De família de camperols, inicia el batxiller a Lleida gràcies a que el seu oncle Felipe Soriano, empleat d'Hisenda, hi és destinat. Després, l’acaba a Barcelona quan l'oncle és traslladat novament a la Ciutat Comtal. El 1920, inicia la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona i es llicència el 1927. Posteriorment, es doctora amb la tesi Tuberculosis hepatoesplénica, tema que molt possiblement escull influït per haver patit una tuberculosi.

El 1931, és nomenat professor auxiliar de Patologia Mèdica de la Facultat de Medicina de Barcelona. El curs 1934-35, becat per la Junta de Ampliación de Estudios, se’n va a la Neue Allgemeine Krankenhaus de Viena, amb el professor Hans Eppinger. De tornada, és professor encarregat de la càtedra de Fisiopatologia i Medicina Experimental i adjunt d’Agustí Pedro i Pons a la Universitat de Barcelona. El 10 de juliol de 1937, en plena guerra civil, es casa amb M Dolores Marín. Tindran vuit fills: Felipe, Eladio, María, Enriqueta, Manuel, María Dolores, Paloma i Montserrat.

El 1940, obté per oposició la plaça de catedràtic numerari de Patologia Mèdica de la Universitat de Santiago de Compostela i, tres anys més tard, la de Patologia Medica de la Universitat de Barcelona, succeint al professor Ferrer Solervicens, a qui considera el seu mentor. Entre 1944 i 1954, és degà de la Facultat. Unifica i reorganitza la Biblioteca de Medicina.

Amb el treball Los síndromes hepato-esplénicos tuberculosos, base de la seva tesi, obté el Premi Salvà de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, on, el 10 de maig de 1953, ingressa com acadèmic numerari amb el discurs La patología renal y la hipertensión en el campo de la medicina actual. Col·labora activament amb la Hermandad de San Cosme y Damián de Barcelona. És president de l’Associació Mèdica Mediterrània i de la Sociedad Española de Medicina Interna (1970-72) i vicepresident de la Sociedad Española de Alergología e Inmunología Clínica (1956-59 i 1959-66). El 1953, el govern francès li concedeix l’Ordre de Comentateur de la Santé Publique. Un any després, el govern italià el distingeix amb l’Stella de la Solidarieta Italiana i, l’any 1.961, rep la Gran Cruz de Isabel la Católica al mèrit sanitari d'Espanya.

Máximo Soriano publica els primers casos, a nivell mundial, de meningitis tuberculosa tractats amb isoniacida i PAS. El 1947, estudia l’anèmia nefrògena. També, és autor dels treballs d’investigació dirigits a l’acció biològica de l'acroleïna.

El doctor Soriano destaca com un gran clínic i com a mestre. El seu lema per ensenyar és “només vèiem allò que hem après a veure”. Per això, dóna les classes amb la presència voluntària de malalts i mostra com s’han d’interrogar i explorar els pacients. En paraules seves: “el diagnòstic és una síntesi plena de sentit” i, fidel a aquesta concepció, desperta en els seus alumnes l’interès pel coneixement de la Fisiologia i els guia en la consecució d’un raonament lògic. Mitjançant l’estudi de la síndrome local, febril i tòxica, dedueix el diagnòstic. Completa la seva dedicació a l'ensenyament de la Medicina amb la publicació de Lecciones de Patología Médica, de gran utilitat per a tots els seus alumnes.

El professor Máximo Soriano descobreix la “Periostitis deformans”, també coneguda com 'malatia d'en Soriano', que es caracteritza per la formació d'excrescències òssies induïdes per l'acumulació de Fluor. Aquesta enfermetat era freqüent entre els alcohòlics. En la recerca d'una explicació, demostra la presència d'altes concentracions de Fluor en alguns vins de baixa qualitat perquè l'utilitzaven com a conservant.

Es jubila l'any 1973 i mor a causa d’un infart de miocardi el 1978. http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=FFK

http://www.ramz.es/WebRAMZ/PdfServlet?mod=biografias&archivo=Biografia%20%20Excmo.%20Sr.%20D.%20Fernando%20Solsona%20Motrel%20marzo%202015.pdf

"Historiador i escriptor.

Estudià al Liceu Políglota i des del 1910 cursà a la Universitat de Barcelona estudis incomplets de dret i, simultàniament, els de lletres, en els quals es llicencià l’any 1915. Fou deixeble de Antoni Rubió i Lluch tant a la facultat com als Estudis Universitaris Catalans (1910-12). En 1910-11 redactà el treball Manifestaciones del mito de Don Juan Tenorio en la literatura española , i el 1912 inicià les seves col·laboracions erudites als esmentats Estudis Universitaris Catalans .

Del 1914 al 1916 i del 1918 al 1920 fou secretari redactor de la Secció Historicoarqueològica de l' Institut d’Estudis Catalans . El 1916, després de fer el curs de doctorat a Madrid, en el qual tingué com a professor Ramón Menéndez Pidal , obtingué el títol de doctor amb la tesi La reina Maria, muller del Magnànim (premi Patxot 1922), publicada dins l’aplec Sobiranes de Catalunya (1928). El 1919 publicà el seu important estudi Pere II el Gran: el desafiament amb Carles d’Anjou . El 1922 ingressà per oposició al cos de bibliotecaris i arxivers, la qual cosa el dugué a exercir a Maó i a Logronyo.

En col·laboració amb Ferran Valls i Taberner publicà dos volums del curs superior d' Història de Catalunya , de l' Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1922-23), que completà ell sol el 1968. El 1923 publicà, també per a la Protectora, un curs mitjà d' Història de Catalunya . Del 1924 al 1928 col·laborà assíduament a la Revista de Catalunya . En 1924-25 publicà un Esbós de la història de Catalunya , i el 1926, Les gestes de Pere el Gran i una breu monografia de Jaume I . Aquest any anà a Liverpool com a lector de literatures hispàniques, i hi romangué fins el 1928, que seguí els ensenyaments del professor Prou a l’École de Chartes, i en tornar-ne fou designat professor d’història de Catalunya a l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins el 1938.

Vers la fi del 1928 rebé de Francesc Cambó i Batlle l’encàrrec d’escriure una Història de Catalunya amb un sentit interpretatiu dels seus episodis fonamentals i de les seves línies de força. Aparegué, en tres volums, en 1934-35, i fou reeditada i actualitzada en 1962-63 i reimpresa en un sol volum el 1963. El 1929 recollí en el volum Recerques i comentaris els seus millors assaigs històrics. El 1933 la Protectora li edità Història de Catalunya. Primeres lectures. Entre el 1931 i el 1938 fou professor d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona , i del 1935 al 1939 fou director del seminari de la mateixa disciplina a la facultat de lletres.

El 1931 reingressà al cos d’arxius, treballà a l' Arxiu de la Corona d’Aragó i després a la Biblioteca Universitària, i finalment retornà a l’Arxiu. Durant la guerra civil de 1936-39 continuà ensenyant a la universitat i a l’Escola de Bibliotecàries i dirigí la Revista de Catalunya . El 1939 publicà Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona , tot seguit segrestada.

Exiliat (residí inicialment al molí de Bierville), retornà a Catalunya el 1943 i es féu càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. Del 1952 al 1959 sortiren els vuit volums de la seva Historia de España en versió castellana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1947) i de l' Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1958), on ingressà amb un discurs sobre Les prosificacions en els primers capítols de la crònica de Desclot. Mentrestant havia publicat el primer volum de la seva minuciosa biografia de Pere el Gran (1950), que no es publicà íntegrament, a càrrec de l’IEC, fins el 1995, incorporant-hi un darrer volum fins aleshores inèdit completat per Miquel Coll i Alentorn ; Els almogàvers (1952); Pere el Gran (1953); Jaume I-Pere el Gran (1955); Ramon Berenguer IV (1955); Jaume I el Conqueridor (1958).

Es reintegrà el 1954 al cos d’arxivers, i posteriorment treballà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó fins el 1964. Dirigí l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana i hi col·laborà. Dirigí des del 1960 la col·lecció Episodis de la Història , dirigí la Història dels catalans , començada a publicar el 1961, i hi col·laborà. El 1968 publicà Què cal saber de Catalunya? i Els primers temps de Jaume I .

De la seva vocació literària foren les primeres proves els reculls de versos Poema de l’amor perdut (1916), Exili (1918) i Càntics de mar, d’amor i de mort (1921); és autor, encara, d’obres de teatre, com Matilde d’Anglaterra (1923), Guifré (1928), L’hostal de l’Amor (1949), La font del Miracle (1952), Albert i Francina (1956), L’aprenent de suïcida (1961) i L’amador de la gentilesa (1961), narracions, com Faules (1934), memòries, com Hores angleses (1938), escrites el 1928, i Al llarg de la meva vida (1970), el recull de poemes La ruta invisible (1949) i la traducció dels Annals de Corneli Tàcit (1930) i l’obra de André Maurois Silencis del coronel Bromble . Semblen haver-se perdut les obres teatrals L’escull i El milicià romàntic (1929 i 1938) i la part escrita d’una extensa novel·la històrica, que l’ocupà durant la guerra, titulada El cavaller Despalau.

Pòstumament han estat publicats el volum de Les quatre grans cròniques (1971), amb pròlegs i notes seves, el recull d’estudis Cronistes, joglars i poetes (1996) dos volums de Dietaris de l’exili i el retorn (1995 i 2000) i la correspondència amb Rosa Leveroni i Valls Cartes d’amor i d’exili (2009)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/ferran-soldevila-i-zubiburu

"Entitat fundada a Palma pel desembre del 1880, per iniciativa de Bartomeu Ferrà i Perelló, i aprovada pel gener del 1881 pel bisbe Mateu Jaume.

Els seus objectius eren d’honrar la memòria de Ramon Llull i de recollir objectes artístics, especialment els religiosos retirats del culte, per tal d’evitar llur destrucció. Amb aquests materials formaren tot seguit el Museu Arqueològic Lul·lià, instal·lat al Col·legi de la Sapiència. El 1916 totes les col·leccions, molt importants, passaren al Museu Diocesà, però unes diferències amb la cúria donaren lloc a una divisió entre els objectes de propietat eclesiàstica i els propis de la Societat, que el 1927 els oferí en dipòsit a la Direcció General de Belles Arts, si bé l’oferiment no fou acceptat fins el 1961, amb el decret fundacional del Museu de Mallorca. El 1885 començà la publicació del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, que s’ha convertit en un corpus documental de consulta imprescindible per a conèixer la història de Mallorca."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/societat-arqueologica-lulliana

A l'esclat de la Guerra Civil, el Col·legi Oficial es va dissoldre i es convertí en el Sindicato Gremial de Médicos y Odontólogos, sota la presidència de persones afins al nou règim. A nivell professional, la Junta directiva va acordar adherir-se al Movimiento i contribuir amb cinc-centes pessetes per a recaptar fons. El Directori va prendre la decisió de redactar uns nous estatus avinents amb les circumstàncies del moment.
Però l'existència del Sindicat va durar poc. Tan sols un any després, a causa d'una sèrie de baixes, la corporació quedà sense gairebé la meitat dels seus integrants, per la qual cosa la resta de membres acordaren convocar una Assemblea per tal de donar sortida a la crisi. En arribar a Mallorca la disposició del Govern mitjançant la qual es permetien els Col·legis com a òrgans representatius de a classe, es convocà l'Assamblea per proposar-li la creació d'un Col·legi Oficial de Metges de Balears, sense que això signifiqués la renúncia al Sindicat.
Així dons, el Sindicato Gremial de Médicos y Odontólogos passà a anomenar-se Colegio Oficial de Médicos de Baleares, nom que manté la institució encara avui en dia.

Bibliografia:
• TOMÁS MONSERRAT, J.: El Colegio de Médicos de Baleares (1882-1982). Palma: Colegio Oficial de Médicos de Baleares, 1985
• TOMÁS MONSERRAT, J.: La organización Médica en Baleares. Los Presidentes (1882-1999). Palma: Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears, 1999

Guillem Simó i Roca va ser un escriptor, investigador, pintor i compositor mallorquí. Es va llicenciar en Filològica Romànica, especialitzant-se en llengua catalana, per la Universitat de Barcelona el 1973 i professionalment es dedicà a la docència en l'educació secundària.

Com a investigador va tocar diverses branques, com el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes de 1931, la prosa escrita en català a Mallorca als segles XVI, XVII i XVIII o la lingüística. Ple que fa a la producció literària, després de la seva mort fores pulicats els dietaris titulats "En aquesta part del món", que causaren un gran impacte en el món literari, i el poemari "19 poemes amb música (1973-2000)", però una bona part en resta inèdita.

Obres publicades

Estudis d'història:

• Notes per a una història del projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes de 1931. «Randa», núm. 3, 1976
• El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República. Eivissa: Can Sifre, 1991

Estudis d'història literària:

• Les profecies atribuïdes a Bernat de Mogoda. «Randa», núm. 7, 1978
• Pronòstics mallorquins del XVIII. «Randa», núm. 8 i 9, 1979
• Prosa costumista balear. Palma: Conselleria d'Educació i Cultura Illes Balears/Institut d'Estudis Baleàrics, 1982
• Els inicis literaris de Pere A. Penya. «Randa»,núm. 36, 1995.[3]

Estudis de lingüística:

• Ús de l'article definit a la llengua literària de Mallorca

Poesia:

• 19 poemes amb música (1973-2000). Palma: El Tall, 2004

Textos autobiogràfics:

• En aquesta part del món. Dietaris (1974-2003). Pollença: El Gall, 2005.
• En aquesta part del món. Dietaris (1974-2004). Barcelona: Acontravent, 2016.- (Obra Completa - Volum I). Versió ampliada i definitiva a cura de Carme Vidal i D. Sam Abrams..

Textos inèdits:

• Tardor al Nord d'Àfrica (recull de poemes).
• L'ànima de la vitrina (relats breus).

Vicepresident, Censor i Examinador de la Academia Médico Práctica de Mallorca.

Metge de Sa Pobla a finals del segle XVIII

"Historiadora i activista política.

Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, i germana de l’activista Josep de Calassanç Serra i de la lingüista Blanca Serra i Puig. Llicenciada per la Universitat de Barcelona (1967), es doctorà l’any 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigida per Emili Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Col·laborà al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991). A banda dels estudis sobre el camp català, la seva aportació se centrà en l’estudi de les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica. Feu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), fou responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i dirigí, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997). Publicà també el volum de divulgació La Guerra dels Segadors (1966). Després de treballar per a diverses editorials (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana), el 1970 inicià la trajectòria acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1975 que passà a la Universitat de Barcelona. Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2002 era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Pòstumament fou editat el volum La formació de la Catalunya moderna (1640-1714) (2018), recull d’articles sobre la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta, que el 2019 rebé el premi Ferran Soldevila del Congrés de Cultura Catalana. També pòstumament, rebé el premi In Memoriam de la Comissió de la Dignitat (2020).

Vinculada sempre a l’independentisme d’esquerres, milità des dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1968 per incorporar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on el 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, des del 1978 Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la seva militància independentista fou acusada de col·laborar amb ETA-PM i detinguda el febrer del 1977 i el juliol del 1980 amb la seva germana Blanca i altres militants independentistes, interrogada per la policia i alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l’alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 tornà a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però de nou fou absolta. El 8 de juny de 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), promogué l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), que el 1993 s’integraria a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/eva-serra-i-puig