Mostrando 15 resultados

Registro de autoridad
Historiador

Pons Pastor, Antoni

  • AHUIB
  • Persona
  • Palma, 1888-1976

Historiador, de família sollerica, va néixer a Palma. Ingressà al Seminari de Sant Pere de Palma el 1903 i s'ordenà prevere el 1913. De forma autodidàctica, es dedicà a la història, sobretot de l'edat mitjana a Mallorca. Fou col·laborador de "L'Aurora" i de "L'Almudaina" (d'ideologia nacionalista). Fou signant del conegut manifest "Resposta al missatge dels catalans". Publicà també articles d'investigació a revistes especialitzades com "Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana", "Estudios Lulianos", "Estudis Universitaris Catalans", "Hispania", "Sefarad". Va estudiar magisteri i es dedicà també a l'ensenyament durant molts d'anys. Fou capellà de pobles com Estellencs,el Molinar, la Soledat i Puigpunyent. També fou capellà del Manicomi Provincial (després conegut amb el nom de Clínica Mental de Jesús i més tard Hospital Psiquiàtric) des de 1933 al 1958 , aproximadament.

Serra i Busquets, Sebastià

  • SSB
  • Persona
  • Palma, 1950

Sebastià Serra i Busquets va néixer a Palma el 1950 i és historiador i polític. Es llicencià en Història a la Universitat de Navarra (1972) i es doctorà a la Universitat de les Illes Balears (UIB) (1981) amb la tesi La transició de la dictadura a la Segona República a les Illes Balears. Des de 1976 és professor d'Història contemporània i catedràtic (2007) del departament de Ciències Històriques i de les Arts de la UIB. Va ser professor de secundària entre 1977 i 1982. Des de 1986 és coordinador del Grup d'Estudi de la Cultura, la Societat i la Política al Món Contemporani de la UIB. També fou professor d'Història dels mitjans de comunicació a les Balears al Màster de Periodisme i Comunicació (1991-1993) i director i professor del Màster d'Estudis Baleàrics: Ciències humanes i socials (1998-2001), ambdós impartits a la UIB. Des del 2000 és director del Centre d'Estudis i Documentació Contemporània (CEDOC) de la UIB i Sa Nostra, Caixa de Balears. Durant tots aquests i en l'actualitat les seves línies d'investigació són les migracions, els moviments socials i culturals a les Balears al segle XX i la premsa i la ràdio. Ha promogut gran quantitat d'activitats culturals, com el Seminari de Moviments Socials i Ideologies a la Mallorca Contemporània (des del 1985), la Fundació Emili Darder, de la qual és president des de la seva creació el 1987. A més, és un dels autors de l'Atlas de les Illes Balears (1979) i va ser col·laborador de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. És autor, juntament amb Mateu Morro, de l'Esquerra Nacionalista a Mallorca (1900-1936) (1986); amb Joan Font i Roig, de Foch i Fum (1988); "La emigración de las Islas Balears a Iberoamérica" dins Historia general de la emigración española (1992). També ha estat membre de l'equip investigador del Catàleg de publicacions periòdiques de les Illes Balears (1991-2000). El 1993, a En defensa del nostre país, recollí part dels seus articles d'opinió apareguts a la premsa local. Ha publicat, així mateix, un gran nombre d'articles de caràcter històric a publicacions diverses. Va ser coguionista de la sèrie de televisió Les Illes i els nostres emigrants (1993). Va ser l'editor de Turisme, societat i economia a les Illes Balears (1994) i Cultura i compromís polítics a la Mallorca contemporània (1995). Fou membre del consell assessor del col·leccionable Memòria Viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui 1975-1995 (1996). Coordinà La transició a les Illes Balears (1998) i Els anys vint a les Illes Balears (1999). És coautor de Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya (2000), Pere d'Alcàntara Penya. Balears a finals del segle XIX (2000), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (2000), Perspectives de final de segle a Balears (2000), El segle XX a Balears (2000) i Elements de canvi a la Mallorca del segle XX (2011).

Com a polític, el 1976 va ser un dels fundador del PSI (Partit Socialista de les Illes, que posteriorment formà la coalició PSI-PSP i participà activament en les tasques de conversió del PSI en PSM (Partit Socialista de Mallorca ¬1977¬). En aquest partit ocupà els càrrecs de secretari de política interior, secretari polític i secretari de política autonòmica (1983-1991). El 1983 va ser elegit diputat del Parlament balear i fou secretari segon de la mesa del Parlament i el 1987 va ser reelegit com a diputat. El 1991 tornà ser elegit diputat i dimití el 1993. Ha impulsat la legislació en matèria de medi ambient, acció social. Fou president de la Federació d'Esquerra Nacionalista de les Illes Balears-ENIB (1990-91) i del consell polític del PSM-Nacionalista de Mallorca (1992-2001). El 1991 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Palma i reelegit el 1995 i el 1999, en què fou portaveu del Grup Municipal del PSM-NM.

Fou guardonat amb el premi Ciutat de Palma d'Investigació (1992) i el premi Alzina del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa ¬GOB¬ (1984) i va ser membre de la junta directiva de l'Obra Cultural Balear.

Rubio, José Antonio

  • Persona
  • Zamora, 1903 - Valladolid, 1995

"Va ser un estudiós i acadèmic de la historiador del dret espanyol. Formà part del consell de direcció del diari El Norte de Castilla. Es va formar inicialment com a historiador al costat dels mestres alemanys dels primers decennis del segle xx. Va ser triat el 7 de desembre de 1984 membre de la Reial Acadèmia de la Història. Va prendre possessió el 26 d'abril de 1987.

l pare de José era propietari d'una fàbrica de farines situada en la ribera del Duero. En Madrid estudia dret i conviu a l'espai cultural de la Residència d'Estudiants. Lloc en el qual coneix Federico García Lorca. Millorant els seus coneixements d'alemany es trasllada a Munich on realitza estudis d'Economia i Dret històric. El 1926 realitza el doctorat a la Universitat de Friburg de Brisgòvia. en arribar a Espanya s'incorpora al Centre d'Estudis Històrics que presideix Menéndez Pidal.

Separat de la càtedra per ordre de la Presidència de la Junta Tècnica de l'Estat el 24 de setembre de 1937. Reintegrat al servei "mitjançant depuració" per Ordre Ministerial el 20 de gener de 1944. Anys després obté per oposició la Càtedra d'història del dret en la Universitat de La Laguna i el 1931 es trasllada a la Universitat de Sevilla. Els afanys per investigar la Teoria Econòmica el porten a viure a la Universitat de Colúmbia, abandonant els corrents historicistes alemanys. Retorna a Espanya i treballa a la Universitat de Valladolid. Ingressa el 1984 a la Reial Acadèmia de la Història amb discurs titulat "Una Crisis en la Ciencia Histórica". Durant 14 anys fou degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Valladolid. El 1984 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Història."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Antonio_Rubio_Sacrist%C3%A1n

Serra, Eva

  • Persona
  • Barcelona, 1942-2018

"Historiadora i activista política.

Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, i germana de l’activista Josep de Calassanç Serra i de la lingüista Blanca Serra i Puig. Llicenciada per la Universitat de Barcelona (1967), es doctorà l’any 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigida per Emili Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Col·laborà al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991). A banda dels estudis sobre el camp català, la seva aportació se centrà en l’estudi de les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica. Feu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), fou responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i dirigí, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997). Publicà també el volum de divulgació La Guerra dels Segadors (1966). Després de treballar per a diverses editorials (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana), el 1970 inicià la trajectòria acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1975 que passà a la Universitat de Barcelona. Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2002 era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Pòstumament fou editat el volum La formació de la Catalunya moderna (1640-1714) (2018), recull d’articles sobre la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta, que el 2019 rebé el premi Ferran Soldevila del Congrés de Cultura Catalana. També pòstumament, rebé el premi In Memoriam de la Comissió de la Dignitat (2020).

Vinculada sempre a l’independentisme d’esquerres, milità des dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1968 per incorporar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on el 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, des del 1978 Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la seva militància independentista fou acusada de col·laborar amb ETA-PM i detinguda el febrer del 1977 i el juliol del 1980 amb la seva germana Blanca i altres militants independentistes, interrogada per la policia i alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l’alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 tornà a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però de nou fou absolta. El 8 de juny de 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), promogué l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), que el 1993 s’integraria a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/eva-serra-i-puig

Sbert Massanet, Joan

  • Persona
  • Palma, 1912-1978

"Joan Sbert Massanet fou un professor d'història i arxiver mallorquí.

Fill de Marià Sbert Canals, contralmirall de l'armada, i d'Amàlia Massanet Verd, filla de Joan Massanet Ochando, senador i diputat conservador i germana d'Antoni Maria Massanet Verd, bisbe de Sogorb des de 1907. Germà d'Antoni Maria Sbert. Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear. Es llicencià en història per la Universitat de Saragossa (1933). El juny de 1936 va signar la Resposta als Catalans. Professor ajudant a l'Institut d'Inca. Va ser depurat i traslladat. El BOE del 16 de setembre de 1937 du la relació de suspesos d'ocupació i sou, entre els quals hi ha el professor Sbert, per tres mesos, entre altres coses per haver signat la resposta als catalans. Va ser nomenat arxiver de l'Ajuntament de Ciutat de Mallorca el 14 d'abril de 1944. Organitzador amb Francesc de B. Moll de cursos de llengua catalana a la clandestinitat. Els cursos se celebraren al seu domicili, a l'entorn de 1948 i anys següents. Tot i que les autoritats franquistes havien requisat la gramàtica de Moll, no les havien aconseguit eliminar totes, i així el filòleg en podia proporcionar als estudiants clandestins. El 1963 Sbert va prendre part en el I Congrés d'Arxivers celebrat a Sevilla, a conseqüència del qual presentà una memòria a l'Ajuntament sobre organització dels serveis arxivístics i les seves possibles millores. El mateix any va ser elegit vocal de la junta directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana. El 1970 va passar a ocupar el càrrec de bibliotecari per defunció de Joan Muntaner."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sbert_Massanet

Soldevila, Ferran

  • Persona
  • Barcelona, 1894-1971

"Historiador i escriptor.

Estudià al Liceu Políglota i des del 1910 cursà a la Universitat de Barcelona estudis incomplets de dret i, simultàniament, els de lletres, en els quals es llicencià l’any 1915. Fou deixeble de Antoni Rubió i Lluch tant a la facultat com als Estudis Universitaris Catalans (1910-12). En 1910-11 redactà el treball Manifestaciones del mito de Don Juan Tenorio en la literatura española , i el 1912 inicià les seves col·laboracions erudites als esmentats Estudis Universitaris Catalans .

Del 1914 al 1916 i del 1918 al 1920 fou secretari redactor de la Secció Historicoarqueològica de l' Institut d’Estudis Catalans . El 1916, després de fer el curs de doctorat a Madrid, en el qual tingué com a professor Ramón Menéndez Pidal , obtingué el títol de doctor amb la tesi La reina Maria, muller del Magnànim (premi Patxot 1922), publicada dins l’aplec Sobiranes de Catalunya (1928). El 1919 publicà el seu important estudi Pere II el Gran: el desafiament amb Carles d’Anjou . El 1922 ingressà per oposició al cos de bibliotecaris i arxivers, la qual cosa el dugué a exercir a Maó i a Logronyo.

En col·laboració amb Ferran Valls i Taberner publicà dos volums del curs superior d' Història de Catalunya , de l' Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1922-23), que completà ell sol el 1968. El 1923 publicà, també per a la Protectora, un curs mitjà d' Història de Catalunya . Del 1924 al 1928 col·laborà assíduament a la Revista de Catalunya . En 1924-25 publicà un Esbós de la història de Catalunya , i el 1926, Les gestes de Pere el Gran i una breu monografia de Jaume I . Aquest any anà a Liverpool com a lector de literatures hispàniques, i hi romangué fins el 1928, que seguí els ensenyaments del professor Prou a l’École de Chartes, i en tornar-ne fou designat professor d’història de Catalunya a l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins el 1938.

Vers la fi del 1928 rebé de Francesc Cambó i Batlle l’encàrrec d’escriure una Història de Catalunya amb un sentit interpretatiu dels seus episodis fonamentals i de les seves línies de força. Aparegué, en tres volums, en 1934-35, i fou reeditada i actualitzada en 1962-63 i reimpresa en un sol volum el 1963. El 1929 recollí en el volum Recerques i comentaris els seus millors assaigs històrics. El 1933 la Protectora li edità Història de Catalunya. Primeres lectures. Entre el 1931 i el 1938 fou professor d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona , i del 1935 al 1939 fou director del seminari de la mateixa disciplina a la facultat de lletres.

El 1931 reingressà al cos d’arxius, treballà a l' Arxiu de la Corona d’Aragó i després a la Biblioteca Universitària, i finalment retornà a l’Arxiu. Durant la guerra civil de 1936-39 continuà ensenyant a la universitat i a l’Escola de Bibliotecàries i dirigí la Revista de Catalunya . El 1939 publicà Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona , tot seguit segrestada.

Exiliat (residí inicialment al molí de Bierville), retornà a Catalunya el 1943 i es féu càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. Del 1952 al 1959 sortiren els vuit volums de la seva Historia de España en versió castellana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1947) i de l' Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1958), on ingressà amb un discurs sobre Les prosificacions en els primers capítols de la crònica de Desclot. Mentrestant havia publicat el primer volum de la seva minuciosa biografia de Pere el Gran (1950), que no es publicà íntegrament, a càrrec de l’IEC, fins el 1995, incorporant-hi un darrer volum fins aleshores inèdit completat per Miquel Coll i Alentorn ; Els almogàvers (1952); Pere el Gran (1953); Jaume I-Pere el Gran (1955); Ramon Berenguer IV (1955); Jaume I el Conqueridor (1958).

Es reintegrà el 1954 al cos d’arxivers, i posteriorment treballà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó fins el 1964. Dirigí l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana i hi col·laborà. Dirigí des del 1960 la col·lecció Episodis de la Història , dirigí la Història dels catalans , començada a publicar el 1961, i hi col·laborà. El 1968 publicà Què cal saber de Catalunya? i Els primers temps de Jaume I .

De la seva vocació literària foren les primeres proves els reculls de versos Poema de l’amor perdut (1916), Exili (1918) i Càntics de mar, d’amor i de mort (1921); és autor, encara, d’obres de teatre, com Matilde d’Anglaterra (1923), Guifré (1928), L’hostal de l’Amor (1949), La font del Miracle (1952), Albert i Francina (1956), L’aprenent de suïcida (1961) i L’amador de la gentilesa (1961), narracions, com Faules (1934), memòries, com Hores angleses (1938), escrites el 1928, i Al llarg de la meva vida (1970), el recull de poemes La ruta invisible (1949) i la traducció dels Annals de Corneli Tàcit (1930) i l’obra de André Maurois Silencis del coronel Bromble . Semblen haver-se perdut les obres teatrals L’escull i El milicià romàntic (1929 i 1938) i la part escrita d’una extensa novel·la històrica, que l’ocupà durant la guerra, titulada El cavaller Despalau.

Pòstumament han estat publicats el volum de Les quatre grans cròniques (1971), amb pròlegs i notes seves, el recull d’estudis Cronistes, joglars i poetes (1996) dos volums de Dietaris de l’exili i el retorn (1995 i 2000) i la correspondència amb Rosa Leveroni i Valls Cartes d’amor i d’exili (2009)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/ferran-soldevila-i-zubiburu

Gili Ferrer, Antoni

  • Persona
  • Artà, 1932 - Capdepera, 2010

"Mossèn Antoni Gili Ferrer (Artà, 26 d'abril de 1932-Capdepera, 1 de desembre de 2010) era un clerge i historiador mallorquí.

Estudià al Seminari Conciliar de Palma i es llicencià, el 1972, en Filosofia per la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs a Roma. Exercí de prevere un any i mig a Binissalem (1958), sis i mig a S'Arracó (Andratx) (1960), denou a Artà (1966) i cinc a Algaida (1985). A partir de 1989 va ser auxiliar de l'Arxiu Diocesà i des del 1990 fins al 2002, prior de l'Anunciació (La Sang) a Palma.

També se'l coneixia per la seva gran faceta d'historiador o documentalista (tal com ell es considerava) cosa que li va permetre escriure innumerables llibres (uns 24), articles, pròlegs i conferències, així com alguns premis i reconeixements com per exemple diversos premis d'Investigació de diferents edicions del certàmen literari «Vila d'Artà». Se li va fer l'entrega per part de l'Ajuntament d'Artà, del «Talaiot d'Or»", demostrant la gran importància que va tenir Antoni Gili dins el poble artanenc. D'altra banda, des de 1993 també va formar part de l'obreria de Sant Antoni d'Artà com a capellà.

El 2011 rebé a títol pòstum el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Gili_Ferrer

Batllori, Miquel

  • Persona
  • Barcelona, 1909 - Sant Cugat del Vallès, 2003

"Llicenciat en història i dret a la Universitat de Barcelona (1928), on fou deixeble de Jordi Rubió, ingressà el mateix any a la Companyia de Jesús; dissolta aquesta dins l’Estat espanyol, passà a Avigliana (Torí), on estudià filosofia i es llicencià el 1936; tornà el 1939 i es llicencià en teologia a Oña (Castella). El 1940 fou ordenat de sacerdot a Barcelona; l’any següent presentà a Madrid la seva tesi doctoral, Francisco Gustá, apologista y crítico. Professor del Col·legi Monti-Sion a Palma del 1941 al 1947, aquest any anà a Roma i s’incorporà a l’Institut Històric de la Companyia de Jesús, que dirigí en 1954-58. Del 1952 al 1980 fou professor a la Facultat d’Història Eclesiàstica a la Pontíficia Universitat Gregoriana de Roma. Membre numerari de l’Academia de la Historia, de Madrid (1958), i corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1951) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (1942). Fou director de la revista Archivum Historicum Societatis Iesu (1951-69 i 1974-81) i membre del Comitè Internacional de Ciències Històriques (1970-80). Autor d’una obra ingent, publicada en diverses llengües i que comprèn tant estudis com crítiques i recensions, se centrà en problemes d’història cultural i eclesiàstica, amb una especial dedicació als Països Catalans. Basada en una recerca sistemàtica de molts fons documentals d’Europa i d’Amèrica, assenyalà nous camins d’investigació i contribuí a reinterpretar personatges i èpoques i n'oferí síntesis molt reeixides. Estudià, entre d’altres, les figures d’Arnau de Vilanova (Obres Catalanes d’Arnau de Vilanova, 1947), de Ramon Llull (Obres literàries de Ramon Llull, 1948 —conjuntament amb Miquel Caldentey—, Obres essencials de Ramon Llull, 1957, col·laboració en la direcció de l’edició, de Baltasar Gracián (Obras completas, 1969), dels Borja (Alejandro VI y la casa real de Aragón, 1958; La correspondència d’Alexandre VI amb els seus familiars i amb els Reis Catòlics, i de Jaume Balmes (Balmes i Casanovas, 1959), els jesuïtes de la Il·lustració, especialment els de l’antiga corona catalanoaragonesa (La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos, 1966), el grup il·lustrat valencià i l’escola cerverina (Documents per a la història cultural de Catalunya el segle XVIII, 1970), els jesuïtes en general (Cultura e finanze, Studi sulla storia dei gesuiti da S. Ignazio al Vaticano II, 1983), i l’humanisme als Països Catalans (el recull d’articles Vuit segles de cultura catalana a Europa , 1959, Il pensiero della Rinascenza in Spagna e Portogallo, en la Grande antologia filosofica, 1964, amb Ricardo García-Villoslada). Féu, encara, estudis sobre homes de Mallorca com Costa i Llobera (La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera, 1955, premi Costa i Llobera de l’IEC), el bisbe Joan Jubí, Jeroni Nadal, etc. a més de Catalunya en l’època moderna (1971), Galeria de personatges, de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives (1975) i A través de la història i la cultura (1979, Lletra d’Or). Cal assenyalar-ne, finalment, els estudis sobre Amèrica (El abate Viscardo. Historia y mito de la intervención de los jesuitas en la independencia de Hispanoamérica, 1953, La primera misión pontificia a Hispanoamérica, 1963, etc). El 1993 hom inicià la publicació de la seva obra completa. El 2000 edità Records de quasi un segle i el 2002 el primer volum de l’extens Diplomatari Borja. Doctor honoris causa per gairebé totes les universitats dels Països Catalans, rebé nombrosos guardons: Creu d’Alfons X (1984), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), Premio Nacional d’història (1988), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990), Lluís Guarner de la Generalitat Valenciana (1991), Príncipe de Asturias (1995), la medalla de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998), la Medalla d’Or del govern Balear (1998), els premis de la Fundació Catalana per a la Recerca, Ciutat de Barcelona i Nacional de las Letras (2001)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/miquel-batllori-i-munne

Pons i Marquès, Joan

  • Persona
  • Sóller, 1894 - Palma, 1971

"Escriptor i historiador.

Net de l’escriptor renaixentista Josep Lluís Pons i Gallarza. El 1911 acabà el batxillerat a l’Institut Balear, on posteriorment fou professor d’història, i inicià la carrera d’arquitectura (1912-14), que abandonà. El 1922 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Amb Joan Estelrich dirigí La Veu de Mallorca (1917-19), on publicà un nombre considerable de traduccions —en vers i en prosa— i gran part de la seva poesia, amb el pseudònim de Fergus. També col·laborà en diverses revistes, com Ofrena (1916-18), La Revista, Correu de les Lletres (1922-23), Sóller i Correo de Mallorca. El 1918 esdevingué vicepresident de la secció mallorquina de l’entitat pancatalanista Nostra Parla. Fundà i dirigí L’Almanac de les Lletres (1921-36). El 1922, guanyada l’oposició al cos d’arxivers, fou destinat a l’Arxiu d’Hisenda de Tarragona (1922-29), on col·laborà amb Eduard Toda. El 1923 fundà el butlletí Associació per la Cultura de Mallorca. A partir del 1926 col·laborà en el Foment de la Cultura de la Dona de Sóller. El 1929 obtingué la plaça d’arxiver de la Diputació Provincial de Balears i tornà a Mallorca. Des d’aquest càrrec fundà i dirigí la Biblioteca de Cultura Artesana. Fou director de l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca (1930-65), on dugué a terme una important tasca de catalogació.

Pel que fa al terreny polític, el 1917 formà part del Centre Regionalista de Mallorca i el 1930 fou un dels fundadors del Centre Autonomista de Mallorca. El 1931 participà en la redacció de l’Avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Mallorca. A través de les pàgines editorials de La Nostra Terra (1928-36) exercí el mestratge lúcid de la dreta regionalista mallorquina.

Al començament del 1937 fou elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana i director del seu Bolletí, càrrecs que ocupà fins a la seva mort. El 1938 transcriví el gran Cartulari de Poblet, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual era membre des del 1948. El 1940 fou nomenat apoderat del Patrimoni Artístic Nacional i el 1942 passà a ser membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB). Quan el 1949 es reemprengué l’edició del Diccionari català-valencià-balear, formà part de la Comissió Patrocinadora de l’obra. Dos anys més tard (1951) fou vicerector del recentment creat Estudi General Lul·lià i magister de la Maioricensis Schola Lullistica. Del 1950 al 1960 formà part de l’Acadèmia de la Història de Mallorca, grup cultural filial de la Congregació Mariana dels Jesuïtes, promoguda per Miquel Batllori. El 1955 exercí el càrrec de secretari general del IV Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que tingué lloc a Palma. Fou el representant de Mallorca als esmentats congressos i en fou elegit president del comitè permanent en el de València del 1967. La mort no li permeté de veure el IX Congrés —el del 1972, celebrat a Nàpols—, que ell endegà i promogué. El 1955 ingressà en l’orde d’Alfons X el Savi. El 1961 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i el 1962 fou un dels socis fundadors de l’Obra Cultural Balear.

Segons Miquel Batllori, en Pons s’entrellaçaven sempre l’historiador i el polític, per això, el passat havia d’explicar el present amb l’interès de fer el futur. L’historiador —com els seus col·legues mallorquinistes de la primera trentena del segle XX— s’interessà especialment per l’època medieval en què l’antic regne de Mallorca gaudí de sobirania, i per la moderna. La seva obra gira entorn de dos eixos: demostrar la liberalitat de les lleis i franqueses de l’antic regne i l’auge econòmic d’una illa, que fou enclavament central del comerç mediterrani. En aquest sentit, el 1952 publicà El Códice de privilegios de Mallorca. Tot i vindicar la catalanitat de Mallorca, mai no rebutjà la deixa que la civilització islàmica havia imprès a l’illa. Al treball que presentà al VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó —celebrat a Càller l’any 1957—, elaborat juntament amb Marcel Durliat, Recerques sobre el moviment del port de Mallorca en la primera meitat del segle XIV (1959), Pons feu un esforç metodològic acostant-se als darrers corrents historiogràfics europeus. Aquest és un estudi d’història econòmica on treballà de manera rigorosa amb fonts inèdites, elaborà gràfics i estadístiques, cità bibliografia actualitzada sobre el tema i no deixà de cercar possibles causes de la crisi del segle XIV. Feu un treball en la línia del seu admirat col·lega i amic, Vicens i Vives, de qui elogià l’obra en la necrològica que li dedicà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL) amb motiu de la seva mort el 1960.

Fou un historiador poc prolífic en obres d’investigació, que es redueixen a: “La época fernandina en Mallorca”, ponència presentada al V Congrés de la Corona d’Aragó (Saragossa, 1952) i “Valencia y Mallorca”, Boletín del Reino de Mallorca (1946).

D’altra banda escriví nombrosos articles i pròlegs a llibres d’història. Utilitzà com a pseudònim J. D’aquests pròlegs i recensions, destaquen “La nobleza mallorquina”, Correo de Mallorca (1923); “La obra de Mn. Macabich”, pròleg a I. Macabich, Historia de Ibiza (1966), i “Nuestros almorávides”, pròleg a E. Sans i Rosselló, Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). També és autor de nombroses semblances de personatges històrics i d’historiadors balears i catalans. Tota la producció escrita de Pons i Marquès quedà recollida en l’obra Història i política (1977), amb pròleg de Miquel Batllori. En el BSAL publicà nombrosos articles historiogràfics com “Mallorca en Trento”, o bé dedicats als seus admirats M.S. Oliver i J.M. Quadrado.

La seva obra ha estat recollida pòstumament, i comprèn un volum de poesia plenament integrat en el corrent estètic de l’Escola Mallorquina (Brins a l’oratge. Versos d’abans d’ahir, 1975), dos volums de Crítica literària (1975-76) i dos d’estudis històrics, a més de les edicions d’Ideari de Joan Alcover (1954) i les Poesies completes de Miquel Ferrà."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-pons-i-marques

Massot i Muntaner, Josep

  • Persona
  • Palma, 1941 - Monestir de Montserrat, 2022

"Josep Massot i Muntaner va néixer a la ciutat de Palma el 1941. Com molts altres estudiants de l'època va fer els seus estudis universitaris a Barcelona i s'hi va llicenciar en Filologia Romànica el 1963. De professors com en Miquel Batllori, Joaquim Molas o Ramon Aramon rep la metodologia que més tard l'ajudarà a convertir-se en un dels assagistes més lúcids i rigorosos de la seva generació.
Des del començament s'interessa pels estudis històrics sobre la llengua i la literatura catalanes. S'especialitza en l'edat mitjana, sobretot en els temes que giren al voltant de la cultura popular, tot i que també ha estudiat amb dedicació els períodes de la Guerra Civil i de la postguerra, sense oblidar els seus estudis en el camp de la història de l'Església. Massot i Muntaner és nomenat el 1971 com a director de Publicacions de l'Abadia de Montserrat i, en una activitat que no ha tingut descans des d'aquell moment, dona un nou impuls a les col·leccions de llibres i a les revistes d'aquesta editorial, entre d'altres a la revista Serra d'Or que fa poc va complir cinquanta anys al servei de la cultura catalana. El 1972 és ordenat prevere i entra al Monestir de Montserrat.
Aquesta tasca s'ha vist complementada amb altres no menys importants. Entre 1970 i 1973 va ser professor a la universitat de Barcelona i a partir del 1973 exerceix com a secretari de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, càrrec del qual va cessar el 1993. La seva influència i suport han estat fonamentals a l'hora d'impulsar nombrosos treballs de recerca i homenatges sobre personatges històrics de la cultura catalana, però també d'estudis filològics. S'ha de recordar que és conservador del fons de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya i fundador el 1987 de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, dins la qual ha estat president, fins al 1990, i vicepresident, des del 1995.
Dins dels seus camps d'estudi ha publicat un gran nombre d'obres, com ara L'Església catalana al segle XX (1975), La Guerra Civil a Mallorca (1976), Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (1979), Cultura i vida a Mallorca entre la Guerra i la postguerra (1930-1950) (1978), Els escriptors i la Guerra Civil a les Balears (1990) i Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992), entre molts d'altres. Així mateix s'han de ressenyar els seus articles i assaigs a publicacions periòdiques: a Els Marges, Serra d'Or, Lluc o Estudis Romànics, per citar-ne només algunes d'elles.
Premis com el de la Crítica Serra d'Or (1993), el Nacional de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya (1997) o la Creu de Sant Jordi, entre altres, venen a refermar la seva tasca d'home de lletres al servei de la cultura catalana. Més recentment ha estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, i des del 2002 també és membre, amb el càrrec de secretari, de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans. L'any 2012 és guardonat amb el 44è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per una "trajectòria de 50 anys de treball sense vacances per la cultura catalana".
Josep Massot mor el 24 d'abril de 2022 a l'edat de vuitanta anys."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/massotj/biografia-josep-massot

Mir, Gregori

  • Persona
  • Campos, 1939-2016

"Gregori Mir Mayol (11 d'abril de 1939, Campos - 28 de febrer de 2016) fou un advocat i historiador mallorquí.
Nascut a Campos el 1939. Doctorat en Dret i polític, ha publicat, entre altres obres, El mallorquinisme polític (París,1975), amb el pseudònim d'Anselm Llull; i diversos treballs sobre Miquel dels Sants Oliver. També són importants les seves col·laboracions en alguns estudis per a la recuperació de la figura de l'orientalista Joan Mascaró, de qui ha publicat Correspondència de Joan Mascaró 1998. Actiu en política, a les eleccions generals espanyoles de 1979 fou escollit senador per Mallorca i a les eleccions generals espanyoles de 1982 fou elegit diputat al Congrés dels Diputats, ambdós cops pel PSIB-PSOE i ha estat ponent de l'avantprojecte d'estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 1983.
Va formar part del consell assessor del programa de TVE España en Guerra 1936-1939 de 30 h de durada, emès el 1986.
El 2000 cedí la seva biblioteca amb la signatura d'un conveni amb la Universitat de les Illes Balears. L'any 2007 es publiquen els llibres Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca i Aturar la Guerra."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Gregori_Mir_Mayol
Més informació: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000244/00000005.pdf

Du Gué Trapier, Elizabeth

  • Persona
  • Washington DC, 1893 - Highstown (Nova Jersey), 1974

"Elizabeth du Gué Trapier (1893-1974) fou una experta en l'Art espanyol. Després de graduar-se en biblioteconomia, va formar part d'un selecte grup de dones escollides per Archer Milton Huntington, centrant el seu estudi en pintures i dibuixos.

Elizabeth du Gué Trapier va néixer el 5 d'abril de 1893 a Washington DC. Va morir el 15 d'octubre de 1974 a Hightstown, Nova Jersey. Miss Trapier va dedicar la major part del seu treball a la Hispanic Society of America. Durant quatre dècades, com a comissària de pintures a aquesta institució, va publicar diversos estudis sobre la història de l'art espanyol. La seva monografia sobre Velázquez, publicada l'any 1948, és un text bàsic, i els seus catàlegs, llibres i articles sobre Josep de Ribera, Goya, El Greco, Valdés Leal i altres artistes espanyols, són de gran importància en la Història de l'art. Miss Trapier va rebre l'Orde del Mèrit Civil l'any 1968, la Medal of Arts and Literature i la Medalla Mitre. A més, pels seus anys de treball a la Hispanic Society of America fou guardonada amb la Medalla Sorolla d'aquesta prestigiosa institució."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_du_Gu%C3%A9_Trapier