Joan Femenia Perelló (Búger, 1905 - 1962) fou un metge mallorquí. Es llicencià en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona, i va tenir la seva primera consulta a Llubí, des de 1932 a 1934. Després va exercir com a tocoginecòleg a Inca fins a 1936.

Al començament de la guerra civil espanyola es trobava a Barcelona, on hi va haver de viure fins a 1938 i on va poder practicar la cirurgia d'urgències a l’Hospital Clínic de Barcelona juntament amb els doctors Piulachs i Usua. El 1943 va fundar a Palma la Clínica Femenia, ubicada al carrer de Joan Miró, que es dedicava fonamentalment a la ginecologia i a la cirurgia abdominal. Posteriorment, la clínica es traslladà a la seu actual del carrer de Camilo José Cela, on treballà conjuntament amb altres pioners de la medicina moderna de Mallorca, com ara els doctors Garau, Lluís Juncosa Iglesias i Fernández Billón, entre altres.

Ha estat pioner a Mallorca en la realització de noves tècniques quirúrgiques com la gastrectomia total, les recessions de càncer de recte per telescopatge sobre tub, l'extirpació de càncer d'esòfag per via transtoràcica o la manometria de vies biliars. També va habilitar a la seva clínica una sala d'operacions experimental de cirurgia cardíaca, on hi operava cans per experimentar-hi. El 1941, va presentar a l'Institut de Ciències, Arts i Lletres de París un treball sobre gastrectomia d'úlcera pèptica, premiat amb la medalla Vermeil. El 1943 va llegir en el Congrés de la Societat de Cirurgia del Mediterrani, duit a terme a Barcelona, la ponència «Contribució a la tècnica de recessió del càncer del recte», amb la qual va presentar una tècnica nova i original d'extirpació i anastomosi per telescopatge.

El 1957 va ingressar a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma (ara Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears) amb el discurs «Conducta terapèutica enfront a hemorràgies massives d'estómac». A la seva mort, el seu fill Llorenç Femenia es va fer càrrec de la direcció de la clínica. El 2004 va rebre el Premi Ramon Llull a títol pòstum. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Femenia_Perell%C3%B3

Fèlix Campaner Rosselló, magistrat, es casà amb María Josefa de Ferrates, amb qui no tengué descendència. Morí a Ciutat el 30 d’abril de 1872, a l’edat de 74 anys, amb testament que havia ordenat el 25 de febrer de 1859 i codicil que havia atorgat el 3 de desembre de 1867, ambdós davant el notari de Ciutat Gaietà Socies, en què, entre altres coses, deixà al seu germà Jaume Marià Campaner Rosselló la tercera part que li corresponia de Ca les Bernades o Cal Jutge. Després de fer diversos llegats en metàl·lic i en espècie, nomenà hereu universal usufructuari el seu germà Antoni Àlvar Campaner Rosselló i propietari, el seu nebot Àlvar Campaner Fuertes, fill d’aquest darrer, que heretà la resta dels seus béns, mobles i arrels, drets, accions, crèdits presents i futurs, inclosos els compresos en la part del fideïcomís que vengué a esser de lliure disposició seva, la seva llegítima paterna. http://xurl.es/wgq94

Polític. Diputat a Corts el 1841, 1843 i 1854. Aquell any va formar part de la junta provisional de govern de les Balears, després del pronunciament de Vicálvaro. Fou membre del partit Unió Liberal des de la seva fundació (1854).
GEM

Els Cabot Rei, procedents de Bunyola, s'establiren a Can Rei a partir de 1677, unes cases i terres de Santa Maria del Camí, prop del Camí de Sóller i del Camí del Raiguer, confronten amb Son Montserrat i es Serral. Rafel Cabot i Borràs fou el primer doctor en medicina de la família, com ho foren el seu fill Rafel Cabot i Mates, el seu nét Joan Cabot i Pascual i el seu renét Antoni Cabot i Coll, pare del missioner Francesc Miquel Cabot i Serra.

El Gran i General Consell de Mallorca sol·licità a Ferran el Catòlic la creració d'un Estudi General d'Arts i Ciències. El Rei signà a Còrdova el 30 d'agost de l'any 1483 el corresponent privilegi pel qual es creà l'Estudi General de Mallorca. Els corrents de pensament que el promogueren estan inserits en un context lul·lià. A Randa, entre 1453 i 1460, ja hi havia impartit ensenyaments lul·lians Pere Joan Llobet, graduat a l'Estudi General de París. El 1478 Beatriu de Pinós donà els seus béns al Regne de Mallorca per al manteniment d'una escola que fomentàs la docència i la investigació sobre Ramon Llull. Ratificà aquesta donació en testament de l'11 de novembre de 1484. Tres anys abans, el 1481, Agnès de Quint assignà una renda de cent lliures per a la dotació d'una càtedra lul·liana que fou ocupada pel mestre Pere Daguí. Aquest és el context en què s'atorgà el privilegi per a la creació de l'Estudi General de Mallorca, que havia de seguir el model de Lleida fundat l'any 1300.
L'Estudi General esdevingué Universitat pel breu pontifici de Climent X l'any 1673.

"Escriptor i polític.

De família tradicionalista, cursà els primers estudis a Maó, on publicà les revistes Cruz y Espada i Gaceta de Menorca (1912) i col·laborà també amb Joan March. Estudià filosofia i lletres a Barcelona. El 1917 fundà el periòdic regionalista La Veu de Mallorca. Afiliat a les Joventuts de la Lliga Regionalista, dirigí a Barcelona Quaderns d’Estudis (1918), la col·lecció “Minerva” i la Fundació Bernat Metge (1923-58), per a la qual traduí una part del volum primer dels Discursos de Ciceró (1923) i del segon de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926). En els anys de la Dictadura s’encarregà de la campanya internacional de la Lliga per la difusió del problema català; fundà com a plataforma Expansió Catalana (1919) i actuà a Ginebra en els ambients de la Societat de Nacions; publicà La qüestió de les minories nacionals (1928) i La question des minorités et la Catalogne (1929). Estigué molt lligat a Francesc Cambó, del qual fou secretari i de qui articulà el pensament polític. Col·laborador assidu i editorialista de La Veu de Catalunya, el 1930 intentà, ensems amb Valls i Taberner, la revisió del pensament de Prat de la Riba, abandonà la identificació entre catalanisme i nacionalisme i defensà la reunió de nacionalitats lliures dins un estat complex (El moment polític, Catalunya endins, 1930). Fou elegit diputat a corts per Girona (1931-36) i formà part del consell de govern de Lliga Catalana a partir del 1933; fou redactor del setmanari Després (1934-36). Durant la guerra civil col·labora activament en l’Oficina de premsa i propaganda establerta a París per Cambó a favor de l’exèrcit sublevat i dirigí Occident, revista de propaganda del govern de Burgos, i el 1937 publicà en diverses llengües l’al·legat La persecución religiosa en España, amb pròleg de Paul Claudel. Després de la guerra intentà mantenir una certa distància respecte a la dictadura i representà Espanya a la UNESCO des del 1952 fins a la mort. Com a assagista literari influït per Xènius, cal destacar la seva obra Entre la vida i els llibres (1926), conjunt de comentaris a diversos autors, com Maragall, Leopardi, Kierkegaard, etc., i Fènix o l’esperit de la Renaixença (1934). Després de la guerra publicà diversos volums d’assaig en castellà i col·laborà a Destino. L'any 2012 foren editats els seus Dietaris."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-estelrich-i-artigues

"Navilier i polític.

Fill de Josep Estade i Omar (Palma, Mallorca 1782 — 1849), conegut per les seves idees liberals i membre del partit progressista. Juntament amb el seu pare inicià la navegació regular de vapor entre Palma i Barcelona (1837) amb el “Mallorquín”, del qual fou capità. El 1850 promogué la constitució de l’empresa del vapor “Barcelonés” i aconseguí la fusió amb la del “Mallorquín”, cosa que els assegurà fins el 1857 l’exclusiva de les comunicacions amb la península. Membre del partit progressista, fou alcalde de Palma el 1865 i tingué una actuació molt destacada durant l’epidèmia de còlera d’aquell any, bé que hagué de dimitir a causa d’un enfrontament amb el governador Pizarro. Per l’octubre del 1868 fou vocal de la Junta Provisional de Govern de les Balears i alcalde de nou fins a la celebració d’eleccions. Fou també president de la diputació i de la junta provincial d’agricultura, indústria i comerç."

Gran Enciclopèdia Catalana https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0025104.xml

Fundada l'any 1842, inicialment rebé el nom de Seminario de Maestros. Cal entendre la seva creació en el marc històric de la política educativa liberal, hereva de la Il·lustració del segle XVIII, que pretenia establir un sistema educatiu modernitzador, centralista i uniformitzador culturalment i lingüísticament, a més del fet de que hauria de cobrir la necessitat de dotar de professionals de l'ensenyament a molts pobles de l'illa que no en disposaven. Tot i ser una Escola Normal masculina, també s'hi celebraren exàmens lliures per dones que aspiraven al títol de mestra.

L’escola es va crear el 1872. El Ministeri d’Instrucció Publica confià a Alberta Giménez la direcció de l’Escola Normal de Mestres de les Balears, càrrec que exercí fins el 1912. L’any 1948 es va crear l'Escola Alberta Giménez, la qual, des de l’octubre de 1972, està situada al barri de la Vileta de Palma. Fou adscrita a la Universitat de les Illes Balears el 1978 i amb l’aparició de la LOGSE passà a tenir el nom d' Escola Universitària Alberta Giménez. Des del curs 2005-06 és un centre d’ensenyament superior, i des de 2014 ha passat a estar adscrit a la Universidad Pontificia Comillas, sota el nom de Centro de Enseñanza Superior Alberta Giménez.

L’origen de l’Escola Universitària de Treball Social de la Universitat de les Illes Balears (UIB) és l’Escola Diocesana d’Assistència Social, fundada a Palma el 1959 des de Càritas Diocesana pel bisbe Jesús Enciso de Viana. Una de les activitats de Càritas a nivell general era precisament promoure escoles d’assistència social.
Després del nomenament de president de la junta directiva de l’Escola d’Assistència Social el senyor Juan Marqués Bennaser, se’n va procedir a la constitució. Bàrbara Pons Marqués en fou nomenada també secretària, la qual va ser la vertadera impulsora de l’Escola de Palma i qui la dirigí fins el 1969. Com a seu de l’escola es va triar l’Estudi General Lul·lià, que havia estat seu de l’antiga Universitat Lul·liana, tot això quan era rector Gerardo Thomás.

L’Estatut per a la constitució jurídica de l’escola data de 25 de setembre de 1959, i el 15 de novembre del mateix any el bisbe Enciso la inaugurà oficialment.

La necessitat de donar formació cada vegada més exigent als professionals dels serveis socials, fou la causa per la qual el bisbe Enciso fundà una Escola d’Assistents Socials, seguint els models europeus, i en la línia de les altres escoles espanyoles de l’Església. Funcionava des de feia temps la Unió Catòlica Internacional de Serveis Socials, UCISS, de la qual en formava part la Federació Espanyola d’Escoles de l’Església de Servei Social, FEISS. En aquell moment hi havia una sola Escola de Assistència Social Oficial de l’Estat amb seu a Madrid. Calia donar oficialitat civil, a nivell nacional, als assistents socials, a fi que tinguessin uns estudis i un títol que pogués ser valorat per la seva professionalitat i competència. Des del principi es va veure la necessitat que aquests estudis fossin universitaris.

Després de moltes peripècies econòmiques, que amenaçaven la mateixa existència de l’escola, i després de demanar ajuda tant a l’Ajuntament com al Consell Insular i Interinsular, es va arribar a un pacte entre la Diòcesi i les autoritats civils per tal de donar-li suport, i es va formar el Patronat de l’Escola de Assistència Social.

Les escoles d’assistents socials es transformaren en escoles universitàries de treball social mitjançant l’Ordre de 22/6/83. Es regulen a través de la disposició de la Llei General d’Educació, Decret 2293/1973, de 17 de agost, i Reial Decret 1850/1981, de 20 d’agost. Foren anys de lluita: per organitzar l’escola, mitjançant instruments com tenir un reglament; per finançar l’Escola; per un pla d’estudis; per formar part de la Universitat. El mes de novembre de 1984 quedà adscrita l’Escola d’Assistents Socials com a “Escola de Treball Social” a la Universitat de les Illes Balears. Signaren l’acord el bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda Gramage, i el rector de la UIB, Nadal Batlle Nicolau.

Primerament va funcionar amb un pla d’estudis que no va ser aprovat pel Ministeri d’Educació i Ciència i, per tant, els títols de la primera promoció que es tramitaren a Madrid varen ser retornats a Mallorca. El 1989 es va publicar un pla d’estudis que, segons el servei de títols del Ministeri d’Educació i Ciència, es va aplicar amb efectes retroactius (des del moment en què s’impartiren els estudis de la diplomatura).