Mostrando 3065 resultados

Registro de autoridad

Parietti Coll, Antonio

  • Persona

Estudia el batxillerat a l’Institut de Palma amb la promoció d’alumnes del 1909-1915. Va formar part dels Exploradors Mallorquins (1913), Es titula (1923) a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports (Madrid). Tot seguit va ser contractat (1923) com a cap de vies i obres per la Diputació Provincial de les Balears. El 1959 va ser nomenat cap d’Obres Públiques de les Balears. Projectà les noves carreteres de Cura, Port de Pollença-Formentor (1925), que va permetre a Adan Diehl construir l'hotel, i sa Calobra (1933), de gran interès turístic. També és seu el projecte del mirador des Colomer. Projectà la urbanització de Santa Ponça, la primera fase de la qual dirigí. Va ser el president del Reial Club Esportiu Alfons XIII (1930-1931), el Foment del Turisme de Mallorca (1965-1969) i el Cercle de Belles Arts (1940-1978). Formà part dels grups fundadors del Cercle de Belles Arts i de l’Orquestra Simfònica de Palma (1946). Va signar la Resposta als catalans (1936).
fot Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Parietti_Coll

Pastor Tous, Miquel

  • Persona

Nascut a Artà el 3 de gener de 1959, casat amb Margarida Gelabert Flaquer, "Jaumina", Tenen dues filles i un fill. Llicenciat en Geografia per la Universitat de les Illes Balears. Va ser Batle d'Artà entre 1987 i 1995 per la candidatura dels Independents d'Artà. abans va treballar com a Gerent de la Cooperativa Agrícola Sant Salvador, d'Artà. I posteriorment va exercir com a professors a diverssos instituts d'ensenyament secundari. Des de 1998 és el director del Servei de Biblioteca i Documentació de la Universitat de les Illes Balears

Sans Rosselló, Elvir

  • Persona
  • Palma, 1896-1972

"Escriptor.

Funcionari públic, publicà el llibre de contes Lluernes (1936) i una sèrie d’estudis històrics dels quals destaquen Els mesos i la història (1929), Los municipios de Baleares (1937) i Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). Col·laborà a La Nostra Terra i fou president de l’Associació per la Cultura de Mallorca i de la Societat Arqueològica Lul·liana."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/elvir-sans-i-rossello
Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elvir_Sans_Rossell%C3%B3

Colom i Ferrà, Guillem

  • Persona
  • Sóller, 1890 - Palma, 1979

"Poeta, dramaturg i traductor.

De formació humanista, estudia llengües clàssiques al seminari amb Llorenç Riber com a mestre. L'any 1906 passa a l'Institut Balear i entre els anys 1912 i 1917 estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1918 va a Madrid a fer els cursos de doctorat. El mateix any publica el seu primer llibre de poemes, Iuvenília i comença les col·laboracions al setmanari Sóller. En tornar de Madrid s'estableix altra vegada a Mallorca i viu entre Sóller i Palma. L'any 1925 obté, per la primera versió del poema El Comte Mal, la Flor Natural dels Jocs Florals de Sóller. Amb Cançons de la terra (1947) guanya, l'any 1933, l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona. El 1936 fa de mantenidor del certamen. Durant la Guerra Civil, l'any 1937, funda, amb Damià Canals i Guillem Colom Casasnovas, el col·legi de segona ensenyança de Sóller.

L'any 1951 estrena Antígona al Teatre Romea de Barcelona. Entre els anys 1953 i 1962 dirigeix el col·legi de batxillerat de Sóller. La postguerra és un moment de gran producció literària de l'autor. D'aquest període són les obres Cançons de la terra (1947) i Ofrena mística (1949). Amb El Comte Mal (1950), és guardonat als Jocs Florals de Perpinyà i amb La terra al cor (1957), obté el Premi Ciutat de Palma de l'any 1956. En aquesta època també apareixen els poemaris Terra endins (1950) i Pedrís al sol i altres poemes (1956), així com les obres de teatre Cecília de Solanda, (1945) i Jaume IV de Mallorca (1955). L'any 1962 és distingit amb la Corona d'Argent de la Poesia Balear per la totalitat de la seva obra poètica, el 1963 és nomenat Mestre en Gai Saber i l'any 1965 l'Ajuntament de Sóller el proclama Fill Il·lustre. Primavera d'hivern (1969), La Cendra dels talaiots i Oda a Pollentia (1970) i L'agonia del camp i oda a la ciutat (1972) són els seus darrers poemaris. El volum de memòries Entre el caliu i la cendra apareix l'any 1972.

Tradueix obres de Frederic Mistral, d'Henry Wadsworth Longfellow, de Thomas Merton i de Luis de Camões, a més, entre d'altres, de les Silves d'Estaci, en col·laboració amb Miquel Dolç. Guillem Colom està considerat com un dels darrers representants de l'Escola Mallorquina.

Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/colomg/portic-guillem-colom

De Miomandre, Francis

  • Persona
  • Tours, 1880 - Saint Brieuc, 1959

"Francis de Miomandre es el seudónimo del escritor francés François Félicien Durand, nacido en Tours el 22 de mayo de 1880 y muerto en Saint-Brieuc el 1 de agosto de 1959, ganador del premio Goncourt en 1908 por la novela Écrit sur de l'eau.
n su juventud, fundó una sociedad secreta llamada Peacocks. Escribió su primer libro con 20 años, y ganó el premio Goncourt con 28 años por Écrit sur de l'eau... (Escrito en el agua), en 1908. Fue amigo del París literario (Gide, Suarès, Larbaud, Breton, Supervielle, Desnos, Milosz, Soupault, Claudel y muchos otros).
Durante un tiempo vivió en un pequeño apartamento de la calle La Bruyère, en París, que hacía servir de salón y de estudio. Formó parte de los clubs más reputados, el Jockey, el Épatant, el Régence, el Fouquet’s y el Flore. De pequeña estatura, llevaba monóculo y fumaba largos cigarrillos.
Escritor muy prolífico, es conocido también por sus traducciones del español al francés, entre otros, de Miguel Ángel Asturias, Miguel de Unamuno, Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca, Teresa de la Parra,1​ Lydia Cabrera y Emilio Lascano Tegui.
En 2013 Remi Rousselot publicó la biografía Francis de Miomandre, un Goncourt oublié, en la editorial Editions de la Différence.
Hay una traducción al español de Escrito en el agua, por Germán Gómez de la Mata, en Los premios Goncourt de Novela I, de Plaza y Janés, Barcelona, 1964, junto a otros ganadores del premio."

Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Francis_de_Miomandre

Dolç i Dolç, Miquel

  • Persona
  • Santa Maria del Camí, 1912 - Madrid, 1994

"Poeta, crític, traductor i llatinista.

De família camperola, cursa estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília i, de retorn a Mallorca, estudia batxillerat a l'Institut de Palma. El 1942 es llicencia en filologia a Barcelona i el 1951 es doctora a Madrid amb Hispania y Marcial (1953). L'obra poètica de Miquel Dolç comença amb El somni encetat (1943), i Ofrena de sonets (1946). Les obres Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962) i Imago mundi (1972) configuren el gran gruix del corpus poètic de l'autor. L'ombra que s'allarga (1984), és un recull de poemes sobre Santa Maria del Camí. L'obra poètica de l'autor es tanca amb Sàtires i epigrames (1994).

Com a crític literari escriu obres com El color en la poesia de Costa i Llobera (1953), Virgili i nosaltres (1958), Retorno a la Roma clásica (1972), Intent d'avaluació (1983) o Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994). Té una gran importància la seva tasca com a traductor al català dels clàssics llatins i, així, tradueix l'obra de Virigili, els Annals de Tàcit, les Sàtires de Persi, els Epigrames de Marcial i els Amors d'Ovidi. Per la traducció de De la natura, de Lucreci, obté, l'any 1987, el Premi de traducció del Ministerio de Cultura i per les Confessions, d'Agustí d'Hipona, el Premi Crítica Serra d'Or de traducció en prosa del 1990. El 1983 li concedeixen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (1961) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970)."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/dolcm/portic

Escalas, Fèlix

  • Persona
  • Palma, 1880 - Barcelona, 1972

"Polític i home de finances.

Col·laborà a la premsa mallorquina (“La Almudaina”, “El Correo de Mallorca”) i barcelonina (“La Veu de Catalunya”, “Hispània”, “Economia i Finances”). Participà en la tertúlia de Joan Alcover. Es llicencià en dret a Barcelona (1902) i fou passant d’Ildefons Sunyol. Nomenat vicesecretari de la Cambra de Comerç de Barcelona (1905-19), en fou president del gener del 1934 al juliol del 1936. Des del 1919 dirigí el Banc Urquijo Català, que fou un model bancàriament i que intervingué en grans empreses catalanes com La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de Catalunya. El 1919 fou elegit diputat provincial, representant la Lliga Regionalista. Més endavant fou vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya. Durant el Bienni Negre fou nomenat conseller de finances del govern de la Generalitat (1935) i governador general de Catalunya i president de la Generalitat (desembre del 1935 febrer del 1936). Publicà alguns treballs sobre dret mercantil i marítim. En la postguerra tornà a presidir la Cambra de Comerç de Barcelona (1954-63), el consell regional del Banc Urquijo Català i la Comissió Abat Oliba . Fou conseller del Banco Hispano Americano, procurador a corts (1955-62) i presidí la Fira Internacional de Mostres de Barcelona."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/felix-escalas-i-chameni

Ferrà-Ponç, Damià

  • Persona
  • Campanet, 1949

"Home polifacètic, té una llarga i exhaustiva trajectòria com a polític i com a investigador. Ha estat col·laborador de diverses publicacions i mitjans de comunicació com Lluc, Randa, Campanet, Estudis Baleàrics, Diario de Mallorca, Ultima Hora i Mallorca Socialista, on ha publicat articles sobre arts plàstiques, literatura, història i política, entre d’altres. Amb els anys, tanmateix, s’ha centrat en l’àmbit his­tòric, i més concretament en la història de la Guerra Civil al seu poble natal, Campanet. Així mateix, ha estat col·laborador i membre del Consell de Direcció de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Fruit de tots aquests anys de feina, ha publicat «Cultura i política a Mallorca» (Randa, 1976-78), «Notes autobiogràfiques de Llorenç Villalonga» (Randa, 1983) i Escrits sobre Llorenç Villalonga (1994 i 1997), entre d’altres. És autor també de diversos estudis sobre la història i la cultura popular de Campanet, publicats parcialment a Gent de Campanet (1986 i 1997), Campanet. La Guerra Civil (1936-1939) (1987), Gent de Campanet. Veus d’un món perdut (2003) i Emigració dels campaneters a Europa (1871-1975) (2010). El 2010 publicà el primer volum de La Guerra Civil a Campanet. De la “Gloriosa” al “Glorioso”, que ara s’inclou en aquest llibre, juntament amb el segon volum que l’havia de seguir.

L’any 2012 Pere Antoni Pons l’entrevistà amb profunditat al llibre Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels, un volum que recull la trajectòria personal i professional de Damià Ferrà-Ponç."

Font: https://www.lleonardmuntanereditor.cat/autor/damia-ferra-pons/
Més informació: https://dhac.iec.cat/dhac_mp.asp?id_personal=1048

Fuster Valiente, Joan Antoni

  • Persona
  • Palma, 1892 - Sitges, 1964

"Pintor.

De família terratinent acomodada, estudià a l’Escola de Belles Arts de Palma i a la de San Fernando de Madrid. S'inicià dins els corrents epigònics del Modernisme amb paisatges d’un cromatisme decoratiu i efectista, però evolucionà, fins al punt que esdevingué la figura màxima el Noucentisme pictòric a Mallorca. Exposà a Palma, Barcelona, Madrid i Buenos Aires. Les seves visions de la terra, de la ciutat i del món mariner són una admirable síntesi plàstica dels ideals del classicisme burgès de l’escola mallorquina."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-antoni-fuster-i-valiente
Més informació: http://fuster-valiente.es/biografia

Álvarez-Buylla, Benito

  • Persona
  • Oviedo, 1879 - 1941

"Catedrático, físico-químico y escritor.

Hijo del prestigioso catedrático y sociólogo Adolfo Álvarez Buylla y González Alegre y de María del Carmen Lozana y de la Concha, y hermano de Plácido Álvarez Buylla y Lozana, fue bautizado en la iglesia de San Isidro de Oviedo el 2 de marzo de 1879. Tras cursar estudios en Oviedo y Zaragoza, obtuvo la licenciatura de Ciencias Físicas y Químicas por la Universidad de Madrid en 1901, logrando seguidamente una beca del Real Colegio de España o de San Clemente de los Españoles en Bolonia (Italia) para el doctorado en Ciencias Químicas. Fue admitido como colegial el 3 de noviembre de 1902 y consta su estancia en el Colegio hasta el 31 de octubre de 1906. Sus cinco años en Italia contribuyeron a su formación intelectual y a su interés por la música, las artes plásticas y la literatura. A su regreso se incorporó a la Universidad de Oviedo como profesor auxiliar de Química General, posteriormente auxiliar de Ciencias y finalmente, por oposición, ganó la cátedra de Química Orgánica en 1917. Fue promotor del Instituto del Carbón en esta Universidad, donde realizó una magnífica labor de director.

En su faceta literaria, tanto en prosa como en verso, llegó a convertirse en uno de los escritores asturianos más premiados. Cofundador, con Ramón Pérez de Ayala y Román Álvarez, del periódico satírico Leño en 1901, destacó, además, por sus colaboraciones sobre temas musicales, artísticos y literarios en periódicos de Asturias, México, La Habana y Buenos Aires, así como en revistas nacionales, La Esfera y Nuevo Mundo, firmadas con el seudónimo de Silvio Itálico."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/117202/benito-alvarez-buylla-y-lozana

Kessler, Harry

  • Persona
  • París, 1868 - Lió, 1937

Escriptor de família aristòcrata, d'origen irlandès-alemany. Impulsà la figura del filòsof Nietzsche i es relacionà amb els escriptors i artistes més importants de l'època. El 1935 es refugià a Mallorca fugint de l'Alemanya nazi, i allà hi preparà els seus diaris, que no foren trobats fins l'any 1985 en una sucursal bancària.

Fonts: https://en.wikipedia.org/wiki/Harry_Graf_Kessler
Moreno Claros, Luís Fernando, "El hombre que conoció a todo el mundo", El País, 09-04-2016. https://elpais.com/cultura/2016/04/01/babelia/1459510351_691045.html
Múñoz Molina, Antonio, "El testigo", El País, 24-05-2014. https://elpais.com/cultura/2014/05/21/babelia/1400686319_450455.html

Llimona, Jordi

  • Persona
  • Barcelona, 1924-1999

"Escriptor.

Religiós caputxí, llicenciat en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma (1969). La seva forta personalitat, dins la línia de Teilhard de Chardin, és discutida a causa del seu pensament religiós, sempre en recerca, i amb hipòtesis agosarades, tenyides sovint d’un llenguatge poètic. Ha publicat els assaigs L’Església i l’estat (1963), Sempre nòmades (1970), Fe sense fronteres (1973), Humans tanmateix (1973), Com entendre la Bíblia (1979), Jesús de Natzaret (1980) i Els nostres àngels (1981), Per una mort més humana (1991), L’hora dels pobles (1993), Viure (1996) i La tolerància i els seus fonaments (1997). . Ha escrit, també, La noia de Cadaqués i altres històries (1970), recull de narracions. L’any 1999 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/jordi-llimona-i-barret

g

Moll, Francesc de Borja

  • Persona
  • Ciutadella, 1903 - Palma, 1991

"Francesc de Borja Moll i Casanovas va néixer a Ciutadella (Menorca) el 10 d'octubre del 1903. Durant la seva infantesa s'ha de destacar el seu interès per les disciplines artístiques –música, dibuix- i també els estudis al Seminari de Menorca, on rep màximes qualificacions en les assignatures d'humanitats. El resultat d'aquells primers anys és un noi decidit i molt ben preparat que, amb 14 anys, estudia filosofia i piano mentre col·labora als diaris i coneix Antoni Ma. Alcover.

Serà a partir del 1921, després de deixar els estudis eclesiàstics i traslladar-se a Mallorca, quan comença a treballar al costat de mossèn Alcover en la preparació del Diccionari català-valencià-balear, del qual serà secretari permanent. Aquesta primera feina marca la seva trajectòria durant els primers anys. Així, el trobem col·laborant al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, publicant una Ortografia mallorquina (1931) o establint una profitosa relació amb l'Institut d'Estudis Catalans. Borja Moll afegirà rigor i profunditat als estudis lingüístics de l'època, sempre en l'estela dels seus mestres: Alcover, Bernhard Schädel i Wilhelm Meyer-Lübke.

El 1933, ja mort mossèn Alcover, dissol l'editorial Alcover i anuncia la fundació de la Biblioteca Les Illes d'Or, que continuarà sortint fins al 1997, i on es publiquen no sols clàssics sinó també a bona part dels nous escriptors que van donar les Illes en aquests anys. La publicació del Diccionari es va interrompre durant la Guerra Civil, mentrestant es dedica a l'ensenyament, enllestint mètodes per a l'aprenentatge de llengües modernes, com ara l'alemany i el francès.

Van passar més de deu anys fins que al 1949 es va reprendre l'elaboració del Diccionari, que veuria l'edició definitiva el 1962. Moltes de les iniciatives que va dur a terme en aquests anys es van trobar amb l'oposició administrativa. Funda la revista Raixa i la col·lecció de llibres d'aquest nom que va publicar més d'un centenar de títols. També comença a editar llibres en català d'autors que més tard seran prou significatius de la literatura mallorquina, com ara Miquel Dolç. El llibre d'en Dolç El somni encetat (1943) serà el primer d'un autor viu publicat després de la Guerra Civil.

L'any 1962 funda l'Obra Cultural Balear, que ha esdevingut un pilar de primer ordre per a la vida cultural de les Illes. La seva tasca com a conferenciant, mestre de lingüistes i gramàtic, el va dur a recórrer els Països Catalans. Ja a la dècada dels setanta va escriure també llibres de memòries, biografies –Un home de combat (Mossèn Alcover)- i les universitats i institucions van reconèixer la seva tasca amb el nomenament com a Doctor Honoris Causa: Universitats de Basilea, Barcelona, València, Balears. També va ser vicerector de l'Estudi General Lul·lià.

Li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1971, i el 1981 la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Va morir el 18 de febrer de 1991 amb el reconeixement cultural i social de tot l'àmbit lingüístic català."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/borjamoll/francesc-de-borja-moll-i-casanovas

Palacios, Julio

  • Persona
  • Paniza (Aragó), 1891 - Madrid, 1970

"Físico y matemático español. Realizó sus primeros estudios en las Escuelas Pías de Tamarite (Huesca) y en el Instituto de Huesca. Después ingresó en la Facultad de Ciencias de Zaragoza y continuó la licenciatura en Ciencias Exactas y Físicas en la Universidad de Barcelona, donde tuvo de profesor a Esteban Terradas. Realizó el doctorado en Ciencias Físicas en la Universidad de Madrid y, por consejo de Blas Cabrera, se trasladó a Leiden pensionado por la Junta de Ampliación de Estudios. En Leiden investigó, durante el período 1916-1918, sobre las isotermas del neón y otros gases nobles a bajas temperaturas, bajo la dirección de Heike Kamerlingh Onnes.

A su regreso a España, Palacios se incorporó al Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigía Blas Cabrera, en el que realizó trabajos acerca de la formación de los meniscos de mercurio y su aplicación a la corrección de la lectura de las columnas barométricas. Se ocupó asimismo del flujo de gases en tubos capilares, introduciendo una notable modificación en las bombas de difusión de Langmuir, que publicó en los Anales de la Real Sociedad de Física y Química en 1920. También investigó sobre la teoría de la luminosidad en los rayos canales, sobre la que publicó un trabajo en los Annalen der Physik (1924) y colaboró con Cabrera en los estudios de éste sobre las sustancias diamagnéticas y paramagnéticas.

En 1926 ganó la cátedra de Termología de la Universidad de Madrid. En 1929, Palacios instaló en los locales del Laboratorio de Investigaciones Físicas los primeros montajes para iniciar sus trabajos sobre estructuras cristalinas por medio de la difracción de rayos X, según el método de Deby-Scherrer y, al inaugurarse en 1932 el Instituto Nacional de Física y Química, Palacios fue encargado de dirigir la sección de rayos X.

Después de la Guerra Civil, Palacios abandonó sus investigaciones estructurales y comenzó a interesarse por temas biológicos desde la perspectiva de la física. Nombrado director de la sección de Física del Instituto de Oncología de Lisboa, alternó la docencia entre esta ciudad y Madrid. A partir de esta época la actividad intelectual de Palacios abarcó los más diversos temas: dinámica de la rotación de un sólido libre, fenómenos electrolíticos, una interpretación física de la miopía nocturna, una serie de trabajos acerca de los ultrasonidos y su utilización terapéutica y el análisis dimensional.

En la última etapa de su vida se dedicó con empeño a elaborar una crítica de la teoría de la relatividad, intentando rehabilitar las nociones clásicas de espacio y tiempo absoluto. Éste es, probablemente, el aspecto más discutible de su actividad como físico. Además de los artículos relativos a sus trabajos de investigación, Palacios publicó numerosos libros dedicados a exponer, con una intención claramente didáctica, las diversas ramas de la física por él cultivadas. Algunos de los títulos de estos libros son: Física para médicos (1931), Mecánica física (1942), Termodinámica y constitución de la materia (1942), Electricidad y magnetismo (1945), De la Física a la Biología (1947), Análisis dimensional (1956)."

Font: https://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/palacios_julio.htm

Pons, Damià

  • Persona
  • Campanet, 1950

"Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana (1997) per la Universitat de Barcelona i professor de literatura catalana contemporània a la UIB. És autor dels estudis d'història cultural i literària següents: El diari 'La Almudaina' en l'època de Miquel S. Oliver (1998), Ideologia i cultura a la Mallorca d'entre els dos segles. El grup regeneracionista de 'La Almudaina' (1887-1905) (1998), Joan Torrendell, entre el Modernisme vitalista i el Regeneracionisme d'esquerres (1998), Entre l'afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX) (2002) (Premi de la Crítica Serra d'Or 2002), Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (2006), Lectures i reflexions (2006), Damià Huguet: entre la poesia i el cinema (2010) i Trajectes literaris. De Mateu Obrador a Baltasar Porcel (2010). També ha publicat els volums L'educació, el repte de la complexitat (2005) i El jonc i l'aritja. País, cultura i política (2006). És membre del grup de recerca . Els seus treballs de recerca sobretot estan centrats en una sèrie d'escriptors (principalment Miquel S. Oliver, Joan Torrendell, Llorenç Riber i Joan Estelrich) i en determinats fets històrico-culturals (la modernització i la nacionalització a Mallorca entre els dos segles, la connexió entre la creació literària i el pensament polític, les institucions culturals civils) en el període 1880-1936. Ha publicat tres reculls de versos, recopilats sota el títol Els mapes del desig (2001).

Ha estat director de la revista Lluc (1994-1998 i 2004-2008) i membre de la Junta directiva de l'OCB (1984-1988). Del 1995 al 1999, va ser conseller-president de la Comissió de Cultura i Patrimoni Històric del Consell de Mallorca. Entre el 1999 i el 2003, fou el conseller d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. És Membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i també el responsable de la delegació de l'IEC a Palma. Iguament és membre del consell assessor de l'Obra Cultural Balear i de la revista L'Espill, del consell de redacció de la revista L'Avenç i del Patronat de la Fundació Mercè Rodoreda."

Font: https://www.uib.cat/personal/ABDUzNDE/

Roig Raventós, Josep

  • Persona
  • Sitges, 1883 - Barcelona, 1966

"Metge i escriptor.

Fill del pintor Joan Roig i Soler. Es llicencià a Barcelona (1904) i entrà a la Casa de Maternitat, on exercí durant quinze anys. S'hi especialitzà en pediatria i tocologia i amplià estudis a París i Berlín. Presidí la Federació Escolar Catalana. Fundà amb Caritat Giraudier (1920) la Lluita contra la Mortalitat Infantil, que establí a Barcelona una xarxa de dispensaris de puericultura. A més d’un centenar de treballs sobre obstetrícia, pediatria i puericultura, publicà Transtorns intestinals dels infants (1928) i Nocions de puericultura (1922), de la qual es feren vuit edicions. Escriptor fecund i dels més llegits del país en el període d’entreguerres, les seves obres foren molt reeditades i traduïdes a diversos idiomes. Col·laborà, entre altres publicacions, a Catalunya, La Veu de Catalunya i Recull. Inicià la seva vocació literària amb el drama Vaga (1907), però es dedicà molt aviat a la narrativa i publicà els volums de contes Argelaga florida (1919), Infantívoles (1920) i Ànimes atuïdes (1921). Els seus grans èxits els obtingué, però, amb la novel·la, especialment amb L’ermità Maurici (1923, premi Fastenrath 1924), Flama vivent (1924) i Sang nua (1928); altres obres seves són Montnegre (1927), Nuvolades (1928), Esbarzer (1930), Celístia (1932) i Muralles de silenci (1937). Publicà també el llibre de poemes L’encís del mar. A la represa editorial, després del 1939, es publicaren de nou les seves novel·les de més èxit, a més de noves narracions, de les quals cal destacar Tecleta (1957) i El quillat foraster (1961). És autor d’una interessant biografia del seu pare, Joan Roig i Soler (1933). La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-roig-i-raventos

Salvà, Maria Antònia

  • Persona
  • Palma, 1869 - Llucmajor, 1958

"Poetessa.

Òrfena de mare des de la seva infantesa, el seu pare, que exercia d’advocat, la confià a unes ties a Llucmajor, on residí fins a sis anys. Després passà al costat del seu pare a Palma, i féu els seus estudis al Col·legi de la Puresa. A setze anys tornà a Llucmajor, on residí gairebé tota la vida, amb bones temporades al camp, a la possessió pairal de la Llapassa. Menà sempre una vida sedentària, però l’any 1907 pogué realitzar, en companyia de Costa i Llobera, un viatge per Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma. Amb aquest viatge consolidà una forta amistat amb Costa, la benèfica influència del qual no li faltà mai més. Aviat féu també noves i bones amistats, entre les quals destacarien les de Miquel Ferrà i Josep Carner, que esdevindrien els seus guies i mentors literaris. El 1903 fou premiada al Certamen Literari de les Fires i Festes de Palma (Mallorca) pel seu poema Joc de nins . La seva obra poètica fou aplegada en els següents volums: Poesies (1910), amb pròleg de Costa i Llobera, Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946). Més endavant, en la col·lecció “Obres de Maria-Antònia Salvà”, a més de les reedicions d' Espigues en flor i d' El retorn , publicà Cel d’horabaixa (1948), Lluneta del pagès (1952), i Entre el record i l’enyorança (1955), volum, aquest darrer, de proses autobiogràfiques. La seva tasca de traductora fou també important i de força interès: Les illes d’or (1910) i Mireia (1917) de Frederic Mistral, amb cinc reedicions posteriors, Les Geòrgiques cristianes de Francis Jammes (1918), Els promesos d’Alessandro Manzoni (1923-24) i Poemes de Santa Teresa de l’Infant Jesús (1945). Deixà altres versions inèdites de Petrarca, de Manzoni i de Pascoli. La seva obra original calà fondament en l’ànima del poble, i la seva mort suscità una imposant manifestació de dol. Parlant de la seva poesia, Ferrà es referí al “maridatge únic de la simplicitat casolana amb les gràcies d’un art mestrívol”. Pons i Marquès hi observà “el domini absolut d’un llenguatge que arriba a no amagar-li cap secret”. I Carner hi endevinà “el tast suprasensible que l’amor us fa trobar en les estones fugisseres”, “com la flor estotja la rosada, o be el pou profund el seu manat d’estels”. El mateix Carner publicà el 1957 una extensa Antologia poètica , precedida d’un important estudi crític sobre la seva obra."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/maria-antonia-salva-i-ripoll

Soldevila, Ferran

  • Persona
  • Barcelona, 1894-1971

"Historiador i escriptor.

Estudià al Liceu Políglota i des del 1910 cursà a la Universitat de Barcelona estudis incomplets de dret i, simultàniament, els de lletres, en els quals es llicencià l’any 1915. Fou deixeble de Antoni Rubió i Lluch tant a la facultat com als Estudis Universitaris Catalans (1910-12). En 1910-11 redactà el treball Manifestaciones del mito de Don Juan Tenorio en la literatura española , i el 1912 inicià les seves col·laboracions erudites als esmentats Estudis Universitaris Catalans .

Del 1914 al 1916 i del 1918 al 1920 fou secretari redactor de la Secció Historicoarqueològica de l' Institut d’Estudis Catalans . El 1916, després de fer el curs de doctorat a Madrid, en el qual tingué com a professor Ramón Menéndez Pidal , obtingué el títol de doctor amb la tesi La reina Maria, muller del Magnànim (premi Patxot 1922), publicada dins l’aplec Sobiranes de Catalunya (1928). El 1919 publicà el seu important estudi Pere II el Gran: el desafiament amb Carles d’Anjou . El 1922 ingressà per oposició al cos de bibliotecaris i arxivers, la qual cosa el dugué a exercir a Maó i a Logronyo.

En col·laboració amb Ferran Valls i Taberner publicà dos volums del curs superior d' Història de Catalunya , de l' Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1922-23), que completà ell sol el 1968. El 1923 publicà, també per a la Protectora, un curs mitjà d' Història de Catalunya . Del 1924 al 1928 col·laborà assíduament a la Revista de Catalunya . En 1924-25 publicà un Esbós de la història de Catalunya , i el 1926, Les gestes de Pere el Gran i una breu monografia de Jaume I . Aquest any anà a Liverpool com a lector de literatures hispàniques, i hi romangué fins el 1928, que seguí els ensenyaments del professor Prou a l’École de Chartes, i en tornar-ne fou designat professor d’història de Catalunya a l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins el 1938.

Vers la fi del 1928 rebé de Francesc Cambó i Batlle l’encàrrec d’escriure una Història de Catalunya amb un sentit interpretatiu dels seus episodis fonamentals i de les seves línies de força. Aparegué, en tres volums, en 1934-35, i fou reeditada i actualitzada en 1962-63 i reimpresa en un sol volum el 1963. El 1929 recollí en el volum Recerques i comentaris els seus millors assaigs històrics. El 1933 la Protectora li edità Història de Catalunya. Primeres lectures. Entre el 1931 i el 1938 fou professor d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona , i del 1935 al 1939 fou director del seminari de la mateixa disciplina a la facultat de lletres.

El 1931 reingressà al cos d’arxius, treballà a l' Arxiu de la Corona d’Aragó i després a la Biblioteca Universitària, i finalment retornà a l’Arxiu. Durant la guerra civil de 1936-39 continuà ensenyant a la universitat i a l’Escola de Bibliotecàries i dirigí la Revista de Catalunya . El 1939 publicà Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona , tot seguit segrestada.

Exiliat (residí inicialment al molí de Bierville), retornà a Catalunya el 1943 i es féu càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. Del 1952 al 1959 sortiren els vuit volums de la seva Historia de España en versió castellana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1947) i de l' Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1958), on ingressà amb un discurs sobre Les prosificacions en els primers capítols de la crònica de Desclot. Mentrestant havia publicat el primer volum de la seva minuciosa biografia de Pere el Gran (1950), que no es publicà íntegrament, a càrrec de l’IEC, fins el 1995, incorporant-hi un darrer volum fins aleshores inèdit completat per Miquel Coll i Alentorn ; Els almogàvers (1952); Pere el Gran (1953); Jaume I-Pere el Gran (1955); Ramon Berenguer IV (1955); Jaume I el Conqueridor (1958).

Es reintegrà el 1954 al cos d’arxivers, i posteriorment treballà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó fins el 1964. Dirigí l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana i hi col·laborà. Dirigí des del 1960 la col·lecció Episodis de la Història , dirigí la Història dels catalans , començada a publicar el 1961, i hi col·laborà. El 1968 publicà Què cal saber de Catalunya? i Els primers temps de Jaume I .

De la seva vocació literària foren les primeres proves els reculls de versos Poema de l’amor perdut (1916), Exili (1918) i Càntics de mar, d’amor i de mort (1921); és autor, encara, d’obres de teatre, com Matilde d’Anglaterra (1923), Guifré (1928), L’hostal de l’Amor (1949), La font del Miracle (1952), Albert i Francina (1956), L’aprenent de suïcida (1961) i L’amador de la gentilesa (1961), narracions, com Faules (1934), memòries, com Hores angleses (1938), escrites el 1928, i Al llarg de la meva vida (1970), el recull de poemes La ruta invisible (1949) i la traducció dels Annals de Corneli Tàcit (1930) i l’obra de André Maurois Silencis del coronel Bromble . Semblen haver-se perdut les obres teatrals L’escull i El milicià romàntic (1929 i 1938) i la part escrita d’una extensa novel·la històrica, que l’ocupà durant la guerra, titulada El cavaller Despalau.

Pòstumament han estat publicats el volum de Les quatre grans cròniques (1971), amb pròlegs i notes seves, el recull d’estudis Cronistes, joglars i poetes (1996) dos volums de Dietaris de l’exili i el retorn (1995 i 2000) i la correspondència amb Rosa Leveroni i Valls Cartes d’amor i d’exili (2009)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/ferran-soldevila-i-zubiburu

Wieland, Heinrich

  • Persona
  • Pforzheim (Alemanya), 1877 - Munic, 1957

"Heinrich Otto Wieland (Pforzheim, Alemanya 1877 - Munic 1957) fou un químic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1927.

Va néixer el 4 de juny de 1877 a la ciutat de Pforzheim, situada a l'estat alemany de Baden-Württemberg. Va estudiar química a les universitats de Berlín, Stuttgart i Munic, on es doctorà el 1901. El 1917 va succeir Adolf von Baeyer com a professor de química de la universitat de Munic i, entre 1925 i 1953, fou professor de química orgànica a les universitats de Friburg i Munic.

Wieland morí el 5 d'agost de 1957 a la seva residència de Munic.

Va formular la teoria de la deshidrogenització i va explicar la constitució de molts productes de naturalesa completa, com la pteridina, les hormones sexuals i alguns alcaloides. Realitzà, així mateix, estudis complexos sobre els àcids biliars.

El 1927 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química per les seves investigacions sobre la composició dels àcids biliars. El premi fou anunciat el 13 de novembre de 1928, sent entregat el 10 de desembre d'aquell mateix any a Estocolm.

Wieland va tractar reeixidament de protegir a les persones, especialment als estudiants jueus, que van ser "restringits racialment" després de les lleis de Nuremberg. Els estudiants que eren expulsats de a universitat a causa d'aquesta llei van poder romandre en el grup de Wieland com a químics o com a "Gäste des Geheimrats" (convidats del consell privat)."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Heinrich_Otto_Wieland

Valcárcel, Alejandro R.

  • Persona
  • Burgos, 1917 - Madrid, 1976

"Advocat de l'Estat i polític espanyol d'orientació falangista que va ocupar importants càrrecs polítics cap al final de la dictadura franquista. Va ser cap de l'Estat espanyol entre el 20 i el 22 de novembre de 1975 com a president del Consell de Regència.

Fou nomenat el 28 de novembre de 1946, en substitució de Manuel Yllera García-Lago. En col·laboració i coordinació amb la Institució Provincial burgalesa, va realitzar una intensa labor en favor dels pobles dotant-los de serveis, vies de comunicació, noves escoles i centres benèfics i culturals.

El novembre de 1948, sota la presidència de Honorato Martín-Cobos Lagüera la Comissió gestora Provincial li concedeix la Medalla d'Or de la Província de Burgos a petició dels Ajuntaments que la Diputació Provincial representa,[3] i després de conèixer-se el seu nomenament com a governador civil de les Illes Balears, el febrer de 1952, va rebre diverses condecoracions (Comanda de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi) i nomenaments (Cerezo de Río Tirón el va distingir com a Alcalde Honorari).

Va ocupar els càrrecs de Secretari Nacional de l'Institut Nacional de l'Habitatge, Vicepresident de l'Institut Nacional de Previsió, Director d'Afers Socials de l'Institut Nacional d'Indústria, i Vicepresident del Consell Nacional del Movimiento (1965-1969) amb el ministre José Solís Ruiz.

Des del 21 de novembre de 1969 fins al 25 de novembre de 1975 va ser el tercer president de les Corts designat per Franco, després d'Esteban de Bilbao Eguía i Antonio Iturmendi Bañales.

Com a president del Consell de Regència va ser responsable del traspàs de poders entre Francisco Franco i l'actual monarca Joan Carles I."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alejandro_Rodr%C3%ADguez_de_Valc%C3%A1rcel

Vidal i Tomàs, Bernat

  • Persona
  • Santanyí, 1918 - Palma, 1971

"Farmacèutic, escriptor, historiador i dinamitzador cultural.

Figura clau en el redreçament de la llengua catalana i en el rellançament i la modernització de la literatura insular en la primera postguerra. Gran lector i coneixedor de l'expressió poètica, exerceix un mestratge reconegut, bé que informal, sobre la Generació del 50, sobretot en Blai Bonet.

És autor d'una obra de creació breu, però pionera i d'una gran qualitat. Cal destacar Memòries d'una estàtua (1953) i el recull de narracions La vida en rosa (1957). La seva poesia és recollida al volum El viatger (2002).

Home de curiositats universals publica més de cinc-cents articles repartits entre diferents periòdics i revistes. D'altra banda no es pot oblidar la seva tasca d'estudiós i divulgador de la història de Santanyí i del segle XIX mallorquí, de conferenciant i d'activista cultural.

L'any 1958 funda i dirigeix, amb Andreu Julià i Perico Pomar, Santanyí, quinzenal que traspassa les fites del terme per convertir-se, gràcies a la seva intervenció, en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la postguerra a Mallorca.

Si la crítica ha pogut parlar d'una tradició literària, o fins i tot d'una escola de Santanyí, és gràcies al mestratge que exerceix Bernat Vidal sobre Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, tots ells autors santanyiners.

Als quaranta-vuit anys es veu afectat d'una greu malaltia, que el porta a la mort el 1971."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/vidalitomasb/bernat-vidal-i-tomas

Llompart, Josep Maria

  • Persona
  • Palma, 1925-1993

"Escriptor.

Es llicencià en dret a Barcelona (1946). Des dels anys cinquanta fins a la seva mort fou un dels grans animadors de la vida cultural a les Illes Balears: secretari de redacció i sotsdirector de Papeles de Son Armadans (1957-62), president de l’Obra Cultural Balear (1976-83), assessor literari de l’Editorial Moll, redactor en cap de Lluc i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-87), es destacà pels seus treballs de crítica i d’estudis literaris: Joan Alcover, la història d’un home (1964), La literatura moderna a les Balears (1965), Literatura mallorquina contemporània (1973) i altres treballs que ha aplegat a Retòrica i poètica (1982). Poeta eclèctic, de to ponderat i clàssic i renovador de l’Escola Mallorquina, punt des del qual parteix la seva obra poètica Poemes de Mondragó (1961). La seva poesia s’inscriu, però, en un realisme històric amb matisos i caient irònics ( La terra d’Argensa , 1972, i Memòries i confessions d’un adolescent de bona casa , 1974) per a evolucionar cap a l’experimentació i el formalisme, Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980) —premi de la Crítica Serra d’Or— i La capella dels dolors i altres poemes (1981), guardonat amb la Lletra d’Or, Jerusalem (1990) i Spiritual (1992). És una poesia atenta a un paisatge ple de connotacions simbòliques i al record i la restauració del temps perdut. Traduí poesia gallega: Quinze poetes gallecs (1976), i el 1982 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-maria-llompart-i-de-la-pena
Més informació: https://www.escriptors.cat/autors/llompartjm/biografia-josep-maria-llompart

Masip Hidalgo, Antonio

  • Persona
  • Oviedo, 1946

"Antonio Alejandro Masip Hidalgo (1946) és un polític asturià que milita en el Partit Socialista Obrer Espanyol. Fill de Valentín Masip, alcalde d'Oviedo durant el franquisme, i de Carmen Hidalgo.

Va néixer a Oviedo en 1946, va estudiar Dret i tres anys de Ciències Econòmiques a la Universitat de Deusto. Està casat amb Eloína Fernández i té dos fills, Aida i Marco.

Va exercir d'advocat des de 1972. Lluitador contra el franquisme en diversos moviments polítics, començant en el FELIPE, va formar part, com a nombre 2, de la candidatura d'Unitat Regionalista Asturiana al Congrés dels Diputats a les Eleccions generals espanyoles de 1977, les primeres lliures després de la mort de Franco.

En 1982 va ser nomenat Conseller d'Educació, Cultura i Esports en el primer Govern del Principat d'Astúries. En 1983 va ser escollit alcalde d'Oviedo, el primer socialista des de la II República. Va ser reelegit en les següents eleccions de 1987. En el període entre 1983 i 1987 va compaginar el càrrec d'alcalde amb el de diputat en la Junta General del Principat d'Astúries.

En 1983 va ser nomenat president del Real Instituto de Estudios Asturianos (RIDEA).

Entre 1997 i 2003 va ser Secretari General de l'Agrupació Municipal Socialista d'Oviedo (AMSO-PSOE) i membre del Comitè Federal del PSOE (2000-2004). Fou elegit diputat a les eleccions al Parlament Europeu de 2004 i 2009. Actualment és membre de la Comissió d'Afers Jurídics i de la Delegació del Parlament Europeu per a les Relacions amb Belarus."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antonio_Masip_Hidalgo

Gili Ferrer, Antoni

  • Persona
  • Artà, 1932 - Capdepera, 2010

"Mossèn Antoni Gili Ferrer (Artà, 26 d'abril de 1932-Capdepera, 1 de desembre de 2010) era un clerge i historiador mallorquí.

Estudià al Seminari Conciliar de Palma i es llicencià, el 1972, en Filosofia per la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs a Roma. Exercí de prevere un any i mig a Binissalem (1958), sis i mig a S'Arracó (Andratx) (1960), denou a Artà (1966) i cinc a Algaida (1985). A partir de 1989 va ser auxiliar de l'Arxiu Diocesà i des del 1990 fins al 2002, prior de l'Anunciació (La Sang) a Palma.

També se'l coneixia per la seva gran faceta d'historiador o documentalista (tal com ell es considerava) cosa que li va permetre escriure innumerables llibres (uns 24), articles, pròlegs i conferències, així com alguns premis i reconeixements com per exemple diversos premis d'Investigació de diferents edicions del certàmen literari «Vila d'Artà». Se li va fer l'entrega per part de l'Ajuntament d'Artà, del «Talaiot d'Or»", demostrant la gran importància que va tenir Antoni Gili dins el poble artanenc. D'altra banda, des de 1993 també va formar part de l'obreria de Sant Antoni d'Artà com a capellà.

El 2011 rebé a títol pòstum el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Gili_Ferrer

Bull, Ole

  • Persona
  • Bergen, Noruega 1810-1880

Virtuós violinista noriec.

COSTA y Llobera, Miguel

  • Persona
  • 10 de març de 1854 - 16 d'octubre de 1922

Infantesa i joventut
Costa i Llobera era el fill d'una família de terratinents mallorquins. Orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics.

Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Palma des del 1866 fins al 1871 i, un any després, va començar els estudis de dret a Barcelona. No va desaprofitar el temps i va participar activament en els ambients del catalanisme cultural. En aquell moment triomfava la Renaixença, liderada per Jacint Verdaguer, Marià Aguiló o Antoni Rubió i Lluch. El 1875, el poeta es va traslladar a Madrid per continuar els estudis de dret.

Vocació sacerdotal i mestre en Gai Saber
Va viatjar a París, on va descobrir els grans autors francesos i italians. El va fascinar Odi barbare de Carducci, tot i que el sentit pagà, allunyat del seu esperit cristià, va fer que el rebutgés com a font d'inspiració. Al poeta, se li va despertar la vocació sacerdotal a Pollença i, finalment, va fer el pas i el 1885 es va traslladar a Roma per començar els estudis de teologia.

En aquell moment va publicar Poesies, en què deixava entreveure un romanticisme contingut de to serè i dominat per un perfeccionisme formal. En aquests poemes, ja tocava dos temes que l'acompanyarien al llarg de tota la seva obra: el paisatge i el sentiment religiós. El paisatge mallorquí es podia palpar en "La vall" (1873) i en "El pi de Formentor" (1875). En els versos d'aquests poemes, el poeta descrivia les zones de Pollença i Formentor, que esdevenien un símbol del Mediterrani. Costa i Llobera anhelava apropar-se a Déu amb les descripcions precises d'aquests paisatges, que li suggerien un ideal de vida elevada.[1]

El 1879 escriu la primera versió de la seva cèlebre oda A Horaci, la qual no seria publicada sinó anys més tard en el seu llibre Horacianes.[2]

El 1885 es trasllada a Roma i el 1888 va ser ordenat prevere. Un any després es va doctorar en teologia a la Pontificia Università Gregoriana.[3] El 1890 va tornar a Mallorca, on va escriure el llibre De l'agre de la terra (1897), compost per tres poemes narratius: "La gerreta del catiu" (1895), "Castell del rei" (1896) i "La maina" (1897). Costa i Llobera va utilitzar en aquestes poesies un llenguatge que recull la tradició cultural mallorquina i utilitza la mètrica popular de la glossa o del romanç.

El 1899, l'escriptor mallorquí va publicar en castellà Líricas, un recull de poesia sobre els monuments de l'antiga ciutat de Roma. El volum va ser ben acollit per amics i benefactors, principalment per Antoni Rubió i Lluch, i per crítics com Juan Valera o Marcelino Menéndez y Pelayo, convençut aquest últim que l'obra de Costa no desmereixia la dels seus contemporanis en absolut. En la seva correspondència, Menéndez i Pelayo li deia a Costa i Llobera que el seu llibre bastaria per demostrar que "todavía quedan poesía y poetas en España, y que ingenios como el suyo pasarían por grandes líricos en cualquier país y en las mejores épocas literarias".[4]

Un any després, va escriure el gran poema narratiu "La deixa del geni grec", inspirat per les lectures que havia fet de Leconte de Lisle, i que narra les aventures d'uns navegants grecs i sa trobada amb la mítica Nuredduna. El 1902, el poema va obtenir un premi als Jocs Florals de Barcelona. A més, va ser designat membre de la Real Academia Española de la Lengua (RAE). Aquests premis es van sumar a la designació, un any abans, com a fill il·lustre de Pollença. El 1903 va publicar Tradicions i fantasies, en què arreplega peces escrites en diferents èpoques inspirades en llegendes mallorquines. Un any després, Costa i Llobera va presidir els Jocs Florals de Mallorca.[1]

Les Horacianes i pelegrinatge per l'Orient Mitjà
L'èxit li va arribar el 1906 amb la publicació d'Horacianes, el seu recull de poesies més important. Costa i Llobera s'havia format majorment en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili; i així fou com l'any 1906, el poeta va publicar la seva col·lecció de poemes i odes anomenades Horacianes. Aquestes Horacianes eren, doncs, un conjunt de poemes dedicats al poeta llatí Horaci. Amb un llenguatge molt acurat, el poeta mallorquí va tractar amb rigor les formes poètiques i literàries clàssiques. El llibre consta d'un total de setze poemes o odes, les quals intenten reproduir els metres de la lírica grega i romana.

El poeta anà aleshores a Catalunya, on va rebre diversos homenatges per part de col·lectius catalans. Les Horacianes eren un èxit; ràpidament havien registrat dues edicions. Allí, li feren recitar horacianes a llocs diversos, fou aclamat, i es va veure amb diverses personalitats. Gaudí també li mostrà el Parc Güell.[5]

Aquell mateix any, va pronunciar el discurs inaugural dels Jocs Florals de Barcelona i va intervenir en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 va publicar Poesies, una reedició augmentada de l'obra que ja havia publicat el 1885. Costa i Llobera hi incloïa vuit composicions líriques que provenien del llibre Tradicions i fantasies, però també hi afegia altres peces totalment inèdites, com "La gran alzina de Mossa" o "Cala gentil". El poeta partia de la contemplació del paisatge i acabava amb una reflexió de tipus ascètic.

Bust al santuari de Lluc (Mallorca)
El 1907 l'autor, acompanyat d'altres mallorquins com ara Maria Antònia Salvà, va iniciar un pelegrinatge per l'Orient Mitjà que va finalitzar a Palestina i a Terra Santa. Costa i Llobera va portar un diari del viatge que va plasmar en el llibre Visions de Palestina (1908). Amb vint-i-sis odes en prosa, el poeta expressava les sensacions i les impressions que li havien produït els llocs sagrats de la religió catòlica que va visitar. Aquell any, el mallorquí va pronunciar el discurs inaugural dels Jocs Florals de Girona. Un any després, va ser nomenat canonge de la seu de Mallorca.[1]

Darrers anys de producció literària
Després dels fets de la Setmana Tràgica, el poeta va reduir el ritme de producció literària. Va publicar dos exercicis de Via crucis (1907-1908) i els Sermons panegírics (1916). El 1919 va ser nomenat membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En aquella època, va traduir textos de Virgili, Petrarca, Victor Hugo i Dante Alighieri. Entre el 1912 i el 1922 va traduir els Himnes de Prudenci i entre el 1907 i el 1911 les novel·les Después de la hora nona, Mirarán hacia Él i Almas celtas, de la francesa Reynés Monlaur. Un any abans de morir, va pronunciar la que seria la seva darrera conferència, "Dante Alighieri i la seva obra".

El 16 d'octubre de 1922, va morir a la trona mentre predicava el panegíric de santa Teresa de Jesús.[1]

Llegat
Miquel Costa i Llobera va superar la Renaixença i els tòpics que envoltaven els Jocs Florals. Alguns estudiosos com Antoni Rubió i Lloch, en l'afany de catalogar-lo, van assegurar que era un romàntic del classicisme i un clàssic del romanticisme. El cert és que va conrear un tipus de romanticisme que mantenia una serenitat clàssica. Fos com fos, amb el temps va convertir-se en un referent per a les futures generacions d'escriptors de les Illes Balears. Amb un llenguatge molt acurat, sempre va tractar amb rigor les formes literàries clàssiques.[

Font Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Costa_i_Llobera

Resultados 801 a 900 de 3065