Alfred Zerkowitz (Barcelona 1933- ?), fotògraf, continuà i modernitzà la tasca que havia començat el seu pare Adolf Zerkowitz (Viena, 1884 — Barcelona, 1972), la família del qual s'establí a Barcelona el 1914.
El pare, Adolf s'inicià en el negoci fotogràfic després de la primera guerra mundial. S'especialitzà en la realització i l’edició de postals de ciutats, paisatges i monuments,. Catalunya, Mallorca i Menorca foren algunes de les zones més retratades tant per Adolf com, posteriorment, pel fill Alfred.
Alfred Zerkowitz modernitzà i actualitzà la forma de reproduir les fotografies, passà de les plaques de vidre en blanc i negre, al negatiu de pel·lícula en color. També expandí el negoci arreu de l'estat espanyol, tot oferint les postals que deixaren ja la tècnica del bromur per adoptar la tipologia actual.

"Heinrich Otto Wieland (Pforzheim, Alemanya 1877 - Munic 1957) fou un químic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1927.

Va néixer el 4 de juny de 1877 a la ciutat de Pforzheim, situada a l'estat alemany de Baden-Württemberg. Va estudiar química a les universitats de Berlín, Stuttgart i Munic, on es doctorà el 1901. El 1917 va succeir Adolf von Baeyer com a professor de química de la universitat de Munic i, entre 1925 i 1953, fou professor de química orgànica a les universitats de Friburg i Munic.

Wieland morí el 5 d'agost de 1957 a la seva residència de Munic.

Va formular la teoria de la deshidrogenització i va explicar la constitució de molts productes de naturalesa completa, com la pteridina, les hormones sexuals i alguns alcaloides. Realitzà, així mateix, estudis complexos sobre els àcids biliars.

El 1927 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química per les seves investigacions sobre la composició dels àcids biliars. El premi fou anunciat el 13 de novembre de 1928, sent entregat el 10 de desembre d'aquell mateix any a Estocolm.

Wieland va tractar reeixidament de protegir a les persones, especialment als estudiants jueus, que van ser "restringits racialment" després de les lleis de Nuremberg. Els estudiants que eren expulsats de a universitat a causa d'aquesta llei van poder romandre en el grup de Wieland com a químics o com a "Gäste des Geheimrats" (convidats del consell privat)."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Heinrich_Otto_Wieland

"Cèlia Viñas i Olivella neix a Lleida el 1915.

Catedràtica de Llengua i Literatura, durant tota la seva vida sent una gran passió per les lletres. Escriu poesia —també amb una dedicació molt intensa a la poesia per a infants—, narrativa i teatre, a més d'articles i textos memorialístics. De molt petita es trasllada a Mallorca, on transcorre la seva infantesa i joventut, i on aviat prendrà contacte amb els ambients intel·lectuals de les Illes. Més tard estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es mou dins els ambients teatrals. La seva activitat durant aquests anys és incessant. Participa de la vida literària i teatral mentre obté un lloc de becària al Centre Superior d'Investigacions Científiques i fa amistat amb escriptors com Josep M. Llompart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar.

El 1943, arran d'aconseguir la seva càtedra, s'instal·la a Almeria, on exerceix de professora fins a la seva mort. És en aquesta ciutat andalusa on escriu el gruix de la seva obra literària, en bona mesura —molt obligada també per la situació de l'Estat Espanyol a la primera postguerra— en llengua castellana. Però aquesta manca d'oportunitats per a la seva obra en català no li impedeix de participar, ja durant la dècada de 1950, en l'antologia Els poetes insulars de postguerra (1951), ni de publicar a Mallorca, a l'editorial Moll, el seu únic llibre de poemes en català: Del foc i la cendra (1953). Aquest recull, amb poemes escrits entre 1935 i 1939 i entre 1949 i 1953. Aquest llibre és reeditat el 2006, amb un pròleg de Cèlia Ribas.

Exerceix un veritable magisteri cultural a Almeria: participa i organitza tertúlies literàries i escriu teatre a quatre mans amb la seva alumna Tadea Fuentes, sobretot l'obra Plaza de la Virgen del Mar, estrenada el 1949. També fa muntatges teatrals amb els seus alumnes de l'Institut i du a terme una intensa tasca pedagògica. En castellà escriu poemaris com Trigo del corazón (1943) o Palabra sin voz (1953).

Cèlia Viñas mor a Almeria el 21 de juny de 1954.

Durant l'última dècada del segle XX tenen lloc diversos homenatges al voltant de la seva persona, com ara el de la revista Lluc, de Mallorca, el 1994. L'Instituto de Estudios Almerienses ha publicat diversos llibres de recopilació de la seva obra, com ara els textos memorialístics de De esto y aquello (1995), i un estudi molt complet de Francisco Galera Nogales, Vida y obra de Cèlia Viñas (1991).

Cèlia Viñas va tenir unes idees sobre la docència molt avançades per a la seva època que han merescut articles i estudis, com ara el llibre de M. A. Naranjo Díaz, Cèlia Viñas: personalidad y actividad pedagógico-cultural en Almería (1943-1954). El 2006 apareix el volum col·lectiu Cèlia Viñas. Entre el record i l'esperança, a cura de Felip Munar i editat per Documenta Balear."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/vinasc/biografia-vinas

Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1949, i es doctorà a les universitats de Barcelona i de Pennsilvània, EUA (1962), de la qual fou també becari investigador especialitzat en patologia digestiva del 1959 al 1962.

Ha estat cap de servei de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona del 1963 al 1996, i director de l'Escola Professional de Patologia Digestiva de la UAB del 1969 al 1996. Ha estat director de planificació sanitària en el Ministeri de Sanitat d'Espanya del 1978 al 1981. També ha estat autor de nombrosos treballs sobre trastorns de la nutrició i patologies digestives.[1]

És doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa (1974) i la Universitat de Saragossa (1990), ha estat secretari general i president de la Societat Europea d'Endoscòpia Digestiva (del 1970 al 1990) i de l'Organització Mundial de Gastroenterologia. En 1989-1995 fou president del Consell d'Organitzacions Internacionals de Ciències Mèdiques (CIOMS)i formà part de l'equip de metges que va atendre Joan Pau II quan va patir l'atemptat de Mehmet Ali Agca el 1981.

EL 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 1997 fou nomenat soci emèrit de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i el 2005 va rebre el premi a l'excel·lència professional del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Vilardell_i_Vi%C3%B1as

Neix al si d'una família benestant de Barcelona -terratinents, empresaris, advocats i notaris- sense cap relació amb la Medicina a la què Joan Maria Vilaclara Mir es dedica per estricta vocació en contra del criteri familiar que el duia a ser l’hereu de la casa. Acabat el batxiller a les Escoles Pies de Sarrià l’any 1924, ingressa a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1932 amb la qualificació d’excel·lent. Mentre estudia, és alumne intern al Servei de Medicina Interna del professor. Francesc Esquerdo a l'Hospital de Sant Pau. El 1933, aprova les oposicions a metge militar de la primera promoció del cos de la República Espanyola alhora que supera les oposicions a metge de la marina mercant, ambdues amb el número 1. El 1934, completa la seva especialitat en Medicina Militar a l'Acadèmia de Madrid. Seguidament, el destinen com a tinent al Marroc on s’hi passa gairebé dos anys fent de metge a diferents destins de la Legió i Regulars com Melilla, Tetuan i El Rif.

El 18 de juliol de 1936, Vilaclara és de permís a Barcelona i es posa a disposició del seu superior a la plaça, un comandant d’Intendència que -juntament amb altres tres tinents, un coronel de mutil.lats i el coronel Escobar de la Guàrdia Civil- són els únics militars de carrera a Barcelona que no s'uneixen a la sublevació contra la República liderada pel General Goded. Mantenen la Capitania General de la plaça comandada pel General Llano de la Encomienda que tampoc s’alça contra la República. Passa tota la Guerra al bàndol republicà a diverses destinacions militars i civils fins al maig de 1939. Instaurada la Dictadura, Vilaclara és sotmès a un Consell de Guerra acusat de donar suport a la Insurrecció. Resulta absolt d’aquest càrrec però el condemnen a passar vuit mesos en un batalló de treballadors pels serveis prestats als republicans però no li comporta l’exclusió de la carrera militar. Joan Vilaclara reingressa al servei actiu, ascendeix a capità i és nomenat director de l'Hospital Militar de Figueres. Finalment, el 1943, li obren un expedient de depuració i és expulsat de l'exèrcit per 'actividades y pasado impropio de un oficial del ejército español'.

A partir del 1944, abandonada la carrera militar, torna com a metge adjunt al Servei de Medicina Interna del doctor Esquerdo a l'Hospital de Sant Pau. S’especialitza en Endocrinologia i Nutrició i arriba a ser un dels màxims experts en aquesta matèria de la seva època. Entre 1944 i 1953, entra en contacte amb personalitats de la medicina espanyola com Marañón, Jiménez Díaz i Laín Entralgo i comparteix amb ells una visió humanística de la Medicina. El seu tracte, li serveix d’impuls per estudiar Història i Filosofia sense abandonar la pràctica hospitalària.

El 1953, es nomenat cap del recent creat Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'Hospital de Sant Pau, convertint-se en el primer director d’un Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'estat espanyol, càrrec que ocupa fins a la seva jubilació el 1980. Abans, participa en nombrosos cursos, seminaris i congressos de l’especialitat a Espanya, Portugal i Itàlia, primer. Després a França i Gran Bretanya fins a principis de la dècada dels seixanta que ja viatja com a conferenciant a Nord Amèrica. L’any 1964, és convidat a participar al Cinquè Congrés Internacional de la Federació de Diabetis que té lloc a Toronto sota la presidència del Premi Nobel Best, un dels descobridors de la insulina. Paral·lelament, Joan Vilaclara exerceix una intensa pràctica clínica privada i pública, tant a la seva consulta particular com als centres de la Seguretat Social.

El 1979, Joan Vilaclara és rehabilitat en el grau que per escalafó li correspon a la carrera militar, el de coronel. Aquest mateix any, també, rep l’homenatge de companys i deixebles en reconeixement a la seva tasca i celebrant les seves noces de plata com a cap de servei, entre els que hi ha els seus cinc adjunts, els doctors Gonçal Lloveras Vallès, Francesc Morer Fargas, Francesc Bosch Llopart, Josep Soldevila Bosch i Josep Maria Pou Torelló, per citar-ne alguns, a més de la jove doctora Susana Webb Youdale.

Autor de nombrosos articles, comunicacions, treballs i llibres sobre Nutrició i, en especial, sobre la diagnosi i el tractament de la diabetis mellitus. Membre de l’ Acadèmia de Ciències Médiques de Barcelona, a més d’ocupar altres càrrecs, presideix les Societats Catalana i Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició. El 1947, és elegit acadèmic corresponent supernumerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya on, el 1952, disserta sobre El aspecto endocrino de la obesidad. A més, és nomenat Col.legiat d'Honor del Consell de Col·legis de Metges d’Espanya en reconeixement al creador d’una Escola d’Endocrinologia que ha format bona part dels especialistes en Endocrinologia i Nutrició del país i també estrangers.

Distingit amb la Creu al Mèrit Militar amb Distintiu Blanc i Distintiu d’Or a més de amb la Medalla de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Joan Maria Vilaclara Mir mor a Barcelona el 15 de febrer de 1990 en la intimitat familiar després de lluitar bona part de la seva vida contra l’EPOC. http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=JGE

"Farmacèutic, escriptor, historiador i dinamitzador cultural.

Figura clau en el redreçament de la llengua catalana i en el rellançament i la modernització de la literatura insular en la primera postguerra. Gran lector i coneixedor de l'expressió poètica, exerceix un mestratge reconegut, bé que informal, sobre la Generació del 50, sobretot en Blai Bonet.

És autor d'una obra de creació breu, però pionera i d'una gran qualitat. Cal destacar Memòries d'una estàtua (1953) i el recull de narracions La vida en rosa (1957). La seva poesia és recollida al volum El viatger (2002).

Home de curiositats universals publica més de cinc-cents articles repartits entre diferents periòdics i revistes. D'altra banda no es pot oblidar la seva tasca d'estudiós i divulgador de la història de Santanyí i del segle XIX mallorquí, de conferenciant i d'activista cultural.

L'any 1958 funda i dirigeix, amb Andreu Julià i Perico Pomar, Santanyí, quinzenal que traspassa les fites del terme per convertir-se, gràcies a la seva intervenció, en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la postguerra a Mallorca.

Si la crítica ha pogut parlar d'una tradició literària, o fins i tot d'una escola de Santanyí, és gràcies al mestratge que exerceix Bernat Vidal sobre Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, tots ells autors santanyiners.

Als quaranta-vuit anys es veu afectat d'una greu malaltia, que el porta a la mort el 1971."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/vidalitomasb/bernat-vidal-i-tomas