"Escriptor i historiador.

Net de l’escriptor renaixentista Josep Lluís Pons i Gallarza. El 1911 acabà el batxillerat a l’Institut Balear, on posteriorment fou professor d’història, i inicià la carrera d’arquitectura (1912-14), que abandonà. El 1922 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Amb Joan Estelrich dirigí La Veu de Mallorca (1917-19), on publicà un nombre considerable de traduccions —en vers i en prosa— i gran part de la seva poesia, amb el pseudònim de Fergus. També col·laborà en diverses revistes, com Ofrena (1916-18), La Revista, Correu de les Lletres (1922-23), Sóller i Correo de Mallorca. El 1918 esdevingué vicepresident de la secció mallorquina de l’entitat pancatalanista Nostra Parla. Fundà i dirigí L’Almanac de les Lletres (1921-36). El 1922, guanyada l’oposició al cos d’arxivers, fou destinat a l’Arxiu d’Hisenda de Tarragona (1922-29), on col·laborà amb Eduard Toda. El 1923 fundà el butlletí Associació per la Cultura de Mallorca. A partir del 1926 col·laborà en el Foment de la Cultura de la Dona de Sóller. El 1929 obtingué la plaça d’arxiver de la Diputació Provincial de Balears i tornà a Mallorca. Des d’aquest càrrec fundà i dirigí la Biblioteca de Cultura Artesana. Fou director de l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca (1930-65), on dugué a terme una important tasca de catalogació.

Pel que fa al terreny polític, el 1917 formà part del Centre Regionalista de Mallorca i el 1930 fou un dels fundadors del Centre Autonomista de Mallorca. El 1931 participà en la redacció de l’Avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Mallorca. A través de les pàgines editorials de La Nostra Terra (1928-36) exercí el mestratge lúcid de la dreta regionalista mallorquina.

Al començament del 1937 fou elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana i director del seu Bolletí, càrrecs que ocupà fins a la seva mort. El 1938 transcriví el gran Cartulari de Poblet, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual era membre des del 1948. El 1940 fou nomenat apoderat del Patrimoni Artístic Nacional i el 1942 passà a ser membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB). Quan el 1949 es reemprengué l’edició del Diccionari català-valencià-balear, formà part de la Comissió Patrocinadora de l’obra. Dos anys més tard (1951) fou vicerector del recentment creat Estudi General Lul·lià i magister de la Maioricensis Schola Lullistica. Del 1950 al 1960 formà part de l’Acadèmia de la Història de Mallorca, grup cultural filial de la Congregació Mariana dels Jesuïtes, promoguda per Miquel Batllori. El 1955 exercí el càrrec de secretari general del IV Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que tingué lloc a Palma. Fou el representant de Mallorca als esmentats congressos i en fou elegit president del comitè permanent en el de València del 1967. La mort no li permeté de veure el IX Congrés —el del 1972, celebrat a Nàpols—, que ell endegà i promogué. El 1955 ingressà en l’orde d’Alfons X el Savi. El 1961 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i el 1962 fou un dels socis fundadors de l’Obra Cultural Balear.

Segons Miquel Batllori, en Pons s’entrellaçaven sempre l’historiador i el polític, per això, el passat havia d’explicar el present amb l’interès de fer el futur. L’historiador —com els seus col·legues mallorquinistes de la primera trentena del segle XX— s’interessà especialment per l’època medieval en què l’antic regne de Mallorca gaudí de sobirania, i per la moderna. La seva obra gira entorn de dos eixos: demostrar la liberalitat de les lleis i franqueses de l’antic regne i l’auge econòmic d’una illa, que fou enclavament central del comerç mediterrani. En aquest sentit, el 1952 publicà El Códice de privilegios de Mallorca. Tot i vindicar la catalanitat de Mallorca, mai no rebutjà la deixa que la civilització islàmica havia imprès a l’illa. Al treball que presentà al VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó —celebrat a Càller l’any 1957—, elaborat juntament amb Marcel Durliat, Recerques sobre el moviment del port de Mallorca en la primera meitat del segle XIV (1959), Pons feu un esforç metodològic acostant-se als darrers corrents historiogràfics europeus. Aquest és un estudi d’història econòmica on treballà de manera rigorosa amb fonts inèdites, elaborà gràfics i estadístiques, cità bibliografia actualitzada sobre el tema i no deixà de cercar possibles causes de la crisi del segle XIV. Feu un treball en la línia del seu admirat col·lega i amic, Vicens i Vives, de qui elogià l’obra en la necrològica que li dedicà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL) amb motiu de la seva mort el 1960.

Fou un historiador poc prolífic en obres d’investigació, que es redueixen a: “La época fernandina en Mallorca”, ponència presentada al V Congrés de la Corona d’Aragó (Saragossa, 1952) i “Valencia y Mallorca”, Boletín del Reino de Mallorca (1946).

D’altra banda escriví nombrosos articles i pròlegs a llibres d’història. Utilitzà com a pseudònim J. D’aquests pròlegs i recensions, destaquen “La nobleza mallorquina”, Correo de Mallorca (1923); “La obra de Mn. Macabich”, pròleg a I. Macabich, Historia de Ibiza (1966), i “Nuestros almorávides”, pròleg a E. Sans i Rosselló, Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). També és autor de nombroses semblances de personatges històrics i d’historiadors balears i catalans. Tota la producció escrita de Pons i Marquès quedà recollida en l’obra Història i política (1977), amb pròleg de Miquel Batllori. En el BSAL publicà nombrosos articles historiogràfics com “Mallorca en Trento”, o bé dedicats als seus admirats M.S. Oliver i J.M. Quadrado.

La seva obra ha estat recollida pòstumament, i comprèn un volum de poesia plenament integrat en el corrent estètic de l’Escola Mallorquina (Brins a l’oratge. Versos d’abans d’ahir, 1975), dos volums de Crítica literària (1975-76) i dos d’estudis històrics, a més de les edicions d’Ideari de Joan Alcover (1954) i les Poesies completes de Miquel Ferrà."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-pons-i-marques