"Metge i escriptor.

Fill del pintor Joan Roig i Soler. Es llicencià a Barcelona (1904) i entrà a la Casa de Maternitat, on exercí durant quinze anys. S'hi especialitzà en pediatria i tocologia i amplià estudis a París i Berlín. Presidí la Federació Escolar Catalana. Fundà amb Caritat Giraudier (1920) la Lluita contra la Mortalitat Infantil, que establí a Barcelona una xarxa de dispensaris de puericultura. A més d’un centenar de treballs sobre obstetrícia, pediatria i puericultura, publicà Transtorns intestinals dels infants (1928) i Nocions de puericultura (1922), de la qual es feren vuit edicions. Escriptor fecund i dels més llegits del país en el període d’entreguerres, les seves obres foren molt reeditades i traduïdes a diversos idiomes. Col·laborà, entre altres publicacions, a Catalunya, La Veu de Catalunya i Recull. Inicià la seva vocació literària amb el drama Vaga (1907), però es dedicà molt aviat a la narrativa i publicà els volums de contes Argelaga florida (1919), Infantívoles (1920) i Ànimes atuïdes (1921). Els seus grans èxits els obtingué, però, amb la novel·la, especialment amb L’ermità Maurici (1923, premi Fastenrath 1924), Flama vivent (1924) i Sang nua (1928); altres obres seves són Montnegre (1927), Nuvolades (1928), Esbarzer (1930), Celístia (1932) i Muralles de silenci (1937). Publicà també el llibre de poemes L’encís del mar. A la represa editorial, després del 1939, es publicaren de nou les seves novel·les de més èxit, a més de noves narracions, de les quals cal destacar Tecleta (1957) i El quillat foraster (1961). És autor d’una interessant biografia del seu pare, Joan Roig i Soler (1933). La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-roig-i-raventos

Nacido en Madrid en enero de 1921, cursó la primera enseñanza en el Colegio Eduardo Benot, del que era director su padre. Estudió el bachillerato en los institutos San Isidro, Velázquez y Cardenal Cisneros. Durante la Guerra civil, en el verano de 1936, su padre le envió junto a otros niños expedicionarios -hijos de maestros- a Francia, estancia que se prolongó hasta acabar la guerra. El retorno a España dio paso a la ilusión por ser médico y de la Armada “para poder surcar mares exóticos”. Tras licenciarse en la facultad madrileña de San Carlos (1945) ingresó en el Cuerpo de Sanidad de la Armada, en 1946. Al año siguiente embarcó como médico del minador Marte (1947-49), del que pasó al buque escuela Juan S. de Elcano (1949-52). Al desembarcar fue nombrado médico del Colegio de Huérfanos de la Armada de Madrid, el “Cha”, donde vivió un largo y fascinante encuentro con el príncipe Juan Carlos de Borbón, recién llegado a la capital. Siguieron tres fructíferos cursos en el Hospital militar de Carabanchel (1955-58) para especializarse en cirugía y traumatología y sus destinos en la Clínica naval de Baleares (1958-64), Destacamento Naval de Sóller (1965-66) y en la Escuela naval de Marín (1967). En 1962 se había doctorado en Madrid con la tesis “La medicina medieval en Mallorca”.
En Mallorca desarrolló una fecunda labor como cirujano-traumatólogo de la Seguridad Social, de las mutuas laborales y del Instituto Social de la Marina, que compaginó con la dirección de cursos monográficos del doctorado entre 1974 y 1985. Con el discurso “La medicina en Mallorca a finales del siglo XVIII” ingresó en 1973 en la Real Academia de Medicina de Palma de Mallorca, de la que fue presidente entre 1978 y 1986. En ésta institución llevó a cabo una relevante labor social como conferenciante y divulgador de la historia de la medicina balear y como director (1992-2002) de la revista Medicina Balear. Su afición por los estudios históricos le llevó a publicar artículos, pronunciar conferencias y dictar cursos de historia de la medicina. Destacó por sus trabajos de divulgación médica y sus ensayos literarios. Es autor de “Historia de la medicina en Mallorca” (tres tomos 1981, 1984, 1986), “La medicina antigua en Mallorca” (1972) además de “Encanto y congoja de Mallorca” (1967), “Camilo José Cela y la medicina” (1974), “Nuevos ensayos sobre Camilo José Cela y la medicina” (1976), “Celiá. Maestros actuales de la pintura” (1980), “Vivir en Mallorca” (1990), “Silva de las sanguijuelas” (1996), entre otras obras.

http://www.medicinabalear.org/pdfs/Vol21n1.pdf

http://pendientedemigracion.ucm.es/BUCM/med/archivo/ficha_medico.php?id_medico=121

"Médico, internista.

Hijo de médico y farmacéutico. Inició sus estudios primarios en Ilo-Ilo, pasando luego a Pau (Francia), y obtuvo el bachillerato en Barcelona. Licenciado en Barcelona, se doctoró con la tesis Divertículos del duodeno (1930). Amplió estudios en Francia, Gran Bretaña y Suiza. Profesor ayudante (1922), y profesor auxiliar en la Universidad Autónoma de Barcelona (1934-1936), fue director durante veinticinco años del Servicio de Gastroenterología del Hospital de la Cruz Roja, así como durante ocho años del Servicio de Medicina Interna de la Maternidad provincial. En 1953 sucedió a su maestro Francisco Esquerdo Redoreda como director del Servicio de Medicina Interna del Hospital de la Santa Cruz y de San Pablo. Académico numerario de la Real Academia de Medicina de Cataluña, donde ingresó en 1944 con el discurso Conceptos actuales sobre la dietética de los nefrópatas. En la misma entidad pronunció el discurso inaugural de curso La alimentación del anciano (1960). En 1967 presidió la Sociedad Española de Patología Digestiva. Fue también un gran virtuoso del violoncelo, y fue vicepresidente de la Asociación de Cultura Musical de Barcelona. Autor de más de un centenar de artículos sobre la especialidad digestiva, organizó y dirigió una veintena de cursos y asistió a numerosos congresos nacionales e internacionales."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/42477/alfredo-rocha-carlotta

Fill del pintor Gaspar Riera Moragues i marmessor de la seva obra i el seu arxiu. Organitzador del Centenari de Gaspar Riera i autor de la web sobre l'artista https://campsite.bio/gasparriera

De família modesta de procedència ciutadana, després d’uns primers estudis a l’Escolania de Lluc (a partir del 1892) passà el 1895 al seminari de Mallorca, on aviat es dedicà a la poesia. El 1900, el bisbe Campins el nomenà patge seu, i obtingué premis importants a certàmens i jocs florals a partir del 1903. Ordenat de sacerdot el 1905, aquell mateix any fou nomenat catedràtic de retòrica i poètica i perfecció de llatí al seminari. Entusiasta del moviment catalanista —ja de seminarista ajudà Antoni M. Alcover en l’Obra del Diccionari—, col·laborà activament a la revista literària Mitjorn (1906-07) i intervingué al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906)... http://goo.gl/WqkTwT

Doctor en Farmacia. Licenciado en Medicina y Cirugía. Premio Extraordinario del doctorado de la Facultad de Farmacia de Madrid, Jefe de Área de Toxicología en el Instituto de Salud Carlos III. Profesor Asociado en la Facultad de Medicina de la UCM. Experto de la Unión Europea (E-44.386-N). Ex Investigador Científico del CSIC. Ex Becario de la Fundación Alexander von Humboldt, de Alemania y Ex becario del Gobierno de Francia. Investigador principal de diversos proyectos de investigación, Comunidad de Madrid, FIS, CAICYT, Ministerio de Medioambiente, Ministerio de Asuntos Exteriores, etc. y de la Comunidad Europea con el Hahn Meitner Institut de Berlín. Conferenciante en diversos Centros de Investigación, CNRS de Estrasburgo; INSA de Lyon; Pharmakologisches Institut de Munich; Instituto de Biociencias de Botucatu y Facultad de Farmacia de Araraquara, Sao Paulo, Brasil; y de numerosas Universidades nacionales y extranjeras (Connecticut, París, Estrasburgo, Munich; en la Sociedad de Ciencias Médicas de Taiwán, de Elementos minerales y oligoelementos de Italia (1977), y Universidad ANSTED de Malaisya de la que es miembro honorario. Académico Correspondiente de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Palma de Mallorca, de Farmacia de Perú; de la Balkan Academy of Science, New Culture and Sustainable Development, Sofía, Bulgaria. Premio de Laboratorios Leo de Dinamarca y Segundo Premio Orfila (España). https://www.ranf.com/acad%C3%A9micos/acad%C3%A9micos-de-n%C3%BAmero/actuales/140-ribas-ozonas,-bartolom%C3%A9.html

Químic orgànic.
"Estudià el batxillerat a l’Institut Ramon Llull i ciències químiques a la Universitat de València. S’inicia en la investigació sota la direcció del professor Antonio Madinaveitia a la Universitat Complutense de Madrid, on assoleix el grau de doctor.
Completa la seva formació a l’Institut Pasteur de París sota la direcció del professor E. Fourneau. El 1928 obté la càtedra de química orgànica a la Universitat de Salamanca, després a la de Santiago de Compostel·la, on resta fins a la seva jubilació l’any 1971. La seva tasca investigadora, de tota manera, continuà als Laboratoris de Química Orgànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques fins al 1982, data de les seves tres darreres publicacions científiques al voltant de la síntesi d’anàlegs de l’hormona juvenil d’insectes. Morí a Santiago de Compostel·la el dia 31 de juliol de 1996.
Entre les distincions honorífiques concedides al professor Ribas Marquès hi figuren: Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi, Medalla d’Or de la Universitat de Salamanca, Premi a la Ciència de l’Excma. Diputació Provincial de la Corunya, Premi de Ciències del Consell Superior d’Investigacions Científiques de 1972, fill adoptiu i Medalla d’Argent de la Ciutat de Santiago de Compostel·la, Premi Xunta de Galícia d’Investigació Científica de 1987, Medalla Castelao de la Xunta de Galícia de 1991. Ha estat membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències d’Espanya i Acadèmic de número de la de Galícia, així com membre de l’American Chemical Society i de diverses societats científiques europees.
El professor Ribas realitzà una brillant tasca investigadora a l’àrea de la química de les substàncies naturals, en especial sobre la química dels alcoloides, que es va traduir en la direcció de 68 tesis doctorals, la publicació de 135 treballs científics originals i la creació de l’Escola Compostel·lana de Química de Substàncies Naturals, de gran prestigi internacional. La major part de la seva activitat científica la va realitzar a Santiago, al Departament de Química Orgànica de la Universitat i als Laboratoris de Química Orgànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques. D’entre els seus nombrosos deixebles, vuit han arribat a ser catedràtics d’universitat, investigadors en centres científics a l’estranger, professors d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques, professors de batxillerat i professionals de la indústria."

Font: https://www.uib.cat/digitalAssets/271/271351_cv.pdf

Antoni Reynés Font (Palma, 1888-1952). Odontòleg.

El 1905 obtingué el títol de batxillerat. L'any 1909 es va titular d'odontologia a la Facultat de Medicina de Madrid. Va fer pràctiques al gabinet del doctor Bernardino Landete i va perfeccionar estudis a "L'Ecole Française de Stomatologie" que dirigia el doctor Cruet a Paris. També es llicencià en Medicina a la Universitat de Valladolid el 1912, encara que sempre va fer de dentista. El 1914 es casà amb Margalida Ripoll Fargas.

Aviat es posà al front de la Clínica Odontolbgica per a pobres, un servei que creà 1'Ajuntament de Ciutat la primera dècada del segle. També fou dentista de 1'Associació de la Premsa de Balears, encara que es dedicà sobretot a exercir com a metge estomatòleg al seu despatx de la Rambla de Palma. Va ser tresorer (1923-1926) i president (1926-1929) del Cercle Odontològic de Palma i vocal de la Federación Odontológica Española (1926). Més endavant va ser vicepresident (1930-32), vocal (1932-34) i president (1941-1952) del Col·legi Oficial d'Odontòlegs de Balears.

Va ser President d'Honor, en representació de Mallorca, en el Primer Congrés d'Odontòlegs de Llengua Catalana celebrat a Palma l'estiu de l'any 1932, que coincidí amb el VII Congrés de Metges de Llengua Catalana. Llavors es decidí crear l'Associació General d'Odontòlegs de Llengua Catalana. Foren nomenats com a president el Dr. Joan Carol i com a vicepresident el mallorquí Josep Forteza-Rey.

Publicà la memòria "Perforaciones de la bóveda palatina y el velo del paladar" (Madrid, 1909) i "Clínicas dentales de beneficiencia", al diari "La Almudaina" (Palma, 1913). Fou membre del Consell de Redacció de la "Revista Balear de Ciencias Médicas" (1917).

Antoni Reynés també signà el manifest de resposta als catalans de l'any 1936, la pertinent "contra-resposta" i la seva adhesió al Moviment el dia 18 de setembre. El 1945 va ser nomenat acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma. https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Reyn%C3%A9s_Font