http://historia.aeu.es/100Figuras/personaje.asp?ID=83

"Constituït a Barcelona el 19 d’abril de 1922, fou, després del PEN Club Internacional i el francès, el tercer dels PEN Club en crear-se. Celebrà el primer plenari l’abril del 1923 i, malgrat l’hostilitat de la Dictadura de Primo de Rivera, des del començament manifestà un gran dinamisme, mostra del qual fou el nomenament, l’any 1924, d’Àngel Guimerà com a membre d’honor del PEN Club Internacional. El PEN català participà en bona part dels congressos anuals i, presidit per Pompeu Fabra, al qual succeí Carles Riba l’any 1928, organitzà el XIII Congrés Internacional, que tingué lloc a Barcelona el 1935 sota la presidència internacional d’Herbert George Wells. A desgrat de la Guerra Civil Espanyola, el 1937 fou la principal entitat impulsora de la Institució de les Lletres Catalanes i fou capaç de mantenir una presència activa al Congrés del 1937 (París) i en les dues trobades del 1938 (Praga i Londres). El triomf del franquisme posà fi a les seves activitats públiques i entrà en un llarg parèntesi d’exili i clandestinitat. Durant l’èxode republicà del 1939 contribuí al suport de nombrosos intel·lectuals gràcies a les connexions internacionals.

Del 1939 fins al 1973 la representació del Centre passà per les mans de Josep Maria Batista i Roca, aleshores a l’exili a la Gran Bretanya, el qual n’assumí la secretaria i denuncià reiteradament la manca de llibertats del règim i l’intent sistemàtic d’eliminar la llengua i la cultura catalanes. Un informe del PEN Català portà el PEN Club Internacional a condemnar el règim de Franco l’any 1953. Durant la Segona Guerra Mundial, tot i mantenir la seu de l’exili a Londres, gran part de la documentació del PEN català conservada fou traslladada i dipositada a la Universitat d’Austin (Texas, Estats Units d’Amèrica). En aquesta etapa en foren també membres destacats Marià Manent, Osvald Cardona, Joan Colomines, Josep Maria Poblet i Rafael Tasis . Carles Riba, per la seva banda, continuà presidint l’entitat fins a la mort (1959). Després de la presidència de Josep Carner, el 1965, que accedí a la presidència Jordi Rubió i Balaguer, s’inicià en la clandestinitat la reconstrucció de l’entitat a Catalunya, continuada amb J.V. Foix (1968), i culminà el 1973, amb Joan Oliver a la presidència. El mateix any 1973 obrí delegacions al País Valencià i a les Illes Balears.

ornà a la legalitat l’any 1976. El 1978 hom organitzà a Barcelona una Conferència Internacional del PEN, presidida per Mario Vargas Llosa, en la qual hom inaugurà la relació PEN-UNESCO, i fou creat el Comitè de Programa i Traduccions. Des del 1979 el Centre Català ha assistit regularment a les reunions i als congressos convocats, ha guanyat protagonisme a l’interior dels diferents comitès i ha aprofitat la plataforma internacional per a projectar a l’exterior la literatura catalana.

Una fita important fou l’organització del 57è Congrés Mundial del PEN la setmana de Sant Jordi del 1992 a Barcelona. Amb motiu del Congrés hom edità el llibre El Centre Català del PEN, 70 anys d’història, a cura de Josep S. Cid. Organitzà, l’any 1996, la Conferència Mundial sobre els Drets Lingüístics, en la qual s’aprovà la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, reforçada el 2011 amb la Declaració de Girona. S’ha involucrat molt activament en moltes altres iniciatives de reivindicació de les llibertats, especialment les de pensament i expressió, com ara les del Dia de l’Escriptor Perseguit (2003), la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi, ICORN (International Cities of Refuge Network), que acull escriptors perseguits als seus països d’origen (2006), el Dia de l’Escriptor Refugiat (2007) o altres més específicament literàries com la Declaració del Quebec sobre la Traducció Literària (2015). L’any 2007 l’entitat fou convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

L’any 2010 instituí el premi Veu Lliure, concedit a un autor que hagi patit captiveri o persecució a causa dels seus escrits. Lliurat anualment a les Illes Balears pels volts del Dia de l’Escriptor Perseguit (15 de novembre), en les successives edicions han rebut el premi el cubà Normando Hernández Gonzáles (2010), l’amazic Salem Zenia (2011), el txadià Koulsy Lamko (2012), la naga Easterine Kire i els Docents de les Illes (2013), l’eritreu Dessale Berekhet (2014), l’iranià Ahmad Jalali Ferehani (2015), la turca Zeynep Oral (2016), la xinesa Tienchi Martin-Liao (2017), el guineà Ramon Esono (2018), el marroquí Ali Lmrabet (2019), el kurd iranià Behrouz Boochani (2020) i la francesa Mireille Gansel (2021).

Entre d’altres, des del 1976 han estat membres significats de l’entitat, Carles Torner, D.Sam Abrams, Isidor Cònsul i Josep Maria Terricabras, i han presidit l’entitat Josep Palau i Fabre (1976), Maria Aurèlia Capmany (1979), Jordi Sarsanedas (1983), Dolors Oller (2001) i Carme Arenas (2010). L’any 2018 assumí el càrrec Àngels Gregori, i el 2022 Laura Huerga.

L’any 2005 rebé la Creu de Sant Jordi, el 2010 el premi de la Generalitat a la Projecció Internacional i el 2017 el premi Memorial Francesc Candel."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/centre-catala-del-pen-club
Més informació: https://www.pencatala.cat/el-pen-catala/historia/

Agustí Pedro i Pons va ser un metge català.

Catedràtic de Patologia i Clinica mèdiques de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona des del 1927, esdevingué el gran clínic català de la seva generació. Presidí l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1939-58) i l'Acadèmia de Medicina de Barcelona (1957-71). El seu tractat Patología y clínica médicas, on col·laboraren nombrosos especialistes, fou obra de consulta bàsica durant molts anys.

Molt vinculat a la vida cultural catalana, va ser un dels prohoms que adquiriren el Teatre Romea de Barcelona per evitar la seva desaparició, i reuní una biblioteca molt important, que a la seva mort passà a la Biblioteca de Catalunya. És enterrat al Cementiri de Montjuïc.

Entre els seus alumnes destaca Jaume Rotés Querol. https://ca.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%AD_Pedro_i_Pons

Nascut a Artà el 3 de gener de 1959, casat amb Margarida Gelabert Flaquer, "Jaumina", Tenen dues filles i un fill. Llicenciat en Geografia per la Universitat de les Illes Balears. Va ser Batle d'Artà entre 1987 i 1995 per la candidatura dels Independents d'Artà. abans va treballar com a Gerent de la Cooperativa Agrícola Sant Salvador, d'Artà. I posteriorment va exercir com a professors a diverssos instituts d'ensenyament secundari. Des de 1998 és el director del Servei de Biblioteca i Documentació de la Universitat de les Illes Balears

"Químic català fundador de la denominada Escola de Química Orgànica de Barcelona.

Cursà estudis secundaris al col·legi dels P. Escolapis de Mataró i es llicencià en Farmàcia (1916) i en Ciències Químiques (1917) a la Universitat de Barcelona (UB), les dues amb la qualificació de Premi Extraordinari. Sota la direcció del professor Antoni Garcia Banús, en els laboratoris de la UB, realitzà un treball sobre la tautomeria del clorur de bencilmagnesi amb el que obtingué el grau de doctor en Ciències Químiques per la Universitat Central de Madrid,1922. El 1926 va obtenir un doctorat en Farmàcia per la mateixa universitat amb una memòria sobre àcids biliars intitulada “Un procedimiento de deshidroxilación parcial de los ácidos colálicos”. Després, entre 1922 i 1923, es formà amb el Professor Heinrich Otto Wieland a Freiburg (Alemanya) estudiant els àcids biliars, tema pel que Wieland assolí el Premi Nobel de Química el 1927, i amb el Professor Fritz Pregl a Graz (Àustria) aprenent la tècnica del microanàlisi orgànic.

Va estudiar ciències i farmàcia a Barcelona. Posteriorment completà els estudis a Alemanya i Àustria. Va exercir de catedràtic a Salamanca i Sevilla (on fou vicerector), com també a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona. Les seves investigacions se centraren en la química orgànica: l'homoserina, els hidroxiàcids ciclàmics i ortoèsters.

Va ser director de l'Instituto de Química del Centro de Investigación y Desarrollo del CSIC, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (1963) i president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Fou membre de la Comissió Internacional de Nomenclatura Orgànica i va rebre la medalla d'or de la Diputació Provincial de Barcelona.

Els seus fills Pere Pascual de Sans i Ramon Pascual de Sans van ser catedràtics de física teòrica."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pascual_i_Vila
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/8043/jose-pascual-vila

Estudia el batxillerat a l’Institut de Palma amb la promoció d’alumnes del 1909-1915. Va formar part dels Exploradors Mallorquins (1913), Es titula (1923) a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports (Madrid). Tot seguit va ser contractat (1923) com a cap de vies i obres per la Diputació Provincial de les Balears. El 1959 va ser nomenat cap d’Obres Públiques de les Balears. Projectà les noves carreteres de Cura, Port de Pollença-Formentor (1925), que va permetre a Adan Diehl construir l'hotel, i sa Calobra (1933), de gran interès turístic. També és seu el projecte del mirador des Colomer. Projectà la urbanització de Santa Ponça, la primera fase de la qual dirigí. Va ser el president del Reial Club Esportiu Alfons XIII (1930-1931), el Foment del Turisme de Mallorca (1965-1969) i el Cercle de Belles Arts (1940-1978). Formà part dels grups fundadors del Cercle de Belles Arts i de l’Orquestra Simfònica de Palma (1946). Va signar la Resposta als catalans (1936).
fot Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Parietti_Coll

Antoni Palou Pons va néixer a sa Pobla (Mallorca) el 1888 i cursà els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca. Fou ordenat capellà el 2 de novembre de 1913. Desenvolupà el càrrec de prefecte al Seminari des del 1917 fins al 1923. Aquell mateix any fou nomenat regent de la parròquia de sa Pobla, lloc que ocupà fins poc abans de la mort. Durant la llarga estada a la seva vila natal treballà en els camps de la instrucció religiosa i augment de la vida religiosa dels seus feligresos.

Nació en Jaén en el año 1925, hijo del también médico Dr. Fermín Palma García, que fue Alcalde de Jaén y Presidente de la Diputación Provincial de Jaén.

Influido por su padre, el doctor Fermín Palma García, cursó estudios de Medicina licenciándose en la Universidad de Granada en 1948. En 1966 obtuvo el doctorado en Medicina y Cirugía en la Universidad de Salamanca con una investigación (acerca de Juan Gutiérrez de Godoy, médico del siglo XVI) dirigida por el prestigioso médico historiador Luis Sánchez Granjel. Fue médico interno del Hospital Provincial de Jaén y especialista médico-quirúrgico de digestivo de la Beneficencia Provincial, ampliando su formación en el Hospital de la Santa Cruz y San Pablo de Barcelona. https://es.wikipedia.org/wiki/Ferm%C3%ADn_Palma_Rodr%C3%ADguez

Vicepresidente de la Academia Médica Balear de Palma de Mallorca (1996-1998)

"Físico y matemático español. Realizó sus primeros estudios en las Escuelas Pías de Tamarite (Huesca) y en el Instituto de Huesca. Después ingresó en la Facultad de Ciencias de Zaragoza y continuó la licenciatura en Ciencias Exactas y Físicas en la Universidad de Barcelona, donde tuvo de profesor a Esteban Terradas. Realizó el doctorado en Ciencias Físicas en la Universidad de Madrid y, por consejo de Blas Cabrera, se trasladó a Leiden pensionado por la Junta de Ampliación de Estudios. En Leiden investigó, durante el período 1916-1918, sobre las isotermas del neón y otros gases nobles a bajas temperaturas, bajo la dirección de Heike Kamerlingh Onnes.

A su regreso a España, Palacios se incorporó al Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigía Blas Cabrera, en el que realizó trabajos acerca de la formación de los meniscos de mercurio y su aplicación a la corrección de la lectura de las columnas barométricas. Se ocupó asimismo del flujo de gases en tubos capilares, introduciendo una notable modificación en las bombas de difusión de Langmuir, que publicó en los Anales de la Real Sociedad de Física y Química en 1920. También investigó sobre la teoría de la luminosidad en los rayos canales, sobre la que publicó un trabajo en los Annalen der Physik (1924) y colaboró con Cabrera en los estudios de éste sobre las sustancias diamagnéticas y paramagnéticas.

En 1926 ganó la cátedra de Termología de la Universidad de Madrid. En 1929, Palacios instaló en los locales del Laboratorio de Investigaciones Físicas los primeros montajes para iniciar sus trabajos sobre estructuras cristalinas por medio de la difracción de rayos X, según el método de Deby-Scherrer y, al inaugurarse en 1932 el Instituto Nacional de Física y Química, Palacios fue encargado de dirigir la sección de rayos X.

Después de la Guerra Civil, Palacios abandonó sus investigaciones estructurales y comenzó a interesarse por temas biológicos desde la perspectiva de la física. Nombrado director de la sección de Física del Instituto de Oncología de Lisboa, alternó la docencia entre esta ciudad y Madrid. A partir de esta época la actividad intelectual de Palacios abarcó los más diversos temas: dinámica de la rotación de un sólido libre, fenómenos electrolíticos, una interpretación física de la miopía nocturna, una serie de trabajos acerca de los ultrasonidos y su utilización terapéutica y el análisis dimensional.

En la última etapa de su vida se dedicó con empeño a elaborar una crítica de la teoría de la relatividad, intentando rehabilitar las nociones clásicas de espacio y tiempo absoluto. Éste es, probablemente, el aspecto más discutible de su actividad como físico. Además de los artículos relativos a sus trabajos de investigación, Palacios publicó numerosos libros dedicados a exponer, con una intención claramente didáctica, las diversas ramas de la física por él cultivadas. Algunos de los títulos de estos libros son: Física para médicos (1931), Mecánica física (1942), Termodinámica y constitución de la materia (1942), Electricidad y magnetismo (1945), De la Física a la Biología (1947), Análisis dimensional (1956)."

Font: https://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/palacios_julio.htm