"Cursà la carrera de filosofia i lletres a València entre els anys 1954 i 1959. Aviat s’especialitzà en geografia i restà a la Universitat de València com a professor adjunt de geografia. Més tard, l’any 1967, esdevingué catedràtic de la universitat de Múrcia, i el 1969 de la de València. La seva obra és variada en camps, però sobretot ha tractat els temes mallorquins i valencians, en la seva especialitat, que és la geografia física. Destaquen: Mallorca, el sur y el sureste (1964), El litoral valencià (1969, tesi doctoral), que estudia des de la geomorfologia al turisme i a l’origen dels nuclis de poblament del sector costaner, Evolución urbana de la ciudad de Murcia (1975), Geografía general de España (1978), Cincuanta-cinc ciutats valencianes (1984), Geografía humana del País Valenciano (1990), Portolans procedents de col·leccions espanyoles. Segles xv-xvii (1995), L’Albufera de València (1995), Geografia del País Valencià(1995), La cartografia catalana (2000), Diccionari de geografia física (2003), Les illes, redescobertes (2006), etc. Els seus articles han estat una aportació important a la toponímia (Toponímia, geografia i cartografia, 2004). Ha estat un dels principals impulsors dels estudis de toponímia al País Valencià, per la qual cosa se li ha dedicat una miscel·lània sobre estudis de toponímia valenciana."

Font: https://www.onomastica.cat/onomastica/estudiosos-onomastica/vicenc-rossello-verger/

Vicenç Rotger Buïls (Alaior, 1916 - Palma, 2 de juliol del 2014) fou un empresari nascut a Menorca i resident a Mallorca des del 1924. Va ser el fundador i president del Grup Rotger. Una de les tasques bàsiques que realitzà des de les primeries del turisme balear fou l'edició de postals amb vistes, sobretot, de Palma i de Mallorca, així com de la seva terra natal Menorca. Una de les activitats per la qual va ser més conegut fou la distribució de premsa escrita de la Península i estrangera arreu de l'illa. També participà en el món del turisme i treballà en la creació d'hotels, com per exemple el Son Vida. Se'l relaciona amb el món agrícola ja que comprà diverses explotacions tant a Mallorca com a Menorca.
Quant al món cultural fou un reconegut mecenes, fins i tot arribà a crear l'Espai Cultural Rotger a Alaior (escola de música). I també és coneguda la seva activitat en el món musical mallorquí: des del 1984 organitzà una vetlada musical, amb la presència de músics de reconegut prestigi internacional. a la possessió de Son Ripoll, que els seus fills han continuat.
Considerat com un empresari emprenedor, promotor de la cultura, li atorgaren la medalla de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de les Balears el 1991, una placa de reconeixement del Consell de Menorca el 1998 i el premi Ramon Llull el 2004.
(Font: Viquipedia)

http://pendientedemigracion.ucm.es/BUCM/med/archivo/ficha_medico.php?id_medico=2051

Catedrático de Medicina y Profesor Emérito de la Universidad de Barcelona. Es un referente internacional en el mundo del trasplante de médula ósea y de la lucha contra la leucemia linfática crónica. Con quince años huyó de su país, ocupado por las tropas soviéticas al final de la Segunda Guerra Mundial, y en abril de 1948 se estableció en Barcelona.

Ciril Rozman lideró en 1976 el primer trasplante alogénico de medula ósea en España.

Desde 1990 es miembro numerario de la Real Academia de Medicina de Cataluña y entre el 2001 y 2003 fue Presidente del Consell Assessor de Sanitat, del Departamento de Sanidad y Seguridad Social de Cataluña. https://es.wikipedia.org/wiki/Ciril_Rozman_Borstnar

Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 - Barcelona, 1982), fou un eminent bibliotecari, professor, filòleg i historiador de la literatura catalana, remarcable pel paper fonamental que va tenir en la definició, organització i gestió de les biblioteques catalanes.

http://goo.gl/WBeif4

"Va ser un estudiós i acadèmic de la historiador del dret espanyol. Formà part del consell de direcció del diari El Norte de Castilla. Es va formar inicialment com a historiador al costat dels mestres alemanys dels primers decennis del segle xx. Va ser triat el 7 de desembre de 1984 membre de la Reial Acadèmia de la Història. Va prendre possessió el 26 d'abril de 1987.

l pare de José era propietari d'una fàbrica de farines situada en la ribera del Duero. En Madrid estudia dret i conviu a l'espai cultural de la Residència d'Estudiants. Lloc en el qual coneix Federico García Lorca. Millorant els seus coneixements d'alemany es trasllada a Munich on realitza estudis d'Economia i Dret històric. El 1926 realitza el doctorat a la Universitat de Friburg de Brisgòvia. en arribar a Espanya s'incorpora al Centre d'Estudis Històrics que presideix Menéndez Pidal.

Separat de la càtedra per ordre de la Presidència de la Junta Tècnica de l'Estat el 24 de setembre de 1937. Reintegrat al servei "mitjançant depuració" per Ordre Ministerial el 20 de gener de 1944. Anys després obté per oposició la Càtedra d'història del dret en la Universitat de La Laguna i el 1931 es trasllada a la Universitat de Sevilla. Els afanys per investigar la Teoria Econòmica el porten a viure a la Universitat de Colúmbia, abandonant els corrents historicistes alemanys. Retorna a Espanya i treballa a la Universitat de Valladolid. Ingressa el 1984 a la Reial Acadèmia de la Història amb discurs titulat "Una Crisis en la Ciencia Histórica". Durant 14 anys fou degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Valladolid. El 1984 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Història."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Antonio_Rubio_Sacrist%C3%A1n

"Escriptor.

Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.

Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.

Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).

Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses.

També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia.

En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals.

De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes.

Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joaquim-ruyra-i-oms

Historiadora. La seva recerca gira al voltant de la Institució Lliure d'Ensenyança i la Residència d'Estudiants.

Font: https://www.lavozdigital.es/cadiz/20111202/sociedad/margarita-saenz-calzada-acerca-20111202.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F

Capellà. El seu pare era militar de Marina i això li va permetre tenir una acurada educació. Essent encara seminarista, fou bibliotecari del Seminari i assistent del Bisbe Campins; tot just acabada la carrera, ingressà a l’administració del Capítol de la Seu de Mallorca com a tinent arxiver i oficial de secretaria. Ja de capellà, a partir de 1905, fou professor del Seminari Conciliar de Sant Pere, i impartí classes de física, química, història natural i astronomia. Promogué el Museu d’Història Natural i el Gabinet de física del Seminari. Fou responsable de l’observatori astronòmic i meteorològic del Seminari, des del 1910 fins a la seva mort. També fou col·laborador de mossèn Alcover en les tasques del Diccionari. És autor dels treballs de "La telegrafía sin hilos" (1899); guanyador del certamen literari del Seminari d’aquell any; "Elementos de astronomía" (1944) i d’articles sobre la història i l'arquitectura de la Seu de Palma. També va escriure sobre la Seu i diverses reformes que s'hi dugueren a terme: "La Catedral de Mallorca: un capítulo de su historia antigua : los corredores de los cirios" (1948), "La Catedral de Mallorca : El enigma de la Capilla de la Trinidad" (1952)... A més dels seus coneixements científics tenia molta afició per l'astronomia i la fotografia.

"Escritor, filólogo, y profesor, como poeta forma parte de la Generación del 27.

Matriculado en Derecho, no concluye estos estudios, y dos años después inicia la carrera de Filosofía y Letras en la Universidad Central de Madrid, doctorándose en 1917 con una tesis sobre ilustraciones del «Quijote».

Con 20 años, interesado en la poesía, busca una libertad formal en el ritmo y rima que le haría destacar entre sus contemporáneos, publicando en la revista «Prometeo» sus primeros versos. En 1913, recién licenciado, es nombrado secretario de la Sección de Literatura del Ateneo de Madrid, y trabaja como lector de español en la Sorbona de París, hasta 1917, que vuelve a España tras ganar la cátedra de Literatura española en la Universidad de Sevilla. Estos años en París, recién casado con Margarita Bonmatí, le permitieron traducir los primeros volúmenes de «En busca del tiempo perdido» de Marcel Proust.

Vive en Sevilla hasta 1929, donde conoció a otro gran poeta de la Generación del 27, Luis Cernuda, y durante el curso académico 1922-1923, realizará un lectorado de español en Cambridge.

Publica su primer libro de poemas «Presagios» en 1924, y ya trasladado en Madrid, a finales de los años 20, trabaja en el Centro de Estudios Históricos junto a Ramón Menéndez Pidal. Desde 1933 fue director de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo en Santander.

Durante la guerra civil española, es invitado por el Wellesley College (Boston), donde dio clases hasta 1939, para luego pasar a la John Hopkins University de Baltimore. Consiguió reunir a su familia que vivía en el exilio entre Argel y Francia y ya instalados en EE.UU., sigue con sus clases en Baltimore, excepto un periodo de 3 años, 1943 a 1946, dando clases en la Universidad de Río Piedras, de Puerto Rico, lugar donde está enterrado tras morir en Baltimore en 1951. Jaime Salinas Bonmatí, narra estas vivencias en su autobiografía «Travesías» que es un fiel reflejo de la vida del poeta en el exilio americano.

La obra de Pedro Salinas destaca, en general, por ser un intento de defender ls valores ideológicos más altos y desinteresados de la cultura europea anterior a la Segunda Guerra Mundial. Su honda humanidad nos lo presenta preocupado por descubrir en el lado oscuro de las cosas, aquello que las explica y nos ayuda, de paso, a encontrar nuestro propio camino.

Su obra poética está dividida tres etapas: inicial o de poesía pura, de plenitud o amorosa y del exilio:

Primera etapa: «Presagios» (1924), «Seguro azar» (1928) y «Fábula y signo» (1931) con influencias del nicaragüense Rubén Darío, los españoles Miguel Unamuno y Juan Ramón Jiménez entre otros y los movimientos vanguardistas de la época.

Segunda etapa: «La voz a ti debida» (1933), «Razón de amor» (1936), y «Largo lamento» (1939)

Tercera etapa: «El contemplado (1946)», «Todo más claro y otros poemas» (1949), y «Confianza», título póstumo y sugerido por su amigo Jorge Guillén de sus poemas recogidos durante 1942-1944 y 1955.

En prosa destacan los cuentos recogidos en «Víspera del gozo» (1926), la novela «La bomba increíble» (1950) y ensayos como «Literatura española. Siglo XX» (1941), «Jorge Manrique o tradición y originalidad» (1947) y «La poesía de Rubén Darío» (1948).

Su obra dramática está influenciada por el teatro de vanguardia en títulos como: «La estratoesfera», «La fuente del arcángel», y «Los santos». También destacan las obras breves: «La isla del tesoro», «El chantajista», «El parecido» y «La bella durmiente», «Sobre seguro» y «Caín o una gloria científica», y obras más extensas: «Judit y el tirano», y «El director».

Pedro Salinas también destaca como editor literario y por editar una versificación moderna del Poema del Cid. Su obra ha sido traducida a italiano, inglés, alemán, coreano, croata y francés. La Residencia de Estudiantes guarda una copia microfilmada del archivo de Pedro Salinas, aunque la mayoría de archivo personal se encuentra en la Houghton Library en Harvard, la Universidad de Johns Hopkins en Baltimore y la Sala Zenobia de la Universidad de Puerto Rico."

Font: https://www.cervantes.es/bibliotecas_documentacion_espanol/creadores/salinas_pedro.htm

Bartomeu Salleras Fuster (Porreres, 1938-2005) és especialment conegut per haver estat el fotògraf del Govern Balear durant quasi un quart de segle, entre els anys 1977 i 2002, reflectint el període de la institucionalització democràtica. A banda, va desenvolupar la seva carrera professional en altres àmbits: a Casa Planas, on començà a exercir el 1952, al diari Última Hora entre 1959 i 1965, com a reporter gràfic entre 1959 i 1967 (als diaris Última Hora, Baleares i a la revista Triunfo) o en el seu propi estudi, on rebé encàrrecs de tot tipus (retrats, esdeveniments, concursos, etc). Entre els premis de fotografia que li van ser atorgats, s’hi troba el del Cercle de Belles Arts, concedit l’any 1952.

"Poetessa.

Òrfena de mare des de la seva infantesa, el seu pare, que exercia d’advocat, la confià a unes ties a Llucmajor, on residí fins a sis anys. Després passà al costat del seu pare a Palma, i féu els seus estudis al Col·legi de la Puresa. A setze anys tornà a Llucmajor, on residí gairebé tota la vida, amb bones temporades al camp, a la possessió pairal de la Llapassa. Menà sempre una vida sedentària, però l’any 1907 pogué realitzar, en companyia de Costa i Llobera, un viatge per Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma. Amb aquest viatge consolidà una forta amistat amb Costa, la benèfica influència del qual no li faltà mai més. Aviat féu també noves i bones amistats, entre les quals destacarien les de Miquel Ferrà i Josep Carner, que esdevindrien els seus guies i mentors literaris. El 1903 fou premiada al Certamen Literari de les Fires i Festes de Palma (Mallorca) pel seu poema Joc de nins . La seva obra poètica fou aplegada en els següents volums: Poesies (1910), amb pròleg de Costa i Llobera, Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946). Més endavant, en la col·lecció “Obres de Maria-Antònia Salvà”, a més de les reedicions d' Espigues en flor i d' El retorn , publicà Cel d’horabaixa (1948), Lluneta del pagès (1952), i Entre el record i l’enyorança (1955), volum, aquest darrer, de proses autobiogràfiques. La seva tasca de traductora fou també important i de força interès: Les illes d’or (1910) i Mireia (1917) de Frederic Mistral, amb cinc reedicions posteriors, Les Geòrgiques cristianes de Francis Jammes (1918), Els promesos d’Alessandro Manzoni (1923-24) i Poemes de Santa Teresa de l’Infant Jesús (1945). Deixà altres versions inèdites de Petrarca, de Manzoni i de Pascoli. La seva obra original calà fondament en l’ànima del poble, i la seva mort suscità una imposant manifestació de dol. Parlant de la seva poesia, Ferrà es referí al “maridatge únic de la simplicitat casolana amb les gràcies d’un art mestrívol”. Pons i Marquès hi observà “el domini absolut d’un llenguatge que arriba a no amagar-li cap secret”. I Carner hi endevinà “el tast suprasensible que l’amor us fa trobar en les estones fugisseres”, “com la flor estotja la rosada, o be el pou profund el seu manat d’estels”. El mateix Carner publicà el 1957 una extensa Antologia poètica , precedida d’un important estudi crític sobre la seva obra."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/maria-antonia-salva-i-ripoll

Baltasar Samper i Marquès (Palma, 1888 - Ciutat de Mèxic, 1966) fou musicòleg, pianista i compositor. Fill i germà de músics es traslladà a Barcelona on fou deixeble d'Enrique Granados. Fou l'encarregat de realitzar algunes missions de recerca de l'"Obra del Cançoner Popular de Catalunya" a les illes Balears. S'exilià a Tolosa de Llenguadoc i, posteriorment, a Mèxic.
És l'autor de la música del reportatge "Mallorca: isla de la calma" (1927), del qual els fulls apareguts al petit fons Francesc Sureda i Blanes, coneguda actualment com "Suite Mallorca".

http://goo.gl/3JZICX

http://goo.gl/8jiY50

http://goo.gl/zdjmPV