del comitè permanent en el de València del 1967. La mort no li permeté de veure el IX Congrés —el del 1972, celebrat a Nàpols—, que ell endegà i promogué. El 1955 ingressà en l’orde d’Alfons X el Savi. El 1961 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i el 1962 fou un dels socis fundadors de l’Obra Cultural Balear.

Segons Miquel Batllori, en Pons s’entrellaçaven sempre l’historiador i el polític, per això, el passat havia d’explicar el present amb l’interès de fer el futur. L’historiador —com els seus col·legues mallorquinistes de la primera trentena del segle XX— s’interessà especialment per l’època medieval en què l’antic regne de Mallorca gaudí de sobirania, i per la moderna. La seva obra gira entorn de dos eixos: demostrar la liberalitat de les lleis i franqueses de l’antic regne i l’auge econòmic d’una illa, que fou enclavament central del comerç mediterrani. En aquest sentit, el 1952 publicà El Códice de privilegios de Mallorca. Tot i vindicar la catalanitat de Mallorca, mai no rebutjà la deixa que la civilització islàmica havia imprès a l’illa. Al treball que presentà al VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó —celebrat a Càller l’any 1957—, elaborat juntament amb Marcel Durliat, Recerques sobre el moviment del port de Mallorca en la primera meitat del segle XIV (1959), Pons feu un esforç metodològic acostant-se als darrers corrents historiogràfics europeus. Aquest és un estudi d’història econòmica on treballà de manera rigorosa amb fonts inèdites, elaborà gràfics i estadístiques, cità bibliografia actualitzada sobre el tema i no deixà de cercar possibles causes de la crisi del segle XIV. Feu un treball en la línia del seu admirat col·lega i amic, Vicens i Vives, de qui elogià l’obra en la necrològica que li dedicà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL) amb motiu de la seva mort el 1960.

Fou un historiador poc prolífic en obres d’investigació, que es redueixen a: “La época fernandina en Mallorca”, ponència presentada al V Congrés de la Corona d’Aragó (Saragossa, 1952) i “Valencia y Mallorca”, Boletín del Reino de Mallorca (1946).

D’altra banda escriví nombrosos articles i pròlegs a llibres d’història. Utilitzà com a pseudònim J. D’aquests pròlegs i recensions, destaquen “La nobleza mallorquina”, Correo de Mallorca (1923); “La obra de Mn. Macabich”, pròleg a I. Macabich, Historia de Ibiza (1966), i “Nuestros almorávides”, pròleg a E. Sans i Rosselló, Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). També és autor de nombroses semblances de personatges històrics i d’historiadors balears i catalans. Tota la producció escrita de Pons i Marquès quedà recollida en l’obra Història i política (1977), amb pròleg de Miquel Batllori. En el BSAL publicà nombrosos articles historiogràfics com “Mallorca en Trento”, o bé dedicats als seus admirats M.S. Oliver i J.M. Quadrado.

La seva obra ha estat recollida pòstumament, i comprèn un volum de poesia plenament integrat en el corrent estètic de l’Escola Mallorquina (Brins a l’oratge. Versos d’abans d’ahir, 1975), dos volums de Crítica literària (1975-76) i dos d’estudis històrics, a més de les edicions d’Ideari de Joan Alcover (1954) i les Poesies completes de Miquel Ferrà."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-pons-i-marques

"Va ser un pintor, ceramista i fotògraf. Com a pintor cultivà el paisatge, la natura morta i el retrat. Va ser professor de ceràmica a l'Escola de Belles Arts." Font: Bibiloni, 2012
Enllaç al reportatge que IB3TV va emetre l'agost de 2022 sobre la seva figura: "Josep Pons Frau, a plena llum".

https://ib3.org/documentals?pl=1&cont=caa215f7-2dda-11ed-a5ea-040300000000

Pere Piulachs i Oliva va ser un metge i catedràtic cirurgià.

Metge i Escriptor. Doctor en Medicina amb Premi Extraordinari per la Universitat Central (1940). Metge de Guàrdia, per oposició, en el Servei d'Urgència de l'Hospital Clínic de Barcelona (1931). Catedràtic de Patologia Quirúrgica en les Facultats de Medicina de Santiago de Compostel·la (1940), Zaragoza i Barcelona (1943). Fundador de la Societat Catalana de Cirurgia (1953), de la qual va ser President fins a 1961. Fundador de l'Escola de Cirurgia Espanyola i del Primer Servei de Cirurgia Cardiovascular Español. Director de l'Escola Professional de Cirurgia General de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. President de l'Associació Espanyola de Cirurgians i de la Societat de Cirurgia del Mediterrani Llatí. Acadèmic Numerari de l'Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Premi de Poesia "Ciutat de Barcelona" pel seu llibre "El vent encantat".

Condecorat amb la Gran Creu de l'Ordre Civil de Sanitat; Creus d'Alfonso X el Sabio, de l'Ordre d'Àfrica, Legió d'Honor Francesa; Gran Collaret de la Santé Publique i Estel de la Solidaritat Italiana.

Va publicar més de 25 obres i més de 400 treballs, ponències i monografies de temes quirúrgics i literaris, destacant "Lliçons de Patologia Quirúrgica", "La malaltia i el malalt", "Xoc traumàtic", "Ferides vasculars", "Malalties del tiroide", etc.

Era conferenciant obligat en diferents Universitats d'Espanya, d'Europa i d'Amèrica. Va ocupar la Medalla Nº 6 de la Real Acadèmia Nacional de Medicina.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Piulachs_i_Oliva

http://www.secom.org/2127/

Climent Picornell va néixer a Sant Joan (Mallorca) el 1956 i morí jove el 2003, després d'una llarga malaltia. Com a fotògraf, escrigué el seu cosí i professor de la UIB Climent Picornell, «tengué una carrera intensa i deixà molts de llibres, revistes i altres publicacions, testimoni del seu mestratge. La seva especialitat fou la fotografia de natura, amb gran preferència pels ocells. Té fotografies editades, entre altres, a "Història natural dels Països Catalans", a "Els endemismes de les Balears", a "Les orquídies de les Balears", a "Les Balears abans dels humans", a Anuaris del GOB, als CD-Rom sobre s'Albufera i a "Atlas de les illes Balears" de la Universitat de les Illes Balears, a més del llibre "Quaderns d'usos, costums i oficis", il·lustrant textos de Biel Frontera. "Mallorca: Imatges per a la felicitat", amb textos de Carme Riera i nombroses fotos seves, és testimoni del seu acurat treball paisatgístic. Fou Premi de Flora del Jardí Botànic de Sóller, Premi Nacional de fotografia FUJI i Premi del Festival Internacional de San Sebastià».
Les fotografies de Climent Picornell són sobretot de Mallorca, de la Serra de Tramuntana, del litoral, del pla de Mallorca, d’on era originari, de la natura en general i molt especialment d’ocells (gran coneixedor i observador de l’Albufera).
Els seus col·legues parlaren del seu mestratge, en concret, la majoria d’integrants de l’ AFONIB (Associació de Fotògrafs de Natura de les Illes Balears): “Es convertí en un mestre inigualable a l’hora de treballar la llum, generós i humil… Caldria destacar el seu arrelat compromís en la conservació del nostre entorn”.
Climent Picornell tècnicament tenia un gran domini dels escenaris, dels instants, dels enquadraments, amb una certa visió poètica. I era extraordinàriament exigent amb el seu treball i un sedàs propi primmirat.
Gairebé després del seu traspàs, l'associació de fotògrafs de natura AFONIB organitza de forma periòdica el concurs fotogràfic Memorial Climent Picornell, del qual a hores d'ara ja se n'han celebrat tretze edicions.

Fiscal de la Reial Audiència de Palma de Mallorca, des de 1787 fins a 1796; a l'any següent se li va donar el càrrec d'alcalde de Casa i Cort i en 1798, sent ministre Jovellanos, va ser nomenat regent de la Reial Audiència d'Oviedo, encara que no n'arribaria a prendre possessió, ja que de seguida va acceptar la magistratura de fiscal togat del Consell Suprem de Guerra.
Juan Gregorio Felipe Ramón Pérez Villamil y Paredes (Puerto de Vega, Principat d'Astúries, 1 de maig de 1754 - Madrid, 20 de febrer de 1824) va ser un polític asturià del regnat de Carles IV d'Espanya i Ferran VII. Destaca per haver estat l'instigador i autor intel·lectual del cèlebre Ban d'Independència o Ban dels alcaldes de Móstoles, que ha transcendit històricament com el document que va iniciar Guerra del Francès. https://ca.wikipedia.org/wiki/Juan_P%C3%A9rez_Villamil