Joan Alegret Llorens va néixer el 1941 a Canet de Mar i va morir a Calella el 2021. Va completar els seus estudis de Peritatge Mercantil a l’escola Valldemia de Mataró i, més tard, estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (1963-1968). A Canet, va fundar la revista Carrer Ample (1965-1969). El 1969 defensà la tesi de llicenciatura titulada «El Guardia Nacional» (1835-1841) i la llengua catalana, tutelada per Antoni Comas. Posteriorment, es doctorà a la Universitat de Barcelona amb la tesi Poesia catalana de l’arxiu de Francesc Renart i Arús (1783 1853). Edició i comentari, dirigida també per Antoni Comas. Va exercir la docència a la Universitat de Barcelona (1968-1979) i el 1979 es va traslladar a Mallorca per impartir classes a la Facultat de Filosofia i Lletres. Va ser professor titular i, des del 1993, catedràtic a la Universitat de les Illes Balears fins a la seva jubilació el 2011, quan passar a ser professor emèrit. A la UIB va impartir assignatures de literatura contemporània, moderna i medieval, i també va fer recerca en aquestes àrees. Va llegar el seu arxiu i la seva biblioteca personal a la UIB, la institució on va passar la major part de la seva vida acadèmica. [Text adaptat del TFG de F. Buades]

"Poeta, dramaturg i traductor.

De formació humanista, estudia llengües clàssiques al seminari amb Llorenç Riber com a mestre. L'any 1906 passa a l'Institut Balear i entre els anys 1912 i 1917 estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1918 va a Madrid a fer els cursos de doctorat. El mateix any publica el seu primer llibre de poemes, Iuvenília i comença les col·laboracions al setmanari Sóller. En tornar de Madrid s'estableix altra vegada a Mallorca i viu entre Sóller i Palma. L'any 1925 obté, per la primera versió del poema El Comte Mal, la Flor Natural dels Jocs Florals de Sóller. Amb Cançons de la terra (1947) guanya, l'any 1933, l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona. El 1936 fa de mantenidor del certamen. Durant la Guerra Civil, l'any 1937, funda, amb Damià Canals i Guillem Colom Casasnovas, el col·legi de segona ensenyança de Sóller.

L'any 1951 estrena Antígona al Teatre Romea de Barcelona. Entre els anys 1953 i 1962 dirigeix el col·legi de batxillerat de Sóller. La postguerra és un moment de gran producció literària de l'autor. D'aquest període són les obres Cançons de la terra (1947) i Ofrena mística (1949). Amb El Comte Mal (1950), és guardonat als Jocs Florals de Perpinyà i amb La terra al cor (1957), obté el Premi Ciutat de Palma de l'any 1956. En aquesta època també apareixen els poemaris Terra endins (1950) i Pedrís al sol i altres poemes (1956), així com les obres de teatre Cecília de Solanda, (1945) i Jaume IV de Mallorca (1955). L'any 1962 és distingit amb la Corona d'Argent de la Poesia Balear per la totalitat de la seva obra poètica, el 1963 és nomenat Mestre en Gai Saber i l'any 1965 l'Ajuntament de Sóller el proclama Fill Il·lustre. Primavera d'hivern (1969), La Cendra dels talaiots i Oda a Pollentia (1970) i L'agonia del camp i oda a la ciutat (1972) són els seus darrers poemaris. El volum de memòries Entre el caliu i la cendra apareix l'any 1972.

Tradueix obres de Frederic Mistral, d'Henry Wadsworth Longfellow, de Thomas Merton i de Luis de Camões, a més, entre d'altres, de les Silves d'Estaci, en col·laboració amb Miquel Dolç. Guillem Colom està considerat com un dels darrers representants de l'Escola Mallorquina.

Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/colomg/portic-guillem-colom

"Francis de Miomandre es el seudónimo del escritor francés François Félicien Durand, nacido en Tours el 22 de mayo de 1880 y muerto en Saint-Brieuc el 1 de agosto de 1959, ganador del premio Goncourt en 1908 por la novela Écrit sur de l'eau.
n su juventud, fundó una sociedad secreta llamada Peacocks. Escribió su primer libro con 20 años, y ganó el premio Goncourt con 28 años por Écrit sur de l'eau... (Escrito en el agua), en 1908. Fue amigo del París literario (Gide, Suarès, Larbaud, Breton, Supervielle, Desnos, Milosz, Soupault, Claudel y muchos otros).
Durante un tiempo vivió en un pequeño apartamento de la calle La Bruyère, en París, que hacía servir de salón y de estudio. Formó parte de los clubs más reputados, el Jockey, el Épatant, el Régence, el Fouquet’s y el Flore. De pequeña estatura, llevaba monóculo y fumaba largos cigarrillos.
Escritor muy prolífico, es conocido también por sus traducciones del español al francés, entre otros, de Miguel Ángel Asturias, Miguel de Unamuno, Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca, Teresa de la Parra,1​ Lydia Cabrera y Emilio Lascano Tegui.
En 2013 Remi Rousselot publicó la biografía Francis de Miomandre, un Goncourt oublié, en la editorial Editions de la Différence.
Hay una traducción al español de Escrito en el agua, por Germán Gómez de la Mata, en Los premios Goncourt de Novela I, de Plaza y Janés, Barcelona, 1964, junto a otros ganadores del premio."

Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Francis_de_Miomandre

"Poeta, crític, traductor i llatinista.

De família camperola, cursa estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília i, de retorn a Mallorca, estudia batxillerat a l'Institut de Palma. El 1942 es llicencia en filologia a Barcelona i el 1951 es doctora a Madrid amb Hispania y Marcial (1953). L'obra poètica de Miquel Dolç comença amb El somni encetat (1943), i Ofrena de sonets (1946). Les obres Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962) i Imago mundi (1972) configuren el gran gruix del corpus poètic de l'autor. L'ombra que s'allarga (1984), és un recull de poemes sobre Santa Maria del Camí. L'obra poètica de l'autor es tanca amb Sàtires i epigrames (1994).

Com a crític literari escriu obres com El color en la poesia de Costa i Llobera (1953), Virgili i nosaltres (1958), Retorno a la Roma clásica (1972), Intent d'avaluació (1983) o Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994). Té una gran importància la seva tasca com a traductor al català dels clàssics llatins i, així, tradueix l'obra de Virigili, els Annals de Tàcit, les Sàtires de Persi, els Epigrames de Marcial i els Amors d'Ovidi. Per la traducció de De la natura, de Lucreci, obté, l'any 1987, el Premi de traducció del Ministerio de Cultura i per les Confessions, d'Agustí d'Hipona, el Premi Crítica Serra d'Or de traducció en prosa del 1990. El 1983 li concedeixen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (1961) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970)."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/dolcm/portic

"Escriptor i polític.

De família tradicionalista, cursà els primers estudis a Maó, on publicà les revistes Cruz y Espada i Gaceta de Menorca (1912) i col·laborà també amb Joan March. Estudià filosofia i lletres a Barcelona. El 1917 fundà el periòdic regionalista La Veu de Mallorca. Afiliat a les Joventuts de la Lliga Regionalista, dirigí a Barcelona Quaderns d’Estudis (1918), la col·lecció “Minerva” i la Fundació Bernat Metge (1923-58), per a la qual traduí una part del volum primer dels Discursos de Ciceró (1923) i del segon de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926). En els anys de la Dictadura s’encarregà de la campanya internacional de la Lliga per la difusió del problema català; fundà com a plataforma Expansió Catalana (1919) i actuà a Ginebra en els ambients de la Societat de Nacions; publicà La qüestió de les minories nacionals (1928) i La question des minorités et la Catalogne (1929). Estigué molt lligat a Francesc Cambó, del qual fou secretari i de qui articulà el pensament polític. Col·laborador assidu i editorialista de La Veu de Catalunya, el 1930 intentà, ensems amb Valls i Taberner, la revisió del pensament de Prat de la Riba, abandonà la identificació entre catalanisme i nacionalisme i defensà la reunió de nacionalitats lliures dins un estat complex (El moment polític, Catalunya endins, 1930). Fou elegit diputat a corts per Girona (1931-36) i formà part del consell de govern de Lliga Catalana a partir del 1933; fou redactor del setmanari Després (1934-36). Durant la guerra civil col·labora activament en l’Oficina de premsa i propaganda establerta a París per Cambó a favor de l’exèrcit sublevat i dirigí Occident, revista de propaganda del govern de Burgos, i el 1937 publicà en diverses llengües l’al·legat La persecución religiosa en España, amb pròleg de Paul Claudel. Després de la guerra intentà mantenir una certa distància respecte a la dictadura i representà Espanya a la UNESCO des del 1952 fins a la mort. Com a assagista literari influït per Xènius, cal destacar la seva obra Entre la vida i els llibres (1926), conjunt de comentaris a diversos autors, com Maragall, Leopardi, Kierkegaard, etc., i Fènix o l’esperit de la Renaixença (1934). Després de la guerra publicà diversos volums d’assaig en castellà i col·laborà a Destino. L'any 2012 foren editats els seus Dietaris."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-estelrich-i-artigues

"Miquel Ferrà i Juan (1885-1947) fou un escriptor, poeta, crític i bibliotecari. Fill d’una família menestral mallorquina, el seu pare, Bartomeu Ferrà i Perelló –que va exercir en ell una forta influència–. En poesia va tenir com a mestre Costa i Llobera i com a companya Maria Antònia Salvà, amb la qual mantingué una forta amistat. Amb 19 anys fou premiat als Jocs Florals de Barcelona i començà a tenir contacte amb intel·lectuals illencs i catalans adscrits al Noucentisme. Fruit d’aquests contactes fundà i dirigí la revista cultural Mitjorn l’any 1906. Estudià Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i el 1911 obté una plaça per oposició al cos d’Arxivers i Bibliotecaris.
Fou un gran defensor de Mallorca, del seu paisatge natural i urbà, de la literatura, pintura, música i del seu art en general. Tot això ho realitzà en innombrables articles escrits a la premsa diària o en revistes. Aquesta labor periodística fou bruscament interrompuda amb l’esclat de la guerra i la implantació de la Dictadura franquista que Ferrà va rebre en una actitud de militant silenci. A partir d’aquest moment va residir a Mallorca on ocupà la plaça de bibliotecari a la Biblioteca Pública Provincial."

Font: https://www.espaisescrits.cat/ca/qui-som/autors/miquel-ferra-i-juan
Més informació: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-ferra/detall

"Escriptor palmesà, enginyer de camins de formació. Sense abandonar-ne l'estètica, fou un dels principals protagonistes de la renovació temàtica de l'Escola Mallorquina.
Formen la seva obra literària tres reculls de poesia (L'estela, 1919; L'íntim recer, 1935; Ressons, 1951) i tres llibres d'òpera: Nuredduna (1947), El Castell d'Iràs i no Tornaràs (1955) i Santah (1955).
Traduí poesia estrangera (Oscar Wilde, Edgar A. Poe, etc.) a Rosa dels vents (1960). També traduí El cementerí marí de Paul Valéry (1947).
També resseguí els seus orígens famíliars a l'assaig Els descendents dels jueus conversos de Mallorca (1966), llibre que revifà el debat sobre la història dels xuetes mallorquins.
Entre 1962 i 1969 fou president de l'Obra Cultural Balear.
Pòstumament apareix Del meu temps (1998), les memòries autobiogràfiques de Forteza. "

Font: https://poeteca.cat/ca/autor/43
Més informació: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-forteza/detall

Des del 1894 estudià la carrera eclesiàstica al seminari de Mallorca, i fou ordenat sacerdot el 1904; per aquell mateix temps cursà estudis lliures a la facultat de dret de Barcelona, on es llicencià el 1907. Cap al 1911, per influència d’Antoni M. Alcover, començà a treballar per a la comissió editora de les Obres de Ramon Llull, i aviat n'assumí tota la responsabilitat, cosa que li costà un llarg i enutjós plet amb Alcover (1919-23). Lul·lista http://goo.gl/SCQyI8

Blauet de Lluc del 1927 al 1930 i deixeble de Miquel Ferrà i de Maria Antònia Salvà, publicà llibres de poesia adscrits a l’Escola Mallorquina: L’atzur il·luminat (1944), Breviari d’amor (1946), Ruta dels cims (1951), Poema de l’Ave Maria (1953) i Miratges del record (1975). Col·laborador assidu de la revista Lluch, el 1962 aconseguí d’introduir-hi una secció en català i, després de moltes dificultats, el 1968 la convertí en Lluc, redactada totalment en català; en fou secretari —i pràcticament director— fins el 1972. És autor d’un assaig sobre La poesia de Miquel Ferrà (1960), i edità una Contribució a l’epistolari de Miquel Costa i Llobera (1956), Contribució a l’epistolari de Joan Alcover (1964), L’intimisme poètic de Guillem Colom (1978), La lletra i l’esperit (1978),Epistolari de Miquel Ferrà a Maria Antònia Salvà (1998) i el volum autobiogràfic Històries i memòries (1986). Traduí Vuit poemes d’André Rivoire (1946). http://xurl.es/qnyms

Folklorista, escriptor i poeta. Va néixer a Sant Joan en el si d'una família pagesa i humil. De ben jovenet ingressà als franciscans d’Artà el 1913 i fou ordenat de sacerdot el 1924. Fou premiat diverses vegades als jocs florals i publicà, a més de poemes escadussers, el recull de prosa Croquis artanencs (1929) i El cançoner popular de Mallorca (1960), introducció a l’obra de la seva vida, els quatre volums del monumental Cançoner popular de Mallorca (1966-74). Escriví, encara, una introducció al Blanquerna per a les Obras literarias de Ramon Llull (1948) i el pròleg al volum XXI de les Obres de Ramon Llull, amb una nota necrològica sobre Salvador Galmés. http://xurl.es/jqe37
El Consell de Mallorca va adquirir la seva casa natal, la qual ha convertit en casa museu i forma part de la xarxa que ha creat aquesta insititució. El Consell l'ha convertida en un centre cultural i d'investigació de tot allò que envolta la cultura popular. http://xurl.es/ju8dl

"Escriptor i professor.

Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1931) i es doctorà a Madrid. A Vilafranca, col·laborà a diverses revistes i diaris com Acció i Gaseta de Vilafranca, de la qual fou codirector. El 1932 va fer-se càrrec de la càtedra de literatura a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella. Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda “Hèlix” i col·laborador en diverses publicacions. Fou professor de llengua àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona. Exercí també com a advocat i, des de la proclamació de la República, fou secretari de Carles Pi i Sunyer, etapa en la qual ajudà a salvar, en plena guerra civil, un nombre considerable de persones. El 1936 s’exilià a França i l’any següent se n'anà a Veneçuela i s’establí a Caracas. Allà fou professor de l’Institut Pedagògic Nacional (1937-1946), i, més tard, catedràtic i fundador, el 1946, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Veneçuela. Primera autoritat entre els estudiosos d’Andrés Bello, en revalorà la figura (Andrés Bello, el primer humanista de América, 1957) i publicà nombrosos treballs i monografies sobre aquest personatge. És autor de nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolanes —Estudios bibliográficos (1961). Estudià altres personalitats de la cultura i de la independència llatinoamericanes, com Simón Bolívar. Col·laborà activament en les tasques del Centre Català de Caracas. El 1976 donà la seva biblioteca particular (uns 65 000 volums) a la Universitat Metropolitana de Caracas, que construí un edifici que porta el seu nom. Pertangué a un gran nombre d’institucions acadèmiques americanes i europees, professà sobre temes hispànics en diverses universitats i rebé nombrosos honors i condecoracions, entre els quals el títol de doctor honoris causa de les universitats de Mérida, Santigo de Xile, San Marcos de Lima, Coral Gables de Miami i Barcelona. L’Amherst College de Massachusetts creà (1982) el Pedro Grases Prize per a estudiants de llengua i cultura hispàniques. Formà part de la Comissió Amèrica i Catalunya, 1992, a la qual donà l’idea de confeccionar el Diccionari dels Catalans d’Amèrica (1992), que codirigí, amb Prócoro Hernández i Albert Manent. Mantingué contacte permanent amb Catalunya, on desenvolupà una prolífica tasca cultural mitjançant conferències, publicacions, de la qual cal remarcar la seva recerca i divulgació sobre la nissaga de la família Canyes de Castellví, i esdevingué un veritable animador i promotor de diversos estudis de temàtica catalana. El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938 d’una manera sistemàtica, en diversos volums sota el títol genèric de Pedro Grases."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/pere-grases-i-gonzalez
Més informació: https://fundacionpedrograses.com/vida-y-obra-de-pedro-grases/

Escriptor de família aristòcrata, d'origen irlandès-alemany. Impulsà la figura del filòsof Nietzsche i es relacionà amb els escriptors i artistes més importants de l'època. El 1935 es refugià a Mallorca fugint de l'Alemanya nazi, i allà hi preparà els seus diaris, que no foren trobats fins l'any 1985 en una sucursal bancària.

Fonts: https://en.wikipedia.org/wiki/Harry_Graf_Kessler
Moreno Claros, Luís Fernando, "El hombre que conoció a todo el mundo", El País, 09-04-2016. https://elpais.com/cultura/2016/04/01/babelia/1459510351_691045.html
Múñoz Molina, Antonio, "El testigo", El País, 24-05-2014. https://elpais.com/cultura/2014/05/21/babelia/1400686319_450455.html

"Escriptor.

Religiós caputxí, llicenciat en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma (1969). La seva forta personalitat, dins la línia de Teilhard de Chardin, és discutida a causa del seu pensament religiós, sempre en recerca, i amb hipòtesis agosarades, tenyides sovint d’un llenguatge poètic. Ha publicat els assaigs L’Església i l’estat (1963), Sempre nòmades (1970), Fe sense fronteres (1973), Humans tanmateix (1973), Com entendre la Bíblia (1979), Jesús de Natzaret (1980) i Els nostres àngels (1981), Per una mort més humana (1991), L’hora dels pobles (1993), Viure (1996) i La tolerància i els seus fonaments (1997). . Ha escrit, també, La noia de Cadaqués i altres històries (1970), recull de narracions. L’any 1999 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/jordi-llimona-i-barret

"Escriptor.

Es llicencià en dret a Barcelona (1946). Des dels anys cinquanta fins a la seva mort fou un dels grans animadors de la vida cultural a les Illes Balears: secretari de redacció i sotsdirector de Papeles de Son Armadans (1957-62), president de l’Obra Cultural Balear (1976-83), assessor literari de l’Editorial Moll, redactor en cap de Lluc i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-87), es destacà pels seus treballs de crítica i d’estudis literaris: Joan Alcover, la història d’un home (1964), La literatura moderna a les Balears (1965), Literatura mallorquina contemporània (1973) i altres treballs que ha aplegat a Retòrica i poètica (1982). Poeta eclèctic, de to ponderat i clàssic i renovador de l’Escola Mallorquina, punt des del qual parteix la seva obra poètica Poemes de Mondragó (1961). La seva poesia s’inscriu, però, en un realisme històric amb matisos i caient irònics ( La terra d’Argensa , 1972, i Memòries i confessions d’un adolescent de bona casa , 1974) per a evolucionar cap a l’experimentació i el formalisme, Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980) —premi de la Crítica Serra d’Or— i La capella dels dolors i altres poemes (1981), guardonat amb la Lletra d’Or, Jerusalem (1990) i Spiritual (1992). És una poesia atenta a un paisatge ple de connotacions simbòliques i al record i la restauració del temps perdut. Traduí poesia gallega: Quinze poetes gallecs (1976), i el 1982 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-maria-llompart-i-de-la-pena
Més informació: https://www.escriptors.cat/autors/llompartjm/biografia-josep-maria-llompart

Advocat i escriptor, treballà al jutjat municipal de Palma (Mallorca). De família de parla castellana, inicià la seva obra literària en castellà —publicà la novel·la La tribu de la encina—, però molt aviat, influït per M.A.Salvà, G.Colom i M.Ferrà, es dedicà a la poesia en català. Publicà La bona terra (1949), encara dintre de l’estètica de l’escola mallorquina, però evolucionà cap un marcat barroquisme amb Ocells i peixos (1953) iFlos Sanctorum (1956), i amb Debades t'obren solcs els navilis, Ulisses (1956) introduí en la seva obra els mites clàssics amb finalitat de denúncia. Aquestes mateixes característiques presenten les seves obres teatrals Fàlaris (1962), El fogó dels jueus (1963), Una tragèdia i una farsa (1969) i el recull de tres entremesos sota el títol d'El ball de les baldufes (1981). Cal destacar també el recull de narracions A Robines també plou (1963). http://xurl.es/wxbwm

"Escriptor.

Després d’uns estudis inacabats de comerç, el 1956 començà a col·laborar en el Diario de Mallorca. Instal·lat a Barcelona el 1960, col·laborà a Serra d’Or, La Vanguardia i Destino, de l’empresa editora del qual fou director (1975-77) dins la nova línia de catalanització i politització. El centre de la seva obra és la narrativa, una de les més destacades de la literatura catalana actual. Solnegre (1961, Premi Ciutat de Palma), La lluna i el “Cala Llamp” (1963) i Els escorpins (1965) reflecteixen el món balear, rural i mariner, amb influències de narradors italians contemporanis i nord-americans de la “generació perduda”.

Els argonautes (1968) inicià la seva maduresa i presentà l’univers mític sobre el qual bastiria gran part de la narrativa posterior, especialment les novel·les Difunts sota els ametllers en flor (1970, premi Josep Pla), Cavalls cap a la fosca (1975, premi Prudenci Bertrana), Les primaveres i les tardors (1986, premi Sant Jordi) i El cor del senglar (2000, premis Crexells i de la Crítica 2001), i els relats Crònica d’atabalades navegacions (1971) i Camins i ombres (1977).

Amb el volum de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977), la seva obra incorporà elements més cosmopolites, com es comprova en les novel·les Les pomes d’or (1980) i Els dies immortals (1984) i en els contes El misteri de l’alzinar (1982). En les novel.les El divorci de Berta Barca (1989, a partir de l’original en castellà) i Lola i els peixos morts (1993), es decantà per la sàtira, centrada en els alts estrats de la societat espanyola en el primer cas i en el món intel·lectual català en el segon.

Ulisses a alta mar (1997, premi Prudenci Bertrana), constitueix l’exaltació d’un cert tipus d’individualisme i L’Ull del Vent (2001, premi Ramon Llull i premis Lletra d’Or, de la Crítica de Serra d’Or i Nacional de Cultura 2001) s’ambienta en les guerres napoleòniques. Posteriorment publicà les novel·les Olympia a mitjanit (2004, premi de la Crítica Serra d’Or i Salambó) visió decebuda dels canvis introduïts per la irrupció del turisme en la societat mallorquina, Cada castell i totes les ombres (2008, premi Sant Joan) i aplegà els seus contes a Les maniobres de l’amor: Tots els contes, 1958-2001 (2002).

La seva obra dramàtica (Els condemnats, premi Ciutat de Palma 1959, La simbomba fosca, 1962, El dolços murmuris de la mar , 1981 etc.) té un fort accent satíric i crític. Com a assagista publicà Exercicis més o menys espirituals (1969), Els xuetes (1969), Debat català (1973), Els meus inèdits de Llorenç Villalonga (1987), Punts Cardinals (1991), recull i traducció del castellà d’articles apareguts a La Vanguardia i Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996) panoràmica històrica que li valgué el premi Bocaccio (1999). Cal destacar també la seva ingent producció com a articulista, tant en castellà com en català, en els diaris i revistes esmentats i altres.

És també autor de reportatges (Arran de mar, 1967; Viatge a les Balears menors, 1968; Les Illes encantades, 1984), d’entrevistes (Grans catalans d’ara , 1972; L’àguila daurada, 2003), de les biografies de Josep Pallach i Carolà, Jordi Pujol i Soley i Josep Tarradellas i Joan, i d'El drama i la mar: entrevista amb Jacint Verdaguer (2002), amb motiu del centenari de la mort del poeta.

En castellà cal destacar China: una revolución en pie (1974), Los encuentros (1969, 1971), La revuelta permanente (1977), Personajes excitantes (1977) i Retrato de Julio Caro Baroja (1987). El 1991 hom inicià la publicació de la seva obra completa en català. En 1988-2000 fou president de l’Institut Català de la Mediterrània (des del 2002 Institut Europeu de la Mediterrània).

Rebé, entre altres guardons, el Premi Periodístic Fundació Catalunya Oberta (2005), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (ambdós del 2007) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2008). El 2009 fou publicat pòstumament un capítol de la novel·la inacabada Els gegants. També de publicació pòstuma és la correspondència amb Llorenç Villalonga Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976) (2011)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/baltasar-porcel-i-pujol

"Escriptor.

Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.

Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.

Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).

Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses.

També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia.

En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals.

De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes.

Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joaquim-ruyra-i-oms

"Escritor, filólogo, y profesor, como poeta forma parte de la Generación del 27.

Matriculado en Derecho, no concluye estos estudios, y dos años después inicia la carrera de Filosofía y Letras en la Universidad Central de Madrid, doctorándose en 1917 con una tesis sobre ilustraciones del «Quijote».

Con 20 años, interesado en la poesía, busca una libertad formal en el ritmo y rima que le haría destacar entre sus contemporáneos, publicando en la revista «Prometeo» sus primeros versos. En 1913, recién licenciado, es nombrado secretario de la Sección de Literatura del Ateneo de Madrid, y trabaja como lector de español en la Sorbona de París, hasta 1917, que vuelve a España tras ganar la cátedra de Literatura española en la Universidad de Sevilla. Estos años en París, recién casado con Margarita Bonmatí, le permitieron traducir los primeros volúmenes de «En busca del tiempo perdido» de Marcel Proust.

Vive en Sevilla hasta 1929, donde conoció a otro gran poeta de la Generación del 27, Luis Cernuda, y durante el curso académico 1922-1923, realizará un lectorado de español en Cambridge.

Publica su primer libro de poemas «Presagios» en 1924, y ya trasladado en Madrid, a finales de los años 20, trabaja en el Centro de Estudios Históricos junto a Ramón Menéndez Pidal. Desde 1933 fue director de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo en Santander.

Durante la guerra civil española, es invitado por el Wellesley College (Boston), donde dio clases hasta 1939, para luego pasar a la John Hopkins University de Baltimore. Consiguió reunir a su familia que vivía en el exilio entre Argel y Francia y ya instalados en EE.UU., sigue con sus clases en Baltimore, excepto un periodo de 3 años, 1943 a 1946, dando clases en la Universidad de Río Piedras, de Puerto Rico, lugar donde está enterrado tras morir en Baltimore en 1951. Jaime Salinas Bonmatí, narra estas vivencias en su autobiografía «Travesías» que es un fiel reflejo de la vida del poeta en el exilio americano.

La obra de Pedro Salinas destaca, en general, por ser un intento de defender ls valores ideológicos más altos y desinteresados de la cultura europea anterior a la Segunda Guerra Mundial. Su honda humanidad nos lo presenta preocupado por descubrir en el lado oscuro de las cosas, aquello que las explica y nos ayuda, de paso, a encontrar nuestro propio camino.

Su obra poética está dividida tres etapas: inicial o de poesía pura, de plenitud o amorosa y del exilio:

Primera etapa: «Presagios» (1924), «Seguro azar» (1928) y «Fábula y signo» (1931) con influencias del nicaragüense Rubén Darío, los españoles Miguel Unamuno y Juan Ramón Jiménez entre otros y los movimientos vanguardistas de la época.

Segunda etapa: «La voz a ti debida» (1933), «Razón de amor» (1936), y «Largo lamento» (1939)

Tercera etapa: «El contemplado (1946)», «Todo más claro y otros poemas» (1949), y «Confianza», título póstumo y sugerido por su amigo Jorge Guillén de sus poemas recogidos durante 1942-1944 y 1955.

En prosa destacan los cuentos recogidos en «Víspera del gozo» (1926), la novela «La bomba increíble» (1950) y ensayos como «Literatura española. Siglo XX» (1941), «Jorge Manrique o tradición y originalidad» (1947) y «La poesía de Rubén Darío» (1948).

Su obra dramática está influenciada por el teatro de vanguardia en títulos como: «La estratoesfera», «La fuente del arcángel», y «Los santos». También destacan las obras breves: «La isla del tesoro», «El chantajista», «El parecido» y «La bella durmiente», «Sobre seguro» y «Caín o una gloria científica», y obras más extensas: «Judit y el tirano», y «El director».

Pedro Salinas también destaca como editor literario y por editar una versificación moderna del Poema del Cid. Su obra ha sido traducida a italiano, inglés, alemán, coreano, croata y francés. La Residencia de Estudiantes guarda una copia microfilmada del archivo de Pedro Salinas, aunque la mayoría de archivo personal se encuentra en la Houghton Library en Harvard, la Universidad de Johns Hopkins en Baltimore y la Sala Zenobia de la Universidad de Puerto Rico."

Font: https://www.cervantes.es/bibliotecas_documentacion_espanol/creadores/salinas_pedro.htm

"Escriptor.

Funcionari públic, publicà el llibre de contes Lluernes (1936) i una sèrie d’estudis històrics dels quals destaquen Els mesos i la història (1929), Los municipios de Baleares (1937) i Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). Col·laborà a La Nostra Terra i fou president de l’Associació per la Cultura de Mallorca i de la Societat Arqueològica Lul·liana."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/elvir-sans-i-rossello
Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elvir_Sans_Rossell%C3%B3

Guillem Simó i Roca va ser un escriptor, investigador, pintor i compositor mallorquí. Es va llicenciar en Filològica Romànica, especialitzant-se en llengua catalana, per la Universitat de Barcelona el 1973 i professionalment es dedicà a la docència en l'educació secundària.

Com a investigador va tocar diverses branques, com el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes de 1931, la prosa escrita en català a Mallorca als segles XVI, XVII i XVIII o la lingüística. Ple que fa a la producció literària, després de la seva mort fores pulicats els dietaris titulats "En aquesta part del món", que causaren un gran impacte en el món literari, i el poemari "19 poemes amb música (1973-2000)", però una bona part en resta inèdita.

Obres publicades

Estudis d'història:

• Notes per a una història del projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes de 1931. «Randa», núm. 3, 1976
• El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República. Eivissa: Can Sifre, 1991

Estudis d'història literària:

• Les profecies atribuïdes a Bernat de Mogoda. «Randa», núm. 7, 1978
• Pronòstics mallorquins del XVIII. «Randa», núm. 8 i 9, 1979
• Prosa costumista balear. Palma: Conselleria d'Educació i Cultura Illes Balears/Institut d'Estudis Baleàrics, 1982
• Els inicis literaris de Pere A. Penya. «Randa»,núm. 36, 1995.[3]

Estudis de lingüística:

• Ús de l'article definit a la llengua literària de Mallorca

Poesia:

• 19 poemes amb música (1973-2000). Palma: El Tall, 2004

Textos autobiogràfics:

• En aquesta part del món. Dietaris (1974-2003). Pollença: El Gall, 2005.
• En aquesta part del món. Dietaris (1974-2004). Barcelona: Acontravent, 2016.- (Obra Completa - Volum I). Versió ampliada i definitiva a cura de Carme Vidal i D. Sam Abrams..

Textos inèdits:

• Tardor al Nord d'Àfrica (recull de poemes).
• L'ànima de la vitrina (relats breus).