S'estan mostrant 3065 resultats

Registre d'autoritat

Font Monteros, Jaime

  • Person
  • 1856-1933

Font i Monteros va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona on d'entre altres professors rebé lliçons de Rafael Rodríguez Méndez. El 1909 entra a la Reial Acadèmia de Medicina de Palma llegint una lliçó titulada "Cateterismo uretro-vesical en el hombre, ó, Requisitos indispensables para sondar bien". El 1910 és nomenat vocal de la Junta Provincial de Sanitat. El Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears el nomena president el 1913 i ho conservà fins a l'any següent. Poc després també va ser president de la Real Acadèmia de Medicina de Palma en diverses ocasions. https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Font_i_Monteros

Fontserè, Eduard

  • Person
  • Barcelona, 1870-1970

"Meteoròleg, astrònom, sismòleg i doctor en ciències fisicomatemàtiques, Eduard Fontserè és el fundador de la meteorologia professional a Catalunya per la seva contribució com a promotor i director del servei Meteorològic de Catalunya entre 1921 i 1939.
Format com a doctor en Ciències Físiques especialitzat en astronomia, Fontserè va exercir la seva carrera docent a la Universitat de Barcelona en diverses etapes com a catedràtic de Geodèsia, Mecànica racional i Astronomia. Al llarg dels seus 100 anys de vida (Barcelona, 1870-1970), va assumir multitud de responsabilitats científiques a la Catalunya des de finals del segle XIX i fins d’adveniment de la dictadura franquista.
L’any 1893, a càrrec dels observatoris de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, organitza i presideix el Servei Horari Oficial de la ciutat. Des d’aquesta responsabilitat promou el projecte d’un observatori astronòmic al cim del Tibidabo que acabarà culminant en la construcció de l’Observatori Fabra l’any 1905.
Assignat al capdavant de la Granja Agrícola Experimental de la Diputació de Barcelona, al 1896 organitza la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya i Balears i inicia la publicació d’observacions meteorològiques regulars. Com a president de la Societat Astronòmica de Barcelona absorbeix la xarxa de 224 estacions meteorològiques de Catalunya.
Director des de 1912 de la secció meteorològica i sísmica de l’Observatori Fabra, amb l’ajut de l’Institut d’Estudis Catalans crea l’any 1913 l’Estació Aerològica de Barcelona, la llavor del futur Servei Meteorològic de Catalunya. La Mancomunitat de Catalunya aprova la creació del Servei Meteorològic de Catalunya al 1919 i nomena Fontserè president a proposta de l’Institut d’Estudis Catalans, responsabilitat que exerceix al llarg de tot el període d’existència la de la institució fins a 1939.
Més enllà de l’àmbit meteorològic, Fontserè participa activament en la vida científica del país. Forma part de la Societat Geogràfica de Catalunya, l’Acadèmia de Ciències i la Societat Catalana de Geografia, i presideix l’Ateneu Barcelonès, la Societat Astronòmica de Barcelona, la secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.
Així mateix, va publicar diversos treballs sobre astronomia al butlletí de la Societat Astronòmica de França i a les memòries de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Va ser admès com a membre de la Societat Sismològica Alemanya, de la Comissió per a l’Exploració de les Altes Capes de l’Atmosfera a Londres i de la Comissió Permanent de la Xarxa Meteorològica Mundial. Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa, la bibliografia de Fontserè es compon de 180 títols."

Font: https://recercaiuniversitats.gencat.cat/ca/03_ambits_dactuacio/commemoracions/eduard-fontsere-i-riba/

Fornés Perelló, Pedro J

  • Person
  • 1885-1969

Pedro José Fornés Perelló neix a Inca el dia 7 de setembre de 1885. Fill de Francisco Fornés Pascual i de Maria Perelló Bibiloni. Els seu padrins per línia paterna foren Antonio Fornés
i Antonia Pascual i, per línia materna, Pedro Jerónimo Perelló i Jerónima Bibiloni, tots ells naturals d’Inca.
Igual que la seva família, començà a fer feina al camp, però ben prest decidí estudiar de mestre.
Home avançat al seu temps i de caràcter seriós. Tot el que va aconseguir fou gràcies al seu esforç.
Es casà amb dona Maria Vich Simó, natural des Capdellà. D’aquest matrimoni nasqueren dos
infants: Maria (que va néixer a Búger) i Francisco (que va néixer a Pollença), dos dels municipis
on ell exercí com a mestre.
Don Pedro començà la seva carrera professional a Fornalutx, com a interí. Prengué possessió el
dia 10 de setembre de 1907 i romangué al centre fins al dia 2 de març de 1908.
Després d’uns mesos, el dia 26 de maig s’incorporà a l’escola pública de Binissalem, on va fer feina
fins dia 23 de març de 1910. Fou en aquest darrer poble on va conèixer la seva futura esposa.3
Una vegada superada l’oposició, ja com a mestre propietari, prengué possessió de l’escola pública
d’Alaior el dia 1 de juliol de 1910. El 31 d’agost de 1913, just abans de començar el nou curs
escolar, cessà del seu càrrec i, per concurs de trasllats, s’incorporà a a l’escola pública de Búger el
dia 1 de setembre del mateix any. En aquest destí, hi va estar 5 anys, durant els quals va néixer
la seva filla Maria.
L’1 de setembre de 1918, mitjançant concurs de trasllats, s’incorporà a l’escola pública de
Pollença, on romangué fins dia 30 de novembre de 1920. Durant aquest darrer període nasqué
el seu fill Francisco (Paco).
Pedro José Fornés arribà a l’Escola Nacional Graduada n. 2 de Nins d’Inca, per permuta, l’1 de
desembre de 1920. Durant la seva estada a l’escola es mostrà com un home inquiet, emprenedor
i sobretot un bon professional amb vocació de mestre.
El dia 5 de maig de 1933 fou nomenat director del centre.
El curs 35-36, tot i que ell era catòlic practicant, donava opció als pares dels alumnes a triar la religió
que volien per als seus fills.4
Don Pedro romangué, teòricament, fins dia 14 de març de 1941 al centre.
Per què deim teòricament? Perquè, segons consta al seu expedient, va estar suspès de empleo
y sueldo des de l’1 d’octubre de 1936 fins al 28 d’abril de 1939. A partir del dia 29 d’abril,
s’incorporà, però cobrant únicament el 50 % del seu sou. Curiosament, des del 23 de setembre
de 1940 fins al 14 d’abril de 1941 tornà a ser suspès sense sou. En total 4 anys, 6 mesos i 1 dia.
Paral·lelament a la seva tasca com a mestre de l’escola pública tenia una acadèmia on preparava
els futurs batxillers. Entre d’altres els coneguts Alfonso Reyna, Andreu París i el seu fill “Paco”.
Aquest fet li creà problemes per la competència amb altres centres privats.
Aquestes vicissituds no s’entendrien sense conèixer les circumstàncies, desgraciades, del
moment. D’aquí que es fan necessàries unes pinzellades del que succeí a partir del juliol de
1936, tant a la zona anomenada nacional com a la republicana.El procés de depuració de Pedro J. Fornés Perelló
Al sobre del primer procés depurador, apareixen les anotacions següents.5
• GC-M (Guardia Civil-Malo)
• A-M (Alcalde-Malo)
• P-R (Párroco-Regular)
Aquestes anotacions fan referència als informes que havien emès sobre la seva conducta les
“forces vives” del poble.
Al sobre també apareix una inscripció manuscrita: Frente Popular según propia confesión. Don
Pedro, tot i ser “home de missa diària”, estava afiliat a Esquerra Republicana, i era el secretari
de l’agrupació a Inca.6
Pel que fa a la segona depuració, li formularen tres càrrecs:7
• “Haber estado afiliado a partidos del Frente Popular, habiendo desempeñado el cargo de
Secretario.
• Ser defensor del laicismo escolar.
• Valerse de su cargo en el Consejo Local para impedir el funcionamiento de Escuelas Obreras
gratuitas, orientadas en sentido católico.”
En el sobre corresponent a aquesta segona depuració, apareixen relacionats els quatre informes
preceptius:
• Guàrdia Civil
• Batle
• Capellà
• Pare de família
Amb aquests informes es completava el seu expedient administratiu de depuració. Al sobre, a
més a més de la relació esmentada, apareix un contundent “Listo para Burgos” que significava la
transmissió de l’expedient al Tribunal Nacional amb seu a Burgos.
L’acusaren d’haver cremat una bandera espanyola i d’haver trepitjat un santcrist. Això provocà
que, endemés del procés administratiu, l’empresonassin (primer a Sant Domingo i després a Can
Mir, d’on pogué sortir gràcies al músic militar i empresari inquer José Albadalejo).
Posteriorment demostrà que aquestes acusacions eren falses, ja que el santcrist el tenia al capçal
del llit i la bandera seguia intacta, i fou la que es va posar a la façana de l’Ajuntament d’Inca
quan acabà la Guerra Civil.8
El 21 de setembre de 1940, al Bolletí Oficial de la Província apareix la diligència següent:
“(...) una Orden del Excmo. Sr. Ministro de Educación Nacional resolviendo expediente de
depuración del interesado, por la cual se le sanciona con la suspensión de empleo y sueldo
por dos años, traslado fuera de la provincia con prohibición de solicitar vacantes durante
cinco años e inhabilitación para cargos directivos y de confianza (...)”
Com a conseqüència de l’ordre anterior i havent complit més dels dos anys exigits, sol·licità el
reingrés fora de la província. La instància té data de 30 octubre 1941.
En aquesta Diligència del 14 de març de 1941, el destinaren a l’Escala (Girona) i li cancel·laren
la suspensió. Aquest fet el va marcar molt i, temps després, vivint ja a Mallorca, quan es referia
a aquest destí sempre parlava “del seu desterro”.10
El 4 de gener de 1943 des de la Junta Provincial de Primera Enseñanza de Baleares li adrecen
aquest Ofici:11
“Por O.M. de 3 de octubre de 1942 se resuelve su expediente de depuració (...) en trámite
de revisión en la siguiente forma:
Dejar sin efectos la Orden por que fue resuelto su expediente de depuración y, en su lugar,
resolverlo definitivamente con “traslado dentro de la provincia por cinco años, pérdida de haberes
dejados de percibir e inhabilitación para el ejercicio de cargos directivos y de confianza” (...)
Tot d’una que s’assabenta d’aquesta comunicació, sense perdre gens de temps, escriu una carta al
president de la Junta Provincial de Primer Ensenyament de les Illes Balears amb data del 21 de
febrer de 1943, a la qual sol·licita tornar a Mallorca. I ho demana de forma interina, amb plaça
definitiva o com a provisional a una escola qualsevol de Mallorca. És a dir, volia tornar sí o sí.
El 16 de març de 1943, la Junta Provincial de Primera Enseñanza de Baleares li contesta:
“(...) acordó acceder a su petición y nombrarle para una sección de la Escuela Graduada de
María de la Salud. (...)”12
Segons ens contà el seu nét, quan s’incorporà a la secció 1ª de la Graduada de Maria de la Salut,
era per substituir el seu fill Francisco, que regentava la citada secció 1ª. Així consta al Llibre de
Registre d’Escoles i Mestres de l’AMEIB.
A Maria de la Salut hi està 8 mesos, després passà 4 anys i 9 mesos a Llubí. Si ho sumam, ha estat
més de cinc anys (5 anys i 5 mesos). Compleix així l’Ordre ministerial de 3 d’octubre de 1942.
L’1 de setembre de 1948, deixà l’escola de Llubí i tornà al seu municipi, on ja havia servit com a
mestre abans del procés de depuració. Un procés que no acabà fins a l’any 1951, quan el director
general del Ministeri d’Educació Nacional adreçà al delegat administratiu d’Ensenyament
Primari de les Illes Balears l’ofici següent:
“En el expediente de cancelación de nota desfavorable del Maestro de Inca-Mallorca DON
PEDRO JOSÉ FORNÉS PERELLÓ, De Orden Ministerial comunicada con esta fecha lo digo a V.S. para su conocimiento, el del
interesado y demás efectos. (...)”
D’aquesta forma, després de quinze anys d’incertesa professional i d’intranquil·litat en general
recuperà totalment el seu estatus.

  1. Els darrers anys
    Pedro José Fornés Perelló es jubilà el tres de juliol de 1957. Tot i això, no va deixar de banda
    la seva inquietud de seguir aprenent dia rere dia. Segons ens va contar el seu nét, xerrava
    perfectament en francès, però trobava que, en aquells moments, l’anglès era la llengua més
    parlada i, per tant, havia guanyat terreny al francès. Per aquest motiu estudià anglès.
    Li agradava estar ben informat de les notícies quotidianes, per la qual cosa llegia el diari i escoltava
    el parte de la ràdio. Una de les seves curolles era veure com l’home trepitjava la Lluna.13
    Pedro José Fornés Perelló morí el dia 9 de juny de 1969 i, curiosament, un mes escàs després, el
    16 de juliol, el mòdul lunar Eagle arribà a la Lluna i el comandant nord-americà Neil Armstrong
    la trepitjà per primera vegada.

Forteza Forteza, Santiago

  • Person
  • 1914-2008

va néixer a Felanitx (Mallorca) l'any 1914. Era doctor en medicina i cirurgia per la Universitat Central de Madrid i s'especialitzà en odontologia. Va ser director de l'Hospital Provincial de Palma des de l'any 1975 fins a l'any 1981. També fou president de l'Il·lustre Col·legi Oficial d'Odontòlegs i Estoatòlegs de Balears des de l'any 1984 fins a l'any 1988. Després va publicar diversos estudis sobre ondontologia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Santiago_Forteza_i_Forteza

Forteza i Pinya, Miquel

  • Person
  • Palma, 1888-1969

"Escriptor palmesà, enginyer de camins de formació. Sense abandonar-ne l'estètica, fou un dels principals protagonistes de la renovació temàtica de l'Escola Mallorquina.
Formen la seva obra literària tres reculls de poesia (L'estela, 1919; L'íntim recer, 1935; Ressons, 1951) i tres llibres d'òpera: Nuredduna (1947), El Castell d'Iràs i no Tornaràs (1955) i Santah (1955).
Traduí poesia estrangera (Oscar Wilde, Edgar A. Poe, etc.) a Rosa dels vents (1960). També traduí El cementerí marí de Paul Valéry (1947).
També resseguí els seus orígens famíliars a l'assaig Els descendents dels jueus conversos de Mallorca (1966), llibre que revifà el debat sobre la història dels xuetes mallorquins.
Entre 1962 i 1969 fou president de l'Obra Cultural Balear.
Pòstumament apareix Del meu temps (1998), les memòries autobiogràfiques de Forteza. "

Font: https://poeteca.cat/ca/autor/43
Més informació: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-forteza/detall

Francisco Alemany

  • Person

President, primer secretari, censor i examinador de la Academia Médico-Práctica de Mallorca

Fullana Llull, Aina

  • Person
  • 1997

Premi Núvol de Contes 2017, per l'obra "El teu dialecte"
Premi Relats en Femení 2019, per l'obra "Salada i salvada"
Premi de narrativa en valencià, la nostra llengua, Alfons el Magnànim. Edició 2021, per l'obra “Els dies bons”

Fundació Art a la Seu

  • FAS
  • Corporate body
  • 2002-2008

La Fundació Art a la Seu fou constituïda el dia primer de juliol de l’any 2002 per tal de dur endavant el projecte d’intervenció de l’artista Miquel Barceló a la capella de Sant Pere de la Seu, avui anomenada Capella del Santíssim.
En foren membres fundadors la Fundació Balears 21, la Diòcesi de Mallorca, la Universitat de les Illes Balears, la Fundació Turística i Cultural de les Illes Balears (FUNDATUR) i el Consell de Mallorca.
Una vegada finalitzada la intervenció de l’artista (revestiment mural de ceràmica, vitralls i mobiliari), es procedí a extingir la dita fundació el dia 11 de desembre de l’any 2008.

Fuster de Carulla, Valentín

  • Person
  • 1943-

El profesor doctor Valentín Fuster Carulla nació en Barcelona en 1943. Licenciado y doctorado en Medicina y Cirugía por la Universidad de Barcelona, pasó varios años en la Clínica Mayo. En 1981, comienza a trabajar en la Escuela de Medicina del Mount Sinaí y es nombrado jefe de Cardiología. Desde 1991 a 1994 fue catedrático de Medicina de la Universidad de Harvard y jefe de Cardiología en el Massachussets General Hospital. En 1994, retorna al Mount Sinaí como director del Zena and Michael A. Wiener Cardiovascular Institute, donde es nombrado director de Cardiología. Actualmente, es director general del Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares (CNIC) en Madrid.
Ha sido presidente de la Asociación Americana del Corazón, de la Federación Mundial del Corazón y miembro de la Academia Nacional de Ciencia y Medicina de Estados Unidos, en calidad de jefe del Comité sobre Prevención de la Epidemia Global de las Enfermedades Cardiovasculares. Es doctor honoris causa por 26 universidades de todo el mundo.

Ha publicado más de 800 artículos sobre enfermedades coronarias, ateroesclerosis y trombosis y es editor jefe de dos libros de Cardiología de referencia mundial: El Corazón (editado anteriormente por Dr. J. Willis Hurst) y Aterotrombosis y Enfermedad Coronaria (con el Dr. Eric Topol y la Dra. Elizabeth Nabel). Es editor jefe de la revista Nature sobre medicina cardiovascular (Nature Reviews Cardiology).

En 1996, recibe el Premio Príncipe de Asturias de Investigación Científica y Técnica. También ha recibido los premios de investigación de las cuatro organizaciones cardiológicas más importantes a nivel mundial: El Distinguished Researcher Award (Interamerican Society of Cardiology, 2005 y 2009), Andreas Gruntzig Scientific Award y la Gold Medal Award (European Society of Cardiology, 1992 y 2007, respectivamente), Gold Medal Award y Distinguished Scientist (American Heart Association, 2001 y 2003, respectivamente) y el Distinguished Scientist Award (American College of Cardiology, 1993). http://www.uca.es/valentin-fuster-carulla/

Fuster Valiente, Joan Antoni

  • Person
  • Palma, 1892 - Sitges, 1964

"Pintor.

De família terratinent acomodada, estudià a l’Escola de Belles Arts de Palma i a la de San Fernando de Madrid. S'inicià dins els corrents epigònics del Modernisme amb paisatges d’un cromatisme decoratiu i efectista, però evolucionà, fins al punt que esdevingué la figura màxima el Noucentisme pictòric a Mallorca. Exposà a Palma, Barcelona, Madrid i Buenos Aires. Les seves visions de la terra, de la ciutat i del món mariner són una admirable síntesi plàstica dels ideals del classicisme burgès de l’escola mallorquina."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-antoni-fuster-i-valiente
Més informació: http://fuster-valiente.es/biografia

g

G

Gabriel Ribas de Pina

  • AHUIB
  • Person
  • 1814-1873

Va néixer a Palma el 1814 en el si d'una família de l'aristocràcia i tradicional mallorquina, propietaris de grans finques a localitats com Pina, Santa Eugènia i es Capdallà. Des dels 8 anys ingressà a l'Orde Tercera dels Franciscans. El 1842 partí cap a Roma, on va dir la seva primera missa. El 1844 tornà a Mallorca on es deicà a recórrer "a peu" tots els pobles de l'illa per predicar la doctrina franciscana. El 1856 funda, juntament amb la seva germana Josep, a Pina la Congregació de les Filles de la MIsericòrdia, que es dedicarien a servir els malalts i a l'educació i ensenyança de les nines. També promogué la construcció d'una església.

Entre 1845 i 1873 predicà un total de 3.447 sermons. Publicà també algunes obres de caire religiós: "Mes de Maria" (1846, de la qual es feren tres edicions), "Dia cristià..." (1856, dues edicions) i una història de l’orde franciscà.

http://goo.gl/PLkK5R

Gallart Monés, Francisco

  • Person
  • 1880-1960

Després de fer el batxillerat a l’Institut de Reus on s’ha traslladat amb la família, fent un gran esforç econòmic, estudia Medicina a Barcelona i es llicencia el 1901. De seguida, per poder subsistir, obre la seva consulta privada alhora que es mostra un metge de gran perícia. Amb els treballs de recerca clínica que més tard han de servir de base per a la seva tesi doctoral, guanya tres cops seguits, de 1903 a 1906, els premis anuals de l’Acadèmia del Cos Mèdic Municipal, on ingressa com a metge supernumerari el 1905 i és ascendit a numerari el 1909. L’activitat assistencial és un objectiu formatiu en els primers anys d’exercici a l’Hospital de Santa Creu des del 1906, al costat de Pere Esquerdo, mestre que poc després es converteix en el seu sogre.

El 1911, l’Ajuntament de Barcelona nomena Francesc Gallart vicedirector tercer de l’Institut d’Higiene Urbana, ajudant de Lluís Claramunt, qui li encarrega la desinfecció del carrer de Llull al Poble Nou. El 1912, a Madrid, defensa la seva tesi doctoral Estudio clínico de las adenopatías traqueo-bronquiales en general Estudio clínico de las adenopatías traqueo-bronquiales en general. Tot seguit, emprèn un viatge d’ampliació d’estudis per diferents centres europeus i, de tornada, s’encarrega del Laboratori d’Anàlisi Química del Servei de Medicina General del doctor Esquerdo. En aquest moment, s’inicia el definitiu interès de Gallart Monés per la Patologia Digestiva i, el 1913, funda l’Escola de Patologia Digestiva, que anys després continua viva amb l’obra del seu fill Antoni Gallart Esquerdo.

Gallart Monés guanya la plaça de metge numerari a l’Hospital de Santa Creu el 1919, assumint la direcció del Servei de Medicina General on hi trasllada la seva Escola. Els primers anys, s’esdevenen una prova de les noves formes de fer la Medicina, contemporània i moderna. Per una banda, treballa per envoltar-se d’un equip competent i, per l’altre, mira de trobar el finançament necessari per dotar tècnicament l’Escola. Entre els anys 1922 i 1925, crea el seu propi dispensari i aconsegueix equipar-lo amb aparells de raigs X, laboratori d’anàlisis químiques i bacteriològiques, seccions de metabolisme basal i terapèutica física. Disposa, també, d’un museu d’anatomia patològica. El 1929, aquests espais es consoliden amb el trasllat al nou Hospital de Santa Creu, ara, Sant Pau.

Des de 1913 fins a la seva jubilació el 1951, cada any amb l’excepció del parèntesi de la Guerra Civil, Gallart Monés organitza els cursos d’ampliació d’estudis amb els quals defineix els límits d’una especialitat clarament diferenciada i la necessitat d’aprofundir en el seu coneixement per materialitzar l’ensenyament superior de l’especialitat. L’Escola del doctor Gallart atrau experts i professors d’arreu del món, reforça les relacions internacionals i consolida l’ensenyament clínic. Al mateix temps, des del seu Servei, Francesc Gallart organitza i fomenta la participació als congressos mèdics i l’intercanvi amb les societats científiques especialitzades. Les publicacions i la recerca dels professionals del seu equip avalen la tasca d’investigació que es realitza a l’Escola de Gallart. Assolida l’autonomia universitària, la Patologia Digestiva passa a formar part del currículum docent i Gallart Monés és nomenat professor lliure de la Universitat de Barcelona.

El 1925, Francesc Gallart juntament amb Joan Puig-Sureda, Cinto Reventós, Joan Codina i Emili Roviralta, funden l’Institut Policlínic de Sant Gervasi, on exerceix la pràctica privada. A més, els alumnes de la nova Clínica Plató poden assistir als cursos de Gastroenterologia de l’Escola de Patologia Digestiva de Gallart de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Metge compromès amb la professió mèdica catalana, Francesc Gallart i Monés participa de manera activa als Congressos de Metges de Llengua catalana des del congrés de 1913 fins al 1936. La vida professional del professor Gallart és analitzable a partir de seva nombrosa obra, més de 150 títols publicats a les principals revistes mèdiques catalanes, espanyoles i franceses de l’època. Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia des del 1921, ingressa amb un discurs sobre la millora de la salut pública a la ciutat de Barcelona. El bienni 1926-1928, presideix l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i, el 1946, és elegit president –més tard amb caràcter honorífic- de la Societat Internacional de Gastroenterologia.

A partir de la jubilació del professor Francesc Gallart i Monés, es succeeixen els actes d’homenatge i reconeixement tant al país com a l’estranger. La brillant trajectòria professional del mestre és distingida amb les Grans Creus de l'Orde Civil d’Alfons X el Savi i la de Sanitat de la Legió d’Honor. Rep el nomenament de soci honorífic de la Societat de Gastroenterologia d'Alemanya, és nomenat cavaller de la Legió d’Honor de França i doctor ‘’honoris causa’’ per la Universitat de Burdeus. El 1957, l’Ajuntament del Prat de Llobregat nomena Francesc Gallart fill predilecte de la vila i dóna el seu nom a una de les seves avingudes. El 1962, rep la Medalla de la Ciutat a títol pòstum. http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=IKG

Resultats 1101 a 1200 de 3065