"Catedrático, físico-químico y escritor.

Hijo del prestigioso catedrático y sociólogo Adolfo Álvarez Buylla y González Alegre y de María del Carmen Lozana y de la Concha, y hermano de Plácido Álvarez Buylla y Lozana, fue bautizado en la iglesia de San Isidro de Oviedo el 2 de marzo de 1879. Tras cursar estudios en Oviedo y Zaragoza, obtuvo la licenciatura de Ciencias Físicas y Químicas por la Universidad de Madrid en 1901, logrando seguidamente una beca del Real Colegio de España o de San Clemente de los Españoles en Bolonia (Italia) para el doctorado en Ciencias Químicas. Fue admitido como colegial el 3 de noviembre de 1902 y consta su estancia en el Colegio hasta el 31 de octubre de 1906. Sus cinco años en Italia contribuyeron a su formación intelectual y a su interés por la música, las artes plásticas y la literatura. A su regreso se incorporó a la Universidad de Oviedo como profesor auxiliar de Química General, posteriormente auxiliar de Ciencias y finalmente, por oposición, ganó la cátedra de Química Orgánica en 1917. Fue promotor del Instituto del Carbón en esta Universidad, donde realizó una magnífica labor de director.

En su faceta literaria, tanto en prosa como en verso, llegó a convertirse en uno de los escritores asturianos más premiados. Cofundador, con Ramón Pérez de Ayala y Román Álvarez, del periódico satírico Leño en 1901, destacó, además, por sus colaboraciones sobre temas musicales, artísticos y literarios en periódicos de Asturias, México, La Habana y Buenos Aires, así como en revistas nacionales, La Esfera y Nuevo Mundo, firmadas con el seudónimo de Silvio Itálico."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/117202/benito-alvarez-buylla-y-lozana

"Jaume Cirera Prim (Vic, 1907 - Palma, 1989) va ser un químic, genealogista i bibliòfil d'origen català instal·lat a Mallorca.

Titulat a l'Escola Tècnica de Terrassa (1930) i diplomat en genealogia i heràldica pel Consell Superior d'Investigacions Científiques (1968), residí a Mallorca des del 1931, quan la seva família passà a tenir, per ascendència paterna, la representació de les cases i llinatges dels Mas del Pla del Rei, Roig de Lluís, Serra-Poquet i Serra-Goiet. El juny de 1936 signà la Resposta als Catalans. Va ser membre de la junta directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana i tresorer de l'Estudi General Lul·lià. Va ser membre fundador de la Unió de la Noblesa de l'Antic Regne de Mallorca (1955) i de l'Acadèmia Mallorquina d'estudis Genealògics, entitat que presidí (1986-89). Formà un arxiu i biblioteca molt complet en l'àmbit genealògic. Col·laborà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana."

Ajudà a l'organització de la Biblioteca Bartomeu March

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Cirera_Prim

Químic basc, professor de la Universitat d'Oviedo. Més informació: https://digital.csic.es/bitstream/10261/193857/1/Izaguirre%20Porset_Obra_Tasc%c3%b3n.pdf

El jesuïta P. Salvador Gil fou un dels principals responsables de portar endavant el modern Institut Químic de Sarrià entre els anys 1934-1957, encara que la seva tasca ha estat molt poc reconeguda fins al moment, tan sols amb la publicació d'un llibre per part del mateix IQS. Més informació sobre el llibre: https://www.iqs.edu/ca/p-salvador-gil-creador-del-iqs-moderno-1934-1957

Químic i professor d'universitat alemany establert a Utrecht.

Font: https://de.wikipedia.org/wiki/Fritz_K%C3%B6gl

"Antonio Madinaveitia era hijo del insigne médico Juan Madinaveitia. Finalizado el bachillerato en el Instituto Cardenal Cisneros de Madrid, en 1905 viajó a Suiza para estudiar Ingeniería Química en la Escuela Politécnica Federal de Zúrich. Comenzó su doctorado en 1910 dirigido por Richard Willstätter, presentando su tesis titulada Zur Kenntnis der Katalase en 1912.
Al regresar a España, en 1913 terminó su licenciatura en Farmacia en Barcelona, obtuvo el doctorado en Madrid con su tesis Estudio de los fermentos oxidantes, y se integró como auxiliar en el Laboratorio de Química Biológica de la JAE, adscrito a la cátedra de José Rodríguez Carracido. En abril de 1916 logró la cátedra de Química Orgánica Aplicada a la Farmacia en Granada, pero permaneció en Madrid como director del Laboratorio de Química Biológica de la Junta en la Residencia de Estudiantes.
Especializado en la química de los productos naturales y la síntesis de medicamentos orgánicos, en 1922 terminó la licenciatura y el doctorado en Químicas con la tesis Estudio de la micra del pino. En diciembre de 1925 obtuvo la cátedra de Química Orgánica Aplicada a la Farmacia en Madrid, y en noviembre de 1930, su Laboratorio de Química Orgánica y Biológica se integró —como Sección de Química Orgánica— en el Instituto Nacional de Física y Química.
Al estallar la guerra civil fue nombrado vocal de la JAE y decano de Farmacia, desarrollando su actividad durante la contienda desde la Casa de la Cultura de Valencia. Exiliado en Francia, trabajó durante unos meses en el Laboratoire de Chimie Organique de la Sorbona. En julio de 1939, y por mediación de la Casa de España, se trasladó definitivamente a México, donde, además de crear el Instituto de Química en la Universidad Nacional Autónoma de México, colaboró con diferentes industrias químicas hasta su fallecimiento."

Font: http://www.residencia.csic.es/jae/protagonistas/27.htm
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/18146/antonio-madinaveitia-y-tabuyo

"Químic i farmacòleg

Estudià farmàcia a Barcelona, on es graduà (1905), i es doctorà a Madrid amb la tesi Procedimientos de análisis de silicatos seguidos en el análisis cuantitativo de algunas micas españolas (1906). L’any 1908 es traslladà a Alemanya, i el 1910 es doctorà sota la direcció de Wilhelm Ostwald en química a la Universitat de Leipzig. Més tard, el 1916, sota la direcció de Guye es doctorà en física a Ginebra amb la tesi Contribution à la révision du poids atomique du brome... . Finalment, el 1922, de nou a Madrid es doctorà en ciències químiques.

Catedràtic de química inorgànica de la Universitat Central de Madrid (1927-36), l'any 1934 entrà com a membre a la Academia de Ciencias Exactas, Físicas i Naturales amb el discurs Del momento científico español (1785-1825) , molt important per conèixer l'evolució científica espanyola a principis del segle XIX. L'any 1931 fou nomenat cap de secció de química física en el Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigia Blas Cabrera Felipe.

Durant la Guerra Civil fou director general de pólvores i explosius del govern de la II República, i el 1939 s’exilià a París però retornà a Madrid el 1942, i fou empresonat fins el 1943, que sortí amb llibertat condicional. El 1944 s’incorporà a l’Institut de Biologia i Sueroteràpia (IBYS) de Madrid com assessor tècni de la secció de química farmacèutica.

Aconseguí els premis internacionals Cannizzaro, Van't Hoff i Solvay, fou membre de diverses acadèmies de ciències estrangeres i secretari de la Comissió de Pesos Atòmics de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC).

Se'l considera l'introductor a Espanya de l'estudi de la química física. Les seves principals aportacions, algunes d'elles realitzades en col·laboració amb Blas Cabrera Felipe, tractaren sobre determinacions dels pesos atòmics del fluor i del brom utilitzant el mètode de les densitats límits dels gasos. També determinà volums moleculars i ideà mètodes per a la determinació de temperatures, pesos, volums i pressions. És l'autor de 262 publicacions, moltes d'elles en els "Anales de la Sociedad Española de Física y Química".

En els seus anys d’estudiant a Barcelona, Madrid o Ginebra, també desenvolupà una obra artística de certa qualitat."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/enric-moles-i-ormella

"Químic català fundador de la denominada Escola de Química Orgànica de Barcelona.

Cursà estudis secundaris al col·legi dels P. Escolapis de Mataró i es llicencià en Farmàcia (1916) i en Ciències Químiques (1917) a la Universitat de Barcelona (UB), les dues amb la qualificació de Premi Extraordinari. Sota la direcció del professor Antoni Garcia Banús, en els laboratoris de la UB, realitzà un treball sobre la tautomeria del clorur de bencilmagnesi amb el que obtingué el grau de doctor en Ciències Químiques per la Universitat Central de Madrid,1922. El 1926 va obtenir un doctorat en Farmàcia per la mateixa universitat amb una memòria sobre àcids biliars intitulada “Un procedimiento de deshidroxilación parcial de los ácidos colálicos”. Després, entre 1922 i 1923, es formà amb el Professor Heinrich Otto Wieland a Freiburg (Alemanya) estudiant els àcids biliars, tema pel que Wieland assolí el Premi Nobel de Química el 1927, i amb el Professor Fritz Pregl a Graz (Àustria) aprenent la tècnica del microanàlisi orgànic.

Va estudiar ciències i farmàcia a Barcelona. Posteriorment completà els estudis a Alemanya i Àustria. Va exercir de catedràtic a Salamanca i Sevilla (on fou vicerector), com també a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona. Les seves investigacions se centraren en la química orgànica: l'homoserina, els hidroxiàcids ciclàmics i ortoèsters.

Va ser director de l'Instituto de Química del Centro de Investigación y Desarrollo del CSIC, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (1963) i president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Fou membre de la Comissió Internacional de Nomenclatura Orgànica i va rebre la medalla d'or de la Diputació Provincial de Barcelona.

Els seus fills Pere Pascual de Sans i Ramon Pascual de Sans van ser catedràtics de física teòrica."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pascual_i_Vila
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/8043/jose-pascual-vila

Químic orgànic.
"Estudià el batxillerat a l’Institut Ramon Llull i ciències químiques a la Universitat de València. S’inicia en la investigació sota la direcció del professor Antonio Madinaveitia a la Universitat Complutense de Madrid, on assoleix el grau de doctor.
Completa la seva formació a l’Institut Pasteur de París sota la direcció del professor E. Fourneau. El 1928 obté la càtedra de química orgànica a la Universitat de Salamanca, després a la de Santiago de Compostel·la, on resta fins a la seva jubilació l’any 1971. La seva tasca investigadora, de tota manera, continuà als Laboratoris de Química Orgànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques fins al 1982, data de les seves tres darreres publicacions científiques al voltant de la síntesi d’anàlegs de l’hormona juvenil d’insectes. Morí a Santiago de Compostel·la el dia 31 de juliol de 1996.
Entre les distincions honorífiques concedides al professor Ribas Marquès hi figuren: Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi, Medalla d’Or de la Universitat de Salamanca, Premi a la Ciència de l’Excma. Diputació Provincial de la Corunya, Premi de Ciències del Consell Superior d’Investigacions Científiques de 1972, fill adoptiu i Medalla d’Argent de la Ciutat de Santiago de Compostel·la, Premi Xunta de Galícia d’Investigació Científica de 1987, Medalla Castelao de la Xunta de Galícia de 1991. Ha estat membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències d’Espanya i Acadèmic de número de la de Galícia, així com membre de l’American Chemical Society i de diverses societats científiques europees.
El professor Ribas realitzà una brillant tasca investigadora a l’àrea de la química de les substàncies naturals, en especial sobre la química dels alcoloides, que es va traduir en la direcció de 68 tesis doctorals, la publicació de 135 treballs científics originals i la creació de l’Escola Compostel·lana de Química de Substàncies Naturals, de gran prestigi internacional. La major part de la seva activitat científica la va realitzar a Santiago, al Departament de Química Orgànica de la Universitat i als Laboratoris de Química Orgànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques. D’entre els seus nombrosos deixebles, vuit han arribat a ser catedràtics d’universitat, investigadors en centres científics a l’estranger, professors d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques, professors de batxillerat i professionals de la indústria."

Font: https://www.uib.cat/digitalAssets/271/271351_cv.pdf

"Àngel Terron i Homar neix a Palma el 1953. Doctorat en Ciències Químiques, se'l pot considerar un científic poeta o un poeta científic ja que ha combinat ambdues passions al llarg de la seva trajectòria vital i professional.

Tota la seva producció poètica ve marcada per la relació, poc usual, entre les ciències i les lletres, com ja indiquen els títols de les seves obres. Els poemes d'Àngel Terron, d'estil precís i hermètic, però bells i suggerents, combinen fórmules, caràcters i figures sòlides dins l'espai textual, per plasmar la vida en la seva complexitat.

En poesia s'estrena amb Iniciació a la Química el 1977, a la qual han seguit d'altres com Llibre del Mercuri (1982), Ternari (1986), premi Vila de Vallirana-Josep Maria López-Picó, Sons nets (2004), À Mon Seu Désir (2007), i Els noms del cervell (2013). La seva poesia ha estat antologada en els volums Al·lotropies (1996) i, més recentment, Paraula de Poeta (2002) i Art breu. Antologia 1973-2008 (2008).

Però la relació d'Àngel Terron amb la poesia no es limita a la composició, sinó que també ha estat editor de la revista Blanc d'ou del 1977 al 1987, i coeditor de Poetry and Sons. De la mateixa manera, juntament amb Andreu Vidal, Andreu Claquell i Joan Vives i Mas, va editar i dirigir a Palma, la col·lecció de poesia Tafal, que en la seva breu existència de 1977 a 1982 va donar llum a 12 volums.

Com a articulista col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació, tan de premsa diària, com Ultima hora, Diari de Mallorca i Diari de Balears, com de publicacions internacionals, especialment de química inorgànica. També ha realitzat estudis sobre la història de la química a les Illes Balears.

L'obra d'Àngel Terron es caracteritza per haver aconseguit una peculiar, polièdrica, sensible i apassionant forma poètica. Actualment compagina l'escriptura amb la seva tasca com a catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de les Illes Balears."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/terrona/biografia

"Heinrich Otto Wieland (Pforzheim, Alemanya 1877 - Munic 1957) fou un químic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1927.

Va néixer el 4 de juny de 1877 a la ciutat de Pforzheim, situada a l'estat alemany de Baden-Württemberg. Va estudiar química a les universitats de Berlín, Stuttgart i Munic, on es doctorà el 1901. El 1917 va succeir Adolf von Baeyer com a professor de química de la universitat de Munic i, entre 1925 i 1953, fou professor de química orgànica a les universitats de Friburg i Munic.

Wieland morí el 5 d'agost de 1957 a la seva residència de Munic.

Va formular la teoria de la deshidrogenització i va explicar la constitució de molts productes de naturalesa completa, com la pteridina, les hormones sexuals i alguns alcaloides. Realitzà, així mateix, estudis complexos sobre els àcids biliars.

El 1927 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química per les seves investigacions sobre la composició dels àcids biliars. El premi fou anunciat el 13 de novembre de 1928, sent entregat el 10 de desembre d'aquell mateix any a Estocolm.

Wieland va tractar reeixidament de protegir a les persones, especialment als estudiants jueus, que van ser "restringits racialment" després de les lleis de Nuremberg. Els estudiants que eren expulsats de a universitat a causa d'aquesta llei van poder romandre en el grup de Wieland com a químics o com a "Gäste des Geheimrats" (convidats del consell privat)."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Heinrich_Otto_Wieland