"El Real Instituto de Estudios Asturianos o RIDEA (en asturlleonès, Real Institutu d'Estudios Asturianos) és un organisme públic cultural de la comunitat autònoma del Principat d'Astúries que depèn de la Diputació i està subordinat al Patronat Jsé Mª Cuadrado del CSIC. Els objectius d'aquesta entitat són: la recerca, el foment i l'orientació dels treballs i estudis relatius al patrimoni científic, cultural i artístic del Proncipat d'Astúries i el foment de la cooperació dels organismes públics de la comunitat autònoma i les institucions culturals, grups socials i centres asturias d'Espanya i l'estranger per a investigar i divulgar la cultura de la regió.

L'interès per a constituir aquesta entitat va nàixer amb l'Acord de la Diputació en sessió de 2 de juny de 1945. Es creà formalment l'ens el 10 d'octubre de 1945, quan els estatuts foren aprovats. Els estatuts de l'entitat foren modificats amb el pas del temps.

La LLei 7/1988, de 5 de desembre, modificà aquests estatuts, reorganitzant l'institut. El 8 de febrer de 1992, el Rei d'Espanya li va concedir el títol de Reial."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Real_Instituto_de_Estudios_Asturianos

"L'Institut Francès de Barcelona (IFB) és un institució educativa fundada a Barcelona el 1921 per Ernest Merimée, degà de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, a partir de l'Alliance Française à Barcelone i de les escoles franceses Ferdinand de Lesseps i grup escolar francès Carrer Sepúlveda, fundades el 1898. Es va posar en marxa el 1921. El 1922 l'historiador occità Jean-Jacques-Achille Bertrand es va convertir en el seu director.[2] El 1924 va posar en marxa cursos de secundària i organitzà conferències d'intel·lectuals francesos com Paul Valéry.

Fou clausurat durant la guerra civil espanyola. El 1939 en fou nomenat director Pierre Deffontaines,[3] que ocupà el càrrec fins al 1964. Tot i ser amic personal d'Henri Philippe Pétain, Deffontaines es va posar de part de la França Lliure el 1943. Des del 1945 els efectius de l'Institut es multiplicaren i va comptar amb una gran biblioteca, el Cercle Maillol i diversos cercles i activitats de difusió de la cultura francesa (literatura, cinema, esport). Això va fer que fos un referent cultural per als intel·lectuals catalans de la postguerra fins a començaments del 1970. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi"

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Institut_Franc%C3%A8s_de_Barcelona

"Institució de promoció cultural dependent de la Conselleria d’Educació i Cultura del govern de les Illes Balears, creada el 1971 com a institut d’estudis locals, dependent de la Diputació Provincial de Balears, amb seu a Palma.

Desenvolupament enciclopèdic
Té el caràcter de fundació pública i l’objectiu de fomentar la investigació científica sobre temes relacionats amb les Balears, editar publicacions sobre les Illes, assessorar el Govern Balear sobre temes culturals i promoure la difusió de la cultura pròpia. La seva creació suposava la culminació d’un procés iniciat al final dels anys seixanta i que recollia una proposta dels professors Ángel Raimundo Fernández i Santiago Sebastián López de la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB. La proposta es canalitzà a través del diputat provincial Martí Ensenyat i Riera i fou aprovada a l’agost del 1971. Presidia l’Institut Josep Alcover i Llompart, el primer director fou Bartomeu Payeras i Franch i el vicedirector, Mateu Serra i Simó. Funcionava a través d’un patronat executiu i d’un consell general, en el qual, a més, hi havia un representant de les seccions d’Humanitats, Ciències, Investigació i Documentació i Defensa de la Natura, un de l’Escola Lul·lística i de la Societat d’Història Natural i quatre personalitats. Entre el 1971 i el 1979 es definiren les àrees d’actuació i es publicaren la Revista Balear i setze monografies. També col·laborà amb activitats culturals puntuals com la preparació d’un CHCA i el Congrés d’Història de la Mediterrània. El 1979 passà a dependre del Consell General Interinsular i l’any següent s’aprovaren els nous estatuts, pels quals l’organisme passà a regir-se per un consell general (president, vicepresident, quatre membres dels Consells Insulars, membres de les entitats culturals i dues personalitats en representació de la vida científica de les Illes Balears) i una comissió permanent que gestionava les decisions del consell general. Desaparegué el càrrec de director i les seves funcions foren assumides pel nou càrrec de secretari general. Entre el 1979 i el 1983 aparegué la revista Estudis Baleàrics i se celebraren les I Jornades d’Estudis Històrics Locals. Començà també la diversificació de les publicacions en col·leccions com “Monuments de les Illes Balears” i “Actes de les Jornades d’Estudis Històrics Locals”, amb catorze monografies i dotze números de la revista Estudis Baleàrics. Es produí, doncs, un impuls quantitatiu i qualitatiu que es manifestà en l’increment del pressupost d’activitats i alhora es marcaren les línies d’actuació que, encara avui, continuen.

El 1983, l’Institut passà a dependre de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. L’any 1986 es redactaren nous estatuts, amb què adquiria la categoria d’organisme autònom vinculat a la Conselleria d’Educació i Cultura. Era regit per una junta de govern, que marcava les directrius i aprovava les activitats, formada pel conseller d’Educació i Cultura, el director general de Cultura, un representant de la gestió econòmica de la Conselleria, un representant del consell acadèmic i el secretari general de l’Institut. També es creà un consell acadèmic com a òrgan assessor, constituït per tretze membres: cinc persones designades pel conseller, un representant de la universitat, tres representants dels Consells Insulars i tres membres en representació de les entitats culturals i científiques de les Illes Balears. Des del 1983, continuà la tendència de diversificació de les publicacions i l’increment de les activitats no editorials com ara congressos, simposis, cicles de conferències, exposicions i activitats audiovisuals. El 1990 es reformaren de nou els estatuts, pels quals es configurà com una entitat autònoma de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Des dels seus orígens, l’Institut es marcà com a fita la col·laboració amb altres entitats culturals. El 1972 s’incorporà al Patronat Josep Maria Quadrado, del CSIC. És membre de la Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals (CECEL). Està adherit a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i és la seu del Patronat Ramon Llull. A més, manté relacions especials amb els centres culturals i científics de les Illes Balears com l’Ateneu de Maó, l’Escola Lul·lística de Mallorca, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Institut Menorquí d’Estudis, la Societat Arqueològica Lul·liana o la Societat d’Història Natural. N’han estat responsables directes: B. Payeras i Franch (1971-79), Jordi Gayà i Estelrich (1980-88), Ramon Maria Servalls i Batle (1989-91), Pius Tur i Mayans (1991-91), Josepa Terrassa i Barceló (1992-93) i Xavier del Hoyo i Bernat (des del 1993). Ha gaudit sempre de la col·laboració de les figures intel·lectuals més rellevants del país com Àlvar Santamaria, Guillem Colom, Josep Maria Llompart o Josep M. Quintana.

Des del 1981 organitza les Jornades d’Estudis Històrics Locals i n’edita les actes. El 1987 organitzà el XIII CHCA, centrat en l’anàlisi del regne privatiu de Mallorca (1230-1349), la incorporació de Menorca (1287) i les relacions de la Corona d’Aragó amb l’Atlàntic. Se n’han publicat els quatre volums d’actes, ponències i comunicacions (1989-90). Des del 1989 organitza diversos cicles de conferències sobre diferents temes i en col·laboració amb altres entitats. És la seu del Patronat Ramon Llull, que té per objectiu la publicació de la nova edició de les obres d’aquest autor (1985), i creà la Comissió de les Illes Balears per a la Commemoració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica, que edità la col·lecció “Amèrica”, en què es publicaren una quinzena d’obres (1991-92) sobre temes d’història d’Amèrica i de les Balears. El 1995 aparegué la sèrie “Divulgació”, amb l’objectiu de fomentar a un públic majoritari l’interès pels espais naturals, els itineraris històrics, la vida i l’obra de personatges il·lustres o diversos aspectes de qualsevol matèria humanística o científica relacionada amb les Illes Balears. El 1996, es realitzà el simposi 25 Anys de l’Institut amb el tema “La Transició a les Illes Balears”. També es reprengué la sèrie “Temps de Poesia”, un projecte que enregistrava en cassets la veu dels poetes de les Illes Balears, llegint els seus poemes. Els darrers anys també ha dedicat especial atenció a la salvaguarda del patrimoni audiovisual (exposicions fotogràfiques, edició de discos compactes i vídeos).

Edita les publicacions periòdiques Estudis Baleàrics (des del 1981) i Revista de Ciència (des del 1987). La primera pretén la divulgació interdisciplinària de la investigació que es fa a les Balears. Els seus articles abracen gairebé tots els àmbits del saber. En un principi no estaven relacionats entre ells; posteriorment, els números de la revista han passat a estructurar-se al voltant d’un tema central que dona cohesió temàtica als articles, com la naturalesa de les Pitiüses (núm. 16, març 1985), la Inquisició (21, juny 1986), la cultura popular (24, març 1987), el s. xix (25, juny 1987), el cinema i la fotografia (26, setembre 1987). D’altra banda, n’han estat membres del consell de redacció importants investigadors de les Illes com Joan Alegret, Maria Barceló, Catalina Cantarellas, Joan Miralles o Isabel Moll. Revista de Ciència començà a editar-se l’any 1987 i presenta els avenços científics més recents, bibliografia, recensions de llibres i esdeveniments científics d’interès. En són col·laboradors habituals Guillem Matheu, Climent Picornell o Antoni Rodríguez i Perea. A més, ha publicat més de seixanta llibres sobre antropologia, art, arxivística, bibliografia, biologia, dret, ortografia, filosofia, geologia, geografia, història, literatura, lul·lisme, patrimoni, prehistòria i història de l’art de les Illes. Aquest caràcter multidisciplinari ha convertit la Institució en una peça clau per a la divulgació de la investigació històrica actual a les Balears. Tot i no disposar de biblioteca, el règim actual de funcionament permet l’accés a bona part de la informació.

Lectures
FERRER I FLÓREZ, M.: “Bartomeu Payeras i Franc”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 35-38.
HOYO BERNAL, X. del: “Breu història de l’Institut d’Estudis Baleàrics”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 7-18.
MATEU, G.: “L’Institut d’Estudis Baleàrics i el seu origen de l’antiga Diputació Provincial”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 39-48.
SALVÀ I TOMÀS, P.A.: “L’Institut d’Estudis Baleàrics entre 1986 i l’actualitat”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 53-58.
SANTAMARIA, À.: “Contexto histórico y ejecutoria de la primera época de l’Institut d’Estudis Baleàrics”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 19-34."

Font: https://www.enciclopedia.cat/diccionari-dhistoriografia-catalana/institut-destudis-balearics

Isabel de Borbó i Borbó coneguda amb el sobrenom de "La Chata", era la filla primogènita de la reina Isabel II d'Espanya i germana d'Alfons XII. L'afició pels viatges la féu conèixer molt de món: Amèrica i Europa. Abandonà l'estat amb la seva família, a l'exili, després de l'adveniment de la Segona República, quan ja tenia més de vuitanta anys. Morí pocs dies després d'arribar a la seva residència prop de París.
El juliol de 1913 visità Mallorca, on desembarcà del vapor Jaume I al port de Palma, i realitzà diverses visites a localitats mallorquines: Pollença, Lluc... També realitzà una visita a Menorca, amb sortida des d'Alcúdia fins a Ciutadella on començà el seu recorregut per l'illa.

Doctor en Medicina por la Universidad Autónoma de Santo Domingo (República Dominicana). Licenciado en Medicina y Cirugía. Especialista en Oftalmología y en Medicina Aeronáutica, Universidad de Barcelona, España. Dr. en Medicina y Cirugía por la Universidad Autónoma de Barcelona, España. Académico Numerario de la Real Academia de Barcelona y de la Academia Médico Quirúrgica Española de Madrid. Miembro Numerario del Instituto Médico-Farmeceútico de Cataluña, España. Académico Numerario de la Academia de Ciencias de la República Dominicana y distinguido en la misma con la "Laudatio Academica", máxima distinción que concede la Academia de Ciencias de la República Dominicana a renombrados científicos autóctonos. Autor de alrededor de 200 trabajos escritos en diversos idiomas. Catedrátic Honorario, Dr. Honoris Causa, Socio de Mérito, de Honor, de Mérito Extraordinario, Correspondiente, etc http://radoctores.es/academico.php?item=140

Escriptor francès. Autor de "L'Enfer" (1908); " Le Feu" (1916, Premi Goncourt), relat ambientat en la Primera Guerra Mundial el realisme de la qual va esvalotar el públic més conservador. L'any 1917, va esdevenir co-fundador i primer president de la Association républicaine des anciens combattants (Arac - Associació d'antics combatents). Admirador de la Revolució russa ("Le Couteau entre les dents", 1921), va afiliar-se al Partit comunista francès l'any 1923; va animar el moviment i la revista "Clarté" i va intentar definir una «literatura proletària». Va ser un dels instigadors del moviment pacifista Amsterdam-Pleyel, del qual va ser president. També va escriure poesia: "Les pleureuses" (1895), que s'emmarca en simbolisme. És conegut com l'exaltador literari de la revolució bolxevic. Va viure a Rússia i hi va escriure una biografia de Stalin (1935). Està soterrat al Cementiri del Père-Lachaise a París.

http://goo.gl/w7AMm6

http://goo.gl/NdPFPH

Llicenciat (1992) i doctorat, amb premi extraordinari, (2006) en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears. Professor titular del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, on imparteix assignatures de teoria de la literatura i de folklorística. Treballa en projectes de recerca I+D sobre literatura oral popular catalana en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Les seves línies de recerca són la literatura oral popular, el folklore, l’arxivística folklòrica i la història de la folklorística. Des del 1992, col·labora amb Josep A. Grimalt en l'edició crítica i comentada de l'Aplec de Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó , d'Antoni M. Alcover, de la qual s'han publicat ja sis volums. A part d'articles en revistes especialitzades, ha publicat, entre d'altres, La poesia oral: gèneres, funcionalitat i supervivència (2007, amb Caterina Valriu), El rondallari Aguiló: Transcripció, edició i estudi introductori (2008) o Erotisme i tabús en l'etnopoètica (2013, amb Anna Francés). És membre fundador del Grup d'Estudis Etnopoètics (GEE), del Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears (GREIB) i de l'European Research Group on Oral Narrative/Grup de Recerca Europeu en Narrativa Oral (ERGON/GRENO).

Bartomeu Guasp i Gelabert (Alaró, 1893 – Palma, 1976), fou un sacerdot, historiador, escriptor i poeta mallorquí. Ordenat sacerdot l'any 1920, publicà articles i llibres sobre història eclesiàstica de Mallorca, entre els quals destaca La vida ermitana a Mallorca des del segle XIII a l'actualitat (1946).
El 1924, quan era capellà de l'església de Pòrtol (Marratxí), recopilà una llista dels capellans encarregats, vicaris 'in capite', ecònoms i rectors de l'església de Pòrtol, en un quadern manuscrit intitulat Notes vàries (recollides dels llibres i papers d'aquest arxiu vicarial) que podran servir per una Monografia històrica de l'Església de Nostra Senyora del Carme de Pòrtol que serví posteriorment el 1975 a mn. Cristòfor Tries i Serra per fer-ne la llista completa, en la qual Guasp hi figura entre els anys 1922-26.
Col·laborà en la publicació quinzenal Documenta. Noticias históricas i documentales referentes a la villa de San Juan, que es va editar des de 1941 fins al desembre de 1947.
Deixeble i admirador de Llorenç Riber i de Miquel Costa i Llobera, la seva obra s'adscriu a la tradició de l'Escola mallorquina i mostra especial atenció pels temes religiosos i paisatgístics. http://xurl.es/pcjxy

http://xurl.es/juhjx

Jaume Gual és geògraf (1982) i graduat en Arts aplicades. Es dedica a la fotografia com a professional des del 1987. Combina la tasca comercial per encàrrec amb projectes personals.
És autor de les fotografies de llibres com 'Façanes de botigues de Palma' (1986), 'Els brodats a Mallorca' (1996), 'El camino de Santiago' (1997)...

Santiago Grisolía va llicenciar-se en Medicina per la Universitat de València el 1944. Després d'obtenir el seu doctorat a la Universitat de Madrid, en gener de 1946 va ampliar els seus estudis als Estats Units a la Universitat de Nova York, sota la supervisió de Severo Ochoa. En aquesta universitat inicià la seva recerca al voltant de la fixació de l'anhídrid carbònic, tema que ja no abandonarà mai.

Ha publicat més de quatre-cents treballs científics, i al voltant de trenta articles divulgatius, desenvolupant, així mateix, una ingent labor docent i investigadora al llarg de molts anys en molt diversos països europeus i americans. Professor de bioquímica i biologia a la Universitat de Chicago (1946), Wisconsin (1948) i Kansas (1954), on va esdevenir catedràtic i va ampliar les seves recerces sobre el cicle de la urea, demostrant com la citrulina és un intermediari d'aquest cicle.

President del Comité Científic de Coordinació del Projecte Genoma Humà per la UNESCO, és vicepresident del Patronat de la Fundació Valenciana d'Investigacions Biomèdiques, i assessor del President de la Generalitat Valenciana per a Ciència i Tecnologia. Presideix el Consell Valencià de Cultura des de 1996 i els Consells Assessors de la Universitat Internacional Menéndez i Pelayo a València i dels Museus de Ciències de Conca i València.

El 1990 fou guardonat, juntament amb Salvador Moncada, amb el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica per la seva tasca científica en l'àrea de la Bioquímicca en camps molt diversos, principalment en l'enzimologia del metabolisme del nitrogen relacionat amb el cicle de la urea i la degradació de les pirimidines.

"Jaume Grimalt Obrador és un enginyer agrònom mallorquí. Perit agrícola per l'Escola Tècnica de Perits Agrícoles de Barcelona i llicenciat en enginyeria agrònoma per l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Agrònoms de Madrid.
Va començar la seva trajectòria professional el 1964 com a enginyer de la Direcció General de la Producció Agrària a Madrid per integrar-se en la Secció de Comercialització. Durant aquesta època va ser nomenat, en representació del Ministeri d'Agricultura d'Espanya, vocal de la Mutualitat Nacional Agrària de la Seguretat Social. A partir de 1969 és traslladat a les Illes Balears com a enginyer encarregat del Servei de Preus i Mercats de la Secretària General Tècnica del Ministeri d'Agricultura. A continuació desenvolupa diverses labors en el Servei Nacional de Productes Agraris (SENPA) i en la Direcció Territorial del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, tots a les Illes Balears.
El 1990 és nomenat director territorial del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació a les Illes Balears, lloc que va ocupar 7 anys fins al seu nomenament com a director de l'Àrea d'Agricultura i Pesca de la Delegació del Govern d'Espanya a les Illes Balears, càrrec que va ocupar fins a la seva jubilació el 2005. Paral·lelament a les seves obligacions amb les diferents administracions, va ser president del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Pla i Llevant de Mallorca (2003-2004), president del Consell Agrari Insular de Mallorca (2004) i és vocal del Consell d'Administració de Mercapalma (2005).
També ha col·laborat activament, per raó del seu càrrec, en la creació i posada en funcionament del Parc Nacional Maritimoterrestre de l’Arxipèlag de Cabrera, i en la reestructuració i regularització del sector lacti. El 2006 va rebre el Premi Ramon Llull."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Grimalt_Obrador

"Escriptor i professor.

Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1931) i es doctorà a Madrid. A Vilafranca, col·laborà a diverses revistes i diaris com Acció i Gaseta de Vilafranca, de la qual fou codirector. El 1932 va fer-se càrrec de la càtedra de literatura a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella. Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda “Hèlix” i col·laborador en diverses publicacions. Fou professor de llengua àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona. Exercí també com a advocat i, des de la proclamació de la República, fou secretari de Carles Pi i Sunyer, etapa en la qual ajudà a salvar, en plena guerra civil, un nombre considerable de persones. El 1936 s’exilià a França i l’any següent se n'anà a Veneçuela i s’establí a Caracas. Allà fou professor de l’Institut Pedagògic Nacional (1937-1946), i, més tard, catedràtic i fundador, el 1946, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Veneçuela. Primera autoritat entre els estudiosos d’Andrés Bello, en revalorà la figura (Andrés Bello, el primer humanista de América, 1957) i publicà nombrosos treballs i monografies sobre aquest personatge. És autor de nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolanes —Estudios bibliográficos (1961). Estudià altres personalitats de la cultura i de la independència llatinoamericanes, com Simón Bolívar. Col·laborà activament en les tasques del Centre Català de Caracas. El 1976 donà la seva biblioteca particular (uns 65 000 volums) a la Universitat Metropolitana de Caracas, que construí un edifici que porta el seu nom. Pertangué a un gran nombre d’institucions acadèmiques americanes i europees, professà sobre temes hispànics en diverses universitats i rebé nombrosos honors i condecoracions, entre els quals el títol de doctor honoris causa de les universitats de Mérida, Santigo de Xile, San Marcos de Lima, Coral Gables de Miami i Barcelona. L’Amherst College de Massachusetts creà (1982) el Pedro Grases Prize per a estudiants de llengua i cultura hispàniques. Formà part de la Comissió Amèrica i Catalunya, 1992, a la qual donà l’idea de confeccionar el Diccionari dels Catalans d’Amèrica (1992), que codirigí, amb Prócoro Hernández i Albert Manent. Mantingué contacte permanent amb Catalunya, on desenvolupà una prolífica tasca cultural mitjançant conferències, publicacions, de la qual cal remarcar la seva recerca i divulgació sobre la nissaga de la família Canyes de Castellví, i esdevingué un veritable animador i promotor de diversos estudis de temàtica catalana. El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938 d’una manera sistemàtica, en diversos volums sota el títol genèric de Pedro Grases."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/pere-grases-i-gonzalez
Més informació: https://fundacionpedrograses.com/vida-y-obra-de-pedro-grases/

Fèlix Grases i Freixedas (Vilafranca del Penedès, 1954) és un químic català. Llicenciat en ciències i doctor en ciències per la Universitat de les Illes Balears, a la qual és catedràtic des del 1987. De 1988 fins a 1995 fou director del Departament de Química de la UIB, delegat per a la creació de l'Institut Universitari d'Investigació en Ciències de la Salut (IUNICS), primer director de l'Institut (2000-2003) i director del laboratori d'investigació en litiasi renal des del 1998.

Des de 1987 ha dedicat la seva tasca de recerca a l'estudi dels càlculs renals i a les calcificacions patològiques. Entre els treballs més importants cal esmentar l'elucidació del mecanisme de formació dels càlculs renals més freqüents, el desenvolupament d'un sistema d'anàlisi tipus estoig per valorar la capacitat de l'orina per formar pedres al ronyó i el descobriment de la gran capacitat del fitat per evitar el desenvolupament de càlculs renals i altres calcificacions patològiques. https://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%A8lix_Grases_Freixedas