"Poeta, dramaturg i traductor.

De formació humanista, estudia llengües clàssiques al seminari amb Llorenç Riber com a mestre. L'any 1906 passa a l'Institut Balear i entre els anys 1912 i 1917 estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1918 va a Madrid a fer els cursos de doctorat. El mateix any publica el seu primer llibre de poemes, Iuvenília i comença les col·laboracions al setmanari Sóller. En tornar de Madrid s'estableix altra vegada a Mallorca i viu entre Sóller i Palma. L'any 1925 obté, per la primera versió del poema El Comte Mal, la Flor Natural dels Jocs Florals de Sóller. Amb Cançons de la terra (1947) guanya, l'any 1933, l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona. El 1936 fa de mantenidor del certamen. Durant la Guerra Civil, l'any 1937, funda, amb Damià Canals i Guillem Colom Casasnovas, el col·legi de segona ensenyança de Sóller.

L'any 1951 estrena Antígona al Teatre Romea de Barcelona. Entre els anys 1953 i 1962 dirigeix el col·legi de batxillerat de Sóller. La postguerra és un moment de gran producció literària de l'autor. D'aquest període són les obres Cançons de la terra (1947) i Ofrena mística (1949). Amb El Comte Mal (1950), és guardonat als Jocs Florals de Perpinyà i amb La terra al cor (1957), obté el Premi Ciutat de Palma de l'any 1956. En aquesta època també apareixen els poemaris Terra endins (1950) i Pedrís al sol i altres poemes (1956), així com les obres de teatre Cecília de Solanda, (1945) i Jaume IV de Mallorca (1955). L'any 1962 és distingit amb la Corona d'Argent de la Poesia Balear per la totalitat de la seva obra poètica, el 1963 és nomenat Mestre en Gai Saber i l'any 1965 l'Ajuntament de Sóller el proclama Fill Il·lustre. Primavera d'hivern (1969), La Cendra dels talaiots i Oda a Pollentia (1970) i L'agonia del camp i oda a la ciutat (1972) són els seus darrers poemaris. El volum de memòries Entre el caliu i la cendra apareix l'any 1972.

Tradueix obres de Frederic Mistral, d'Henry Wadsworth Longfellow, de Thomas Merton i de Luis de Camões, a més, entre d'altres, de les Silves d'Estaci, en col·laboració amb Miquel Dolç. Guillem Colom està considerat com un dels darrers representants de l'Escola Mallorquina.

Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/colomg/portic-guillem-colom

"Escriptor, advocat i polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Múrcia, exercí d'advocat a Palma. Fou militant de la CEDA i s'afilià a la Falange. Va ser regidor de l'Ajuntament de Palma durant la Segona República i a començament de la dècada dels anys quaranta. Com a escriptor, es dedicà principalment al gènere dramàtic, però també conreà la narrativa, amb les novel·les L'altre camí (Premi Ciutat de Palma 1963) i Pel camí del vent (Premi Llorenç Riber 1966), i l'assaig històric, sobretot relacionat amb la qüestió jueva i, en concret, amb els conversos i xuetes de Mallorca, amb obres com Inquisición en Mallorca. Reconciliados y relajados (1488-1691) (1946), escrita en col·laboració amb Miquel Forteza Pinya, i Historia de los judíos mallorquines y de sus descendientes cristianos, publicada pòstumament el 1985. Fou col·laborador del Correo de Mallorca i del Diario de Mallorca, on signava amb el pseudònim Amadís."

Font i més informació: https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id2078/gabriel-cortes.htm

"Escriptor palmesà, enginyer de camins de formació. Sense abandonar-ne l'estètica, fou un dels principals protagonistes de la renovació temàtica de l'Escola Mallorquina.
Formen la seva obra literària tres reculls de poesia (L'estela, 1919; L'íntim recer, 1935; Ressons, 1951) i tres llibres d'òpera: Nuredduna (1947), El Castell d'Iràs i no Tornaràs (1955) i Santah (1955).
Traduí poesia estrangera (Oscar Wilde, Edgar A. Poe, etc.) a Rosa dels vents (1960). També traduí El cementerí marí de Paul Valéry (1947).
També resseguí els seus orígens famíliars a l'assaig Els descendents dels jueus conversos de Mallorca (1966), llibre que revifà el debat sobre la història dels xuetes mallorquins.
Entre 1962 i 1969 fou president de l'Obra Cultural Balear.
Pòstumament apareix Del meu temps (1998), les memòries autobiogràfiques de Forteza. "

Font: https://poeteca.cat/ca/autor/43
Més informació: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-forteza/detall

"Escriptor i historiador.

Net de l’escriptor renaixentista Josep Lluís Pons i Gallarza. El 1911 acabà el batxillerat a l’Institut Balear, on posteriorment fou professor d’història, i inicià la carrera d’arquitectura (1912-14), que abandonà. El 1922 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Amb Joan Estelrich dirigí La Veu de Mallorca (1917-19), on publicà un nombre considerable de traduccions —en vers i en prosa— i gran part de la seva poesia, amb el pseudònim de Fergus. També col·laborà en diverses revistes, com Ofrena (1916-18), La Revista, Correu de les Lletres (1922-23), Sóller i Correo de Mallorca. El 1918 esdevingué vicepresident de la secció mallorquina de l’entitat pancatalanista Nostra Parla. Fundà i dirigí L’Almanac de les Lletres (1921-36). El 1922, guanyada l’oposició al cos d’arxivers, fou destinat a l’Arxiu d’Hisenda de Tarragona (1922-29), on col·laborà amb Eduard Toda. El 1923 fundà el butlletí Associació per la Cultura de Mallorca. A partir del 1926 col·laborà en el Foment de la Cultura de la Dona de Sóller. El 1929 obtingué la plaça d’arxiver de la Diputació Provincial de Balears i tornà a Mallorca. Des d’aquest càrrec fundà i dirigí la Biblioteca de Cultura Artesana. Fou director de l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca (1930-65), on dugué a terme una important tasca de catalogació.

Pel que fa al terreny polític, el 1917 formà part del Centre Regionalista de Mallorca i el 1930 fou un dels fundadors del Centre Autonomista de Mallorca. El 1931 participà en la redacció de l’Avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Mallorca. A través de les pàgines editorials de La Nostra Terra (1928-36) exercí el mestratge lúcid de la dreta regionalista mallorquina.

Al començament del 1937 fou elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana i director del seu Bolletí, càrrecs que ocupà fins a la seva mort. El 1938 transcriví el gran Cartulari de Poblet, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual era membre des del 1948. El 1940 fou nomenat apoderat del Patrimoni Artístic Nacional i el 1942 passà a ser membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB). Quan el 1949 es reemprengué l’edició del Diccionari català-valencià-balear, formà part de la Comissió Patrocinadora de l’obra. Dos anys més tard (1951) fou vicerector del recentment creat Estudi General Lul·lià i magister de la Maioricensis Schola Lullistica. Del 1950 al 1960 formà part de l’Acadèmia de la Història de Mallorca, grup cultural filial de la Congregació Mariana dels Jesuïtes, promoguda per Miquel Batllori. El 1955 exercí el càrrec de secretari general del IV Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que tingué lloc a Palma. Fou el representant de Mallorca als esmentats congressos i en fou elegit president del comitè permanent en el de València del 1967. La mort no li permeté de veure el IX Congrés —el del 1972, celebrat a Nàpols—, que ell endegà i promogué. El 1955 ingressà en l’orde d’Alfons X el Savi. El 1961 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i el 1962 fou un dels socis fundadors de l’Obra Cultural Balear.

Segons Miquel Batllori, en Pons s’entrellaçaven sempre l’historiador i el polític, per això, el passat havia d’explicar el present amb l’interès de fer el futur. L’historiador —com els seus col·legues mallorquinistes de la primera trentena del segle XX— s’interessà especialment per l’època medieval en què l’antic regne de Mallorca gaudí de sobirania, i per la moderna. La seva obra gira entorn de dos eixos: demostrar la liberalitat de les lleis i franqueses de l’antic regne i l’auge econòmic d’una illa, que fou enclavament central del comerç mediterrani. En aquest sentit, el 1952 publicà El Códice de privilegios de Mallorca. Tot i vindicar la catalanitat de Mallorca, mai no rebutjà la deixa que la civilització islàmica havia imprès a l’illa. Al treball que presentà al VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó —celebrat a Càller l’any 1957—, elaborat juntament amb Marcel Durliat, Recerques sobre el moviment del port de Mallorca en la primera meitat del segle XIV (1959), Pons feu un esforç metodològic acostant-se als darrers corrents historiogràfics europeus. Aquest és un estudi d’història econòmica on treballà de manera rigorosa amb fonts inèdites, elaborà gràfics i estadístiques, cità bibliografia actualitzada sobre el tema i no deixà de cercar possibles causes de la crisi del segle XIV. Feu un treball en la línia del seu admirat col·lega i amic, Vicens i Vives, de qui elogià l’obra en la necrològica que li dedicà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL) amb motiu de la seva mort el 1960.

Fou un historiador poc prolífic en obres d’investigació, que es redueixen a: “La época fernandina en Mallorca”, ponència presentada al V Congrés de la Corona d’Aragó (Saragossa, 1952) i “Valencia y Mallorca”, Boletín del Reino de Mallorca (1946).

D’altra banda escriví nombrosos articles i pròlegs a llibres d’història. Utilitzà com a pseudònim J. D’aquests pròlegs i recensions, destaquen “La nobleza mallorquina”, Correo de Mallorca (1923); “La obra de Mn. Macabich”, pròleg a I. Macabich, Historia de Ibiza (1966), i “Nuestros almorávides”, pròleg a E. Sans i Rosselló, Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). També és autor de nombroses semblances de personatges històrics i d’historiadors balears i catalans. Tota la producció escrita de Pons i Marquès quedà recollida en l’obra Història i política (1977), amb pròleg de Miquel Batllori. En el BSAL publicà nombrosos articles historiogràfics com “Mallorca en Trento”, o bé dedicats als seus admirats M.S. Oliver i J.M. Quadrado.

La seva obra ha estat recollida pòstumament, i comprèn un volum de poesia plenament integrat en el corrent estètic de l’Escola Mallorquina (Brins a l’oratge. Versos d’abans d’ahir, 1975), dos volums de Crítica literària (1975-76) i dos d’estudis històrics, a més de les edicions d’Ideari de Joan Alcover (1954) i les Poesies completes de Miquel Ferrà."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-pons-i-marques