Antoni Torrandell Jaume
Inca, 17 de juliol de 1881 - Palma, 15 de gener de 1963
Compositor, pianista i professor.
Després d’iniciar els estudis musicals amb el seu pare, Joan Torrandell Campamar, organista de l’església parroquial d’Inca, els va continuar a Palma amb Josep Balaguer i Bartomeu Torres. Posteriorment, a Madrid, fou alumne de piano de José Tragó i d’harmonia de Pedro Fontanilla, i va obtenir, per unanimitat, el primer premi de piano l’any 1900 i el d’harmonia l’any 1903.
El gener de 1905 es va instal·lar a París, on va ampliar els estudis de piano amb Ricard Viñes i els d’orgue, contrapunt, fuga i orquestració amb Charles Tournemire, catedràtic del Conservatori de París, membre de l’Schola Cantorum, deixeble i successor de César Franck.
A partir de 1908, el compositor mallorquí comença a oferir recitals a les sales parisenques més prestigioses i comença a publicar les seves primeres obres per a piano. En el concurs internacional de la Société Nationale des Beaux-Arts de París, va ser premiada la seva obra "Sonata" op. 21 per a violoncel i piano, la qual va ser interpretada el 3 de juny de 1913 al Grand Palais des Champs-Élysées.
Residí a la capital francesa fins al 1914, any en què hagué de tornar a Mallorca a causa de la Primera Guerra Mundial. Aquí seguí fent concerts i component, entre altres obres, la "Missa Pro-Pace", que va ser estrenada a la catedral de Palma el 1916 en versió per a orgue, cor i solistes.
El desembre de 1918 retorna a la capital francesa, on va recuperar els seus contactes i va reprendre l’activitat com a intèrpret i compositor. Amb motiu del naixement del seu primer fill, Joan, el 12 d’agost de 1920, Torrandell va compondre "Nativité", per a piano, violí i violoncel. El 24 de desembre de 1921 neix Bernat, a qui Torrandell va dedicar "Berceuse pendant la tempête" op. 35 per a soprano, violoncel i piano, amb text de Georges Blanchard. Però el 2 de març de 1923, la mort de Joan va sumir la família en el dolor, i el mestre escrigué la lletra i la música de "Sûpreme Spoir" op. 36 per a soprano, violí, viola i violoncel i va compondre els primers compassos del "Rèquiem", la seva obra mestra, que va reprendre el 1933. El 5 de març de 1924 va néixer el seu tercer fill, que rebé el nom de Joan en memòria del germà desaparegut. Dos anys després va escriure, amb motiu d’aquesta efemèride, "Sommeil paisible" op. 39, per a violí, violoncel i piano.
El 1929 la Société Génerale et Internationale de l’Edition Phonographique et Cinematographique va subscriure un contracte amb el compositor, per un període de deu anys, renovable cada cinc, per a tota la seva producció. Torrandell va compondre algunes obres inspirades en cants de la seva terra natal, "Chant de l’élagueur", "Copeo" i "Sonatine Majorquine". El dia de Pasqua de 1932 es va estrenar a la catedral d’Orleans, amb gran èxit, la "Missa Pro-Pace" que ja havia donat a conèixer prèviament a Mallorca. El desembre de 1932, la Salle Debussy de París va dedicar una sessió al músic mallorquí, la qual va comportar-li crítiques molt positives.
L’any 1933, amb motiu de la mort de la seva mare, Torrandell es va veure obligat a tornar a Mallorca per atendre el seu pare, octogenari i malat. A l’illa va actuar en recitals i va continuar component; també es va retrobar amb Manuel de Falla, que en aquells moments era de viatge a Mallorca. Després de la mort del seu progenitor, el febrer de 1935, Torrandell va viatjar novament a París a fi de tornar a fixar la residència a França, però com que no va voler nacionalitzar-se francès, arran de les guerres, primer la Guerra Civil Espanyola i després la Segona Guerra Mundial, va haver de retornar a la seva illa natal, amb la idea de reincoporar-se al futur Conservatori de Palma. El 1935 es va crear aquest centre i sorprenentment es va prescindir de Torrandell, amb l’argument que la càtedra que requeria el seu nivell artístic no havia estat autoritzada, perquè a l’illa encara no hi havia alumnes que necessitassin ensenyaments superiors.
Durant la Guerra Civil, la docència va ser gairebé nul·la i Torrandell va passar llargs períodes a la seva casa de camp, dedicat a la composició de la Marxa heroica i el Concert per a piano i orquestra i a completar el Rèquiem. Finalitzada la guerra, la duresa de la postguerra va motivar la seva retirada de la vida activa com a concertista per dedicar-se a la docència i a la composició. Els seus darrers concerts els va fer a Barcelona i a Palma el març de 1941.
La Segona Guerra Mundial el va fer desistir de tornar a París. L’obra torrandelliana va ser divulgada a poc a poc, amb les limitacions dels mitjans locals. El 1949, l’Orquestra Simfònica de Mallorca va estrenar la "Simfonia núm. 1" per a violí i orquestra, dirigida per Eaktay-Ahn, amb Umberto Bisi com a solista. El 1950 es varen estrenar "Fiesta báquica" a Madrid i "Où va le nuage" i "S’il revenait", a Palma. L’any següent, l’Orquestra Simfònica de Mallorca també va estrenar l’obra "Valle de Muza" i el 1956, el "Concert en Si menor" per a piano i orquestra, amb Leopold Querol. L’any 1959, Torrandell va aconseguir el Premi Ciutat de Palma de composició pel seu "Rèquiem", obra que no va ser estrenada fins el 1984, vint-i-tres anys després de la seva mort.
Torrandell és un dels representants més autèntics de l’Schola Cantorum de París, la característica principal de la qual es fonamenta en un sincer fervor i en una severíssima escola harmònica i contrapuntística. El sòlid procés de formació del compositor balear, el seu estil musical, el complex treball harmònic, la rica textura o la perfecció melòdica a favor del text, són elements que situen Torrandell en el grup de compositors universalistes, que fugen d’allò que resulta fàcil i cultiven una música continguda, plena de veritat i compromesa. El catàleg del compositor revela una estètica musical que, com la seva indestructible personalitat introspectiva i el seu elevat nivell d’exigència personal, fuig de la facilitat i troba en el virtuosisme i, alhora, en l’austera virtut el llenguatge adequat, al marge d’ismes de la vida efímera i de l’experimentació avantguardista. Torrandell es manté fidel a la seva estètica al llarg de tota la vida.
