Segon Secretari de la Academia Médico-Práctica de Mallorca

Llicenciat en farmàcia en 1975. Va ser líder del Partit Socialista Popular a les Balears al principi de la Transició. En fusionar-se aquest partit amb el PSOE l'any 1978, fou secretari d'organització, de propaganda, sotssecretari general i, entre 1991 i 1994, secretari general dels socialistes de les Illes. També fou diputat a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 1983 i 1987.[1]
Actualment està retirat de la vida política i es dedica a la investigació sobre la història de la ciència: s'ha doctorat amb una tesi sobre Mossèn Alcover i la creació del llenguatge científic català modern. És membre del Grup d'Investigació d'Història de la Salut (GIHS) de l'Institut Universitari d'Investigació de Ciències de la Salut (IUNICS) de la UIB.

Joan March Noguera. (2019, 8 de maig). Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure. Data de consulta: 19:01, maig 8, 2019 de //ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joan_March_Noguera&oldid=21092255. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_March_Noguera

"Antonio Madinaveitia era hijo del insigne médico Juan Madinaveitia. Finalizado el bachillerato en el Instituto Cardenal Cisneros de Madrid, en 1905 viajó a Suiza para estudiar Ingeniería Química en la Escuela Politécnica Federal de Zúrich. Comenzó su doctorado en 1910 dirigido por Richard Willstätter, presentando su tesis titulada Zur Kenntnis der Katalase en 1912.
Al regresar a España, en 1913 terminó su licenciatura en Farmacia en Barcelona, obtuvo el doctorado en Madrid con su tesis Estudio de los fermentos oxidantes, y se integró como auxiliar en el Laboratorio de Química Biológica de la JAE, adscrito a la cátedra de José Rodríguez Carracido. En abril de 1916 logró la cátedra de Química Orgánica Aplicada a la Farmacia en Granada, pero permaneció en Madrid como director del Laboratorio de Química Biológica de la Junta en la Residencia de Estudiantes.
Especializado en la química de los productos naturales y la síntesis de medicamentos orgánicos, en 1922 terminó la licenciatura y el doctorado en Químicas con la tesis Estudio de la micra del pino. En diciembre de 1925 obtuvo la cátedra de Química Orgánica Aplicada a la Farmacia en Madrid, y en noviembre de 1930, su Laboratorio de Química Orgánica y Biológica se integró —como Sección de Química Orgánica— en el Instituto Nacional de Física y Química.
Al estallar la guerra civil fue nombrado vocal de la JAE y decano de Farmacia, desarrollando su actividad durante la contienda desde la Casa de la Cultura de Valencia. Exiliado en Francia, trabajó durante unos meses en el Laboratoire de Chimie Organique de la Sorbona. En julio de 1939, y por mediación de la Casa de España, se trasladó definitivamente a México, donde, además de crear el Instituto de Química en la Universidad Nacional Autónoma de México, colaboró con diferentes industrias químicas hasta su fallecimiento."

Font: http://www.residencia.csic.es/jae/protagonistas/27.htm
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/18146/antonio-madinaveitia-y-tabuyo

Nacido en Zamora el
26 de noviembre de 1913,
después de superar el bachillerato
con brillantez, cursó la
formación universitaria en Madrid, donde obtuvo el título
de licenciado en medicina en 1941. Prontamente
ingresó, por oposición, como oficial médico de sanidad
del Ejército del Aire (1941). Sintió la vocación de la
oftalmología y, para una mejor formación, ejerció
durante tres años como médico interino en la prestigiosa
clínica barcelonesa del profesor Barraquen
En 1950, como un fruto más de su trabajo investigador
presentó en la Universidad central madrileña su tesis
doctoral, que recibió la calificación de sobresaliente.
Ejerció la oftalmología en la ciudad de Olot hasta 1954,
año en que por oposición ganó la plaza de jefe de oftalmología
del Hospital Provincial de Baleares. Trasladó
su residencia a la capital balear, donde se inscribió como
colegiado el 15 de julio de 1955, con el n° 963.
Compatibilizó el ejercicio profesional en el Hospital
Provincial con el de jefe de oftalmología de la Clínica
Virgen de Lluc (1968) y sus servicios en el Ejército del
Aire.
Elegido académico de número de la Real Academia
de Medicina en 1973, ingresó el 16 de abril de 1974 con
el discurso titulado Tratamiento profiláctico del desprendimiento
de retina idiopático, excelente trabajo de
madura elaboración sólo asequible a la reconocida personalidad oftalmológica del recipiendario.
En la docta institución pronunció el discurso inaugural
de curso, el 23 de enero de 1986, que versó sobre
Avances habidos en el campo oftalmológico en los últimos
treinta y cinco años, donde analizó las mejoras en
la prevención, los avances en la corrección óptica (lentillas
intraoculares), los perfeccionamientos terapéuticos
(fotocoagulación) y los progresos diagnósticos (angiofluoresceingrafia
y TAC).
En 1996, después de veintiséis años de apreciada
labor en la sección de cirugía, a petición propia pasó de
académico numerario a la condición de honorario.
Siguiendo su devenir personal es de destacar que el
Dr. Santiago Luelmo desempeñó con notable acierto el
cargo de secretario general del Colegio Oficial de
Médicos de las Baleares durante el fecundo mandato del
admirado presidente José M a
del Valle Fité, entre 1963
y 1976, etapa corporativa en la que una dinámica junta
directiva formada por médicos cuyos nombres deberían
figurar escritos con letras de oro, tales como Juan
Bauza, Gerardo Bonet, Gabriel Sampol, Juan Manera,
Luis Juncosa, Joaquín Torrabella, Bartolomé Mestre,
Juan Gil, Jaime Cifre etc, cristalizó el anhelo corporativo
de contar con una sede en propiedad al adquirir el
actual local social del Paseo Mallorca, de Palma (1965),
el edificio de la plaza de san Francisco, de Mahón
(1971) y el piso de la calle Bartolomé Vicente, 34, de
Ibiza. http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/medicinaBalear/import/2005_v20_n1/Medicina_Balear_2005v20n1_p006.pdf

Examinador i celador de la Academia Médico-Práctica de Mallorca.

Estudià medicina a la Universitat de València (UV) on es doctorà l'any 1960. Es formà com a especialista en història de la medicina a les universitats alemanyes de Munic i Bonn, i a la de Zuric (Suïssa). Fou catedràtic d'Història de la Medicina de la UV des de setembre de 1969 fins a l'octubre de 1988, quan es va jubilar.

Estava casat amb María Luz Terrada Ferrandi, també historiadora de la ciència i bibliómetra.

Va ser fundador, el 1985, l'Institut d'Història de la Ciència i la Documentació, centre mixt del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat de València, que en l'actualitat porta el nom de López Piñero.

A més és autor dels estudis "Medicina moderna i societat espanyola (segles XVI-XIX)", "La introducció de la ciència moderna a Espanya", "Diccionario histórico de la ciència moderna a Espanya" i "Orígens històrics del concepte de neurosi", entre altres obres.

Va ser membre fundador de la Societat Espanyola d'Història de la Medicina, de la qual ha estat president, i soci numerari de diverses institucions internacionals, entre altres, la Gessellchaft für Wissenschaftsgeschichte, la Société Internationale pour l'Histoire de la Médecine, la Société Metge-psychologique o la Interamerican Medical and Health Association. El 2005 va ser investit com a acadèmic de la Real Acadèmia de la Història.

Entre les condecoracions i premis que López Piñero ha rebut al llarg de la seva carrera figuren la Gran Creu de Sanitat, la Encomienda amb placa de Alfonso X el Savi, el Premi Alberto Sols d'Investigació Mèdica, l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana en 1994, la Medalla de la Facultat de Medicina de València, la Distinció Especial a la Investigació del I Centenari, la Medalla d'Or del Col·legi Oficial de Metges de València i el nomenament de Fill Adoptiu de la Ciutat de València. També fou membre del Consell Valencià de Cultura entre 1985 i 1992.

Va morir el 9 d'agost de 2010 a València, on fou incinerat. https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_L%C3%B3pez_Pi%C3%B1ero

Científico y humanista, Blas
Llopis marchó a Madrid, después
de la Guerra Civil, a estudiar
Medicina. El 1945 se comprometió
con el juramento hipocrático,
al que demostró
fidelidad durante toda su vida.
El 1947 logró la especialidad en
Reumatología en el Hospital Clí-
nico de Barcelona.
Y a partir de 1948, gracias a las
becas de la Fundación March,
completó su formación en el extranjero,
como médico residente
en los hospitales de Heidelberg
(Alemania), Copenhague (Dinamarca)
y Heuinola (Finlandia).
Después redactó la tesis doctoral,
titulada Biomecánica en la postura
del hombre. Su educación y reeducación.
Fijó su residencia en Palma,
donde contrajo matrimonio con
Ana Meliá, de Ciutadella. Fueron
padres de cuatro hijos, a los que
inculcó su amor por Menorca.
Ejerció durante 45 años, con
profesionalidad y rigor, como
traumatólogo de la Seguridad
Social y también mantuvo abierta
consulta privada. Intervino en la elaboración de
los dos volúmenes de Reumatología
Práctica, y desde 1972 a 1986
fue responsable del departamento
de Reumatología y Enfermedades
Osteoarticulares de la dirección
provincial de Sanidad.
Entre 1981 y 1985 fue presidente
de la Acadèmia de Ciències
Mèdiques de Balears, y el 1989
fue nombrado miembro de mérito
de la Acadèmia de Ciències
Mèdiques de Catalunya.
Inquieto, investigador infatigable,
Blas Llopis publicó el 2000
la novela El carrer de les Verges
(Editorial Moll), ambientada en
los años 50. El 2003 apareció su
trabajo de investigación sobre la
figura y la obra del científico menorquín
del siglo XVII Miquel
Oleo y Quadrado, editada por la
Reial Acadèmia de Medicina de
Barcelona.

"Escriptor.

Es llicencià en dret a Barcelona (1946). Des dels anys cinquanta fins a la seva mort fou un dels grans animadors de la vida cultural a les Illes Balears: secretari de redacció i sotsdirector de Papeles de Son Armadans (1957-62), president de l’Obra Cultural Balear (1976-83), assessor literari de l’Editorial Moll, redactor en cap de Lluc i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-87), es destacà pels seus treballs de crítica i d’estudis literaris: Joan Alcover, la història d’un home (1964), La literatura moderna a les Balears (1965), Literatura mallorquina contemporània (1973) i altres treballs que ha aplegat a Retòrica i poètica (1982). Poeta eclèctic, de to ponderat i clàssic i renovador de l’Escola Mallorquina, punt des del qual parteix la seva obra poètica Poemes de Mondragó (1961). La seva poesia s’inscriu, però, en un realisme històric amb matisos i caient irònics ( La terra d’Argensa , 1972, i Memòries i confessions d’un adolescent de bona casa , 1974) per a evolucionar cap a l’experimentació i el formalisme, Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980) —premi de la Crítica Serra d’Or— i La capella dels dolors i altres poemes (1981), guardonat amb la Lletra d’Or, Jerusalem (1990) i Spiritual (1992). És una poesia atenta a un paisatge ple de connotacions simbòliques i al record i la restauració del temps perdut. Traduí poesia gallega: Quinze poetes gallecs (1976), i el 1982 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-maria-llompart-i-de-la-pena
Més informació: https://www.escriptors.cat/autors/llompartjm/biografia-josep-maria-llompart

"Va néixer a Son Servera el 12 de juny de 1784, fill d’Antoni Lliteras i de Francisca Ana Gili. I hi va morir dia 17 de desembre de 1854, assistit pel metge D. Miquel Nebot.

Metge del poble de Son Servera, ha esdevingut un personatge clau i cabdal en la història de la vila, sobretot per la seva participació activa en la vida política i sanitària.

Cursà els estudis de medicina en l’Acadèmia Mèdico-Pràctica de Medicina i Cirurgia. I l’any 1820 fou nomenat secretari de l’Ajuntament, càrrec que ocupà fins al 1839.

En els documents conservats en l’Arxiu Municipal, apareix sempre amb el nom de ‘Juan Lliteras’ o com a ‘Doctor Lliteras’. Només en un expedient de 1852 trobam el seu nom complet: ‘Juan Lliteras Gili’.

Segons els padrons conservats, morí l’any 1854 a l’edat de 70 anys, ja que apareix inscrit en el padró de l’any 1854 però ja no en el de 1855, en el qual apareix la seva dona, Catalina Terrassa, ja com a viuda, domiciliats en el carrer des Molí (actual c/ de Pere Antoni Servera), n. 13-14 de Son Servera.

Fou uns dels metges més compromesos amb l’epidèmia de la pesta bubònica que va assolar la vila de Son Servera l’any 1820, tal com es pot comprovar en les conclusions publicades l’any 1821 per la Junta de Sanitat:

«Demostrà el seu bon sentit clínic, i amb molta vocació i sense por a la mort en el compliment del seu deure mèdic. Gràcies a ell es posa fi a una actuació dubtosa que va minvant tota la comarca de Llevant. Mostra un gran aplom davant l’epidèmia i una gran autoritat per la seva certesa diagnòstica. És, en definitiva, un bon clínic capaç de definir-se rotundament.»

El doctor Lliteras es va mantenir, també, com a secretari i representant de la vila durant els tres períodes d’independència del municipi. Va ocupar els càrrecs de secretari, de metge municipal i de vocal de les juntes municipals de Sanitat i de Beneficència, a més de participar activament en les comissions de divisió territorial del terme convocades perla Diputació. Enmolts d’acords dels llibres d’actes es fa constar l’agraïment del consistori vers el metge:

«El primer de gener de 1821, reunit l’Ajuntament de Son Servera, s’analitzà un greu problema: no tenien secretari per al consistori i, a més, “[…] En este pueblo no hay otro individuo que pueda ejercerlo que el doctor en Medicina Juan Lliteras.” […]»[5]

Quan acabà l’epidèmia, el poble quedà minvat d’habitants, pobre i gairebé sense capacitat de reacció. Aleshores el doctor Lliteras, per tal de poder subsistir, es plantejà de marxar per exercir la professió en un altre municipi, cosa que provocà una gran consternació entre els serverins, fins al punt que s’obliga el consistori a contractar-lo com a empleat municipal:

«[…] que la peste de bubón que tanto hagejo a este vecindario en los meses de mayo, junio, julio y parte de agosto del año anterior 1820, días aciagos en que el citado facultativo despreciando decididamente su propia existencia la propuso al bien general esforzando en sumo grado su acreditado celo y pericia… los mas ilustres y hacendados de este pueblo que se han presentado y solicitan no se permita que el citado facultativo Dr. Lliteras se separe de este pueblo […]»

I és que, a més, el doctor Lliteras fou l’artífex de moltes de les millores sanitàries que es feren a la vila després de l’epidèmia, tals com ara la neteja de carrers, l’ampliació de les finestres de ventilació de les cases, l’eliminació de les figueres, la construcció dels rentadors, etc. El capítol titulat ‘Expurgo’ del llibre La peste bubónica en Son Servera (1820), de Pedro Servera Nebot, inspector municipal de Sanitat, i publicat el 1932, així ho expressa:

«Se han verificado expurgos en algunas casas en que ha habido enfermos de peste; pero, una vez terminada la epidemia, una brigada procede al expurgo general bajo la dirección del Dr. Lliteras. Se queman las ropas y muebles en mal estado que usaran los apestados. Se fumigan las casas con todo lo que contienen, derribándose algunas de escaso valor. Una vez terminado el expurgo de la urbe, es ocupada de nuevo, y se procede luego al de los campamentos, donde la función se simplifica por confiarlo casi todo a la acción del fuego. Terminadas estas operaciones en todos los pueblos epidemiados, se retira el cordón sanitario y quedan restablecidas, a fin de enero, las relaciones de las villas azotadas por la pestes con las restantes y entre sí.»

Cap al 1844 el metge Lliteras, preocupat per la salubritat de les aigües i també per qüestions higièniques, va costejar la construcció d’uns rentadors, amb una conducció d’aigua des de l’abeurador. El 1850 es mogué un plet entre el doctor Lliteras i el consistori per la utilització dels rentadors, que fins aleshores havien estat tancats amb una porta malgrat que poguessin ser emprats per tots els veïnats. S’ha de tenir en compte que les aigües brutes eren les principals transmissores de febres tifoides i altres infeccions. Per això el fet de mantenir tancades les instal·lacions en garantia de la seva higiene. El metge s’ha d’enfrontar un cop més a la incomprensió de les autoritats. Amb tot, al final els rentadors es mantenen tancats, però la clau i la seva custòdia passen a ser municipals."

Font: "El metge Lliteres ja és fill il·lustre del poble": http://tvserverina.com/el-metge-lliteres-ja-es-fill-il%C2%B7lustre-del-poble/