Mostrando 3065 resultados

Registro de autoridad

Alomar

El Nido

  • NIDO
  • Entidad colectiva
  • 1909-1999

Els sabons «El nido», que així nomen els fets a Sa Saboneria, començaren la seva història el 1909, a Andratx. La fundaren quatre Coloms, d'aquí potser el nom triat per a l'empresa. Després, un dels fundadors, el pare de l'actual propietari, s'independitzà i muntà la seva empresa a Bunyola. Primer a ca na Cul de Foc, després al carrer Vinyetes. Allà hi són des de fa més de seixanta anys. Amants del seu passat, de quan la fàbrica donava feina a una desena de persones, de quan exportaven a Cuba i omplien el bàndol nacional de les seves aromes, els Colom guarden tot el relacionat amb la història d'«El Nido». Des de factures del 18 de juliol del 1936 a una
maleta de fusta plena de mostres dels diferents productes.

Martínez, Sandra: "Sa Saboneria de Bunyola", Diari de Balears, 09/02/1999

Companyia de Jesús

  • Entidad colectiva

La Companyia de Jesús (en llatí: Societas Jesu S.J.) és un orde religiós catòlic de clergues regulars fundat el 1540 per Íñigo de Loiola, qui després va ser canonitzat com Sant Ignasi de Loiola. Els membres d'aquest orde es coneixen popularment com a jesuïtes. Amb gairebé 20.000 membres, és l'orde més gran de l'església catòlica en l'actualitat

Institut d'Estudis Baleàrics

  • Entidad colectiva
  • Palma, 1971

"Institució de promoció cultural dependent de la Conselleria d’Educació i Cultura del govern de les Illes Balears, creada el 1971 com a institut d’estudis locals, dependent de la Diputació Provincial de Balears, amb seu a Palma.

Desenvolupament enciclopèdic
Té el caràcter de fundació pública i l’objectiu de fomentar la investigació científica sobre temes relacionats amb les Balears, editar publicacions sobre les Illes, assessorar el Govern Balear sobre temes culturals i promoure la difusió de la cultura pròpia. La seva creació suposava la culminació d’un procés iniciat al final dels anys seixanta i que recollia una proposta dels professors Ángel Raimundo Fernández i Santiago Sebastián López de la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB. La proposta es canalitzà a través del diputat provincial Martí Ensenyat i Riera i fou aprovada a l’agost del 1971. Presidia l’Institut Josep Alcover i Llompart, el primer director fou Bartomeu Payeras i Franch i el vicedirector, Mateu Serra i Simó. Funcionava a través d’un patronat executiu i d’un consell general, en el qual, a més, hi havia un representant de les seccions d’Humanitats, Ciències, Investigació i Documentació i Defensa de la Natura, un de l’Escola Lul·lística i de la Societat d’Història Natural i quatre personalitats. Entre el 1971 i el 1979 es definiren les àrees d’actuació i es publicaren la Revista Balear i setze monografies. També col·laborà amb activitats culturals puntuals com la preparació d’un CHCA i el Congrés d’Història de la Mediterrània. El 1979 passà a dependre del Consell General Interinsular i l’any següent s’aprovaren els nous estatuts, pels quals l’organisme passà a regir-se per un consell general (president, vicepresident, quatre membres dels Consells Insulars, membres de les entitats culturals i dues personalitats en representació de la vida científica de les Illes Balears) i una comissió permanent que gestionava les decisions del consell general. Desaparegué el càrrec de director i les seves funcions foren assumides pel nou càrrec de secretari general. Entre el 1979 i el 1983 aparegué la revista Estudis Baleàrics i se celebraren les I Jornades d’Estudis Històrics Locals. Començà també la diversificació de les publicacions en col·leccions com “Monuments de les Illes Balears” i “Actes de les Jornades d’Estudis Històrics Locals”, amb catorze monografies i dotze números de la revista Estudis Baleàrics. Es produí, doncs, un impuls quantitatiu i qualitatiu que es manifestà en l’increment del pressupost d’activitats i alhora es marcaren les línies d’actuació que, encara avui, continuen.

El 1983, l’Institut passà a dependre de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. L’any 1986 es redactaren nous estatuts, amb què adquiria la categoria d’organisme autònom vinculat a la Conselleria d’Educació i Cultura. Era regit per una junta de govern, que marcava les directrius i aprovava les activitats, formada pel conseller d’Educació i Cultura, el director general de Cultura, un representant de la gestió econòmica de la Conselleria, un representant del consell acadèmic i el secretari general de l’Institut. També es creà un consell acadèmic com a òrgan assessor, constituït per tretze membres: cinc persones designades pel conseller, un representant de la universitat, tres representants dels Consells Insulars i tres membres en representació de les entitats culturals i científiques de les Illes Balears. Des del 1983, continuà la tendència de diversificació de les publicacions i l’increment de les activitats no editorials com ara congressos, simposis, cicles de conferències, exposicions i activitats audiovisuals. El 1990 es reformaren de nou els estatuts, pels quals es configurà com una entitat autònoma de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Des dels seus orígens, l’Institut es marcà com a fita la col·laboració amb altres entitats culturals. El 1972 s’incorporà al Patronat Josep Maria Quadrado, del CSIC. És membre de la Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals (CECEL). Està adherit a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i és la seu del Patronat Ramon Llull. A més, manté relacions especials amb els centres culturals i científics de les Illes Balears com l’Ateneu de Maó, l’Escola Lul·lística de Mallorca, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Institut Menorquí d’Estudis, la Societat Arqueològica Lul·liana o la Societat d’Història Natural. N’han estat responsables directes: B. Payeras i Franch (1971-79), Jordi Gayà i Estelrich (1980-88), Ramon Maria Servalls i Batle (1989-91), Pius Tur i Mayans (1991-91), Josepa Terrassa i Barceló (1992-93) i Xavier del Hoyo i Bernat (des del 1993). Ha gaudit sempre de la col·laboració de les figures intel·lectuals més rellevants del país com Àlvar Santamaria, Guillem Colom, Josep Maria Llompart o Josep M. Quintana.

Des del 1981 organitza les Jornades d’Estudis Històrics Locals i n’edita les actes. El 1987 organitzà el XIII CHCA, centrat en l’anàlisi del regne privatiu de Mallorca (1230-1349), la incorporació de Menorca (1287) i les relacions de la Corona d’Aragó amb l’Atlàntic. Se n’han publicat els quatre volums d’actes, ponències i comunicacions (1989-90). Des del 1989 organitza diversos cicles de conferències sobre diferents temes i en col·laboració amb altres entitats. És la seu del Patronat Ramon Llull, que té per objectiu la publicació de la nova edició de les obres d’aquest autor (1985), i creà la Comissió de les Illes Balears per a la Commemoració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica, que edità la col·lecció “Amèrica”, en què es publicaren una quinzena d’obres (1991-92) sobre temes d’història d’Amèrica i de les Balears. El 1995 aparegué la sèrie “Divulgació”, amb l’objectiu de fomentar a un públic majoritari l’interès pels espais naturals, els itineraris històrics, la vida i l’obra de personatges il·lustres o diversos aspectes de qualsevol matèria humanística o científica relacionada amb les Illes Balears. El 1996, es realitzà el simposi 25 Anys de l’Institut amb el tema “La Transició a les Illes Balears”. També es reprengué la sèrie “Temps de Poesia”, un projecte que enregistrava en cassets la veu dels poetes de les Illes Balears, llegint els seus poemes. Els darrers anys també ha dedicat especial atenció a la salvaguarda del patrimoni audiovisual (exposicions fotogràfiques, edició de discos compactes i vídeos).

Edita les publicacions periòdiques Estudis Baleàrics (des del 1981) i Revista de Ciència (des del 1987). La primera pretén la divulgació interdisciplinària de la investigació que es fa a les Balears. Els seus articles abracen gairebé tots els àmbits del saber. En un principi no estaven relacionats entre ells; posteriorment, els números de la revista han passat a estructurar-se al voltant d’un tema central que dona cohesió temàtica als articles, com la naturalesa de les Pitiüses (núm. 16, març 1985), la Inquisició (21, juny 1986), la cultura popular (24, març 1987), el s. xix (25, juny 1987), el cinema i la fotografia (26, setembre 1987). D’altra banda, n’han estat membres del consell de redacció importants investigadors de les Illes com Joan Alegret, Maria Barceló, Catalina Cantarellas, Joan Miralles o Isabel Moll. Revista de Ciència començà a editar-se l’any 1987 i presenta els avenços científics més recents, bibliografia, recensions de llibres i esdeveniments científics d’interès. En són col·laboradors habituals Guillem Matheu, Climent Picornell o Antoni Rodríguez i Perea. A més, ha publicat més de seixanta llibres sobre antropologia, art, arxivística, bibliografia, biologia, dret, ortografia, filosofia, geologia, geografia, història, literatura, lul·lisme, patrimoni, prehistòria i història de l’art de les Illes. Aquest caràcter multidisciplinari ha convertit la Institució en una peça clau per a la divulgació de la investigació històrica actual a les Balears. Tot i no disposar de biblioteca, el règim actual de funcionament permet l’accés a bona part de la informació.

Lectures
FERRER I FLÓREZ, M.: “Bartomeu Payeras i Franc”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 35-38.
HOYO BERNAL, X. del: “Breu història de l’Institut d’Estudis Baleàrics”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 7-18.
MATEU, G.: “L’Institut d’Estudis Baleàrics i el seu origen de l’antiga Diputació Provincial”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 39-48.
SALVÀ I TOMÀS, P.A.: “L’Institut d’Estudis Baleàrics entre 1986 i l’actualitat”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 53-58.
SANTAMARIA, À.: “Contexto histórico y ejecutoria de la primera época de l’Institut d’Estudis Baleàrics”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 19-34."

Font: https://www.enciclopedia.cat/diccionari-dhistoriografia-catalana/institut-destudis-balearics

Instituto de Estudios Asturianos

  • Entidad colectiva
  • Oviedo, 1945

"El Real Instituto de Estudios Asturianos o RIDEA (en asturlleonès, Real Institutu d'Estudios Asturianos) és un organisme públic cultural de la comunitat autònoma del Principat d'Astúries que depèn de la Diputació i està subordinat al Patronat Jsé Mª Cuadrado del CSIC. Els objectius d'aquesta entitat són: la recerca, el foment i l'orientació dels treballs i estudis relatius al patrimoni científic, cultural i artístic del Proncipat d'Astúries i el foment de la cooperació dels organismes públics de la comunitat autònoma i les institucions culturals, grups socials i centres asturias d'Espanya i l'estranger per a investigar i divulgar la cultura de la regió.

L'interès per a constituir aquesta entitat va nàixer amb l'Acord de la Diputació en sessió de 2 de juny de 1945. Es creà formalment l'ens el 10 d'octubre de 1945, quan els estatuts foren aprovats. Els estatuts de l'entitat foren modificats amb el pas del temps.

La LLei 7/1988, de 5 de desembre, modificà aquests estatuts, reorganitzant l'institut. El 8 de febrer de 1992, el Rei d'Espanya li va concedir el títol de Reial."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Real_Instituto_de_Estudios_Asturianos

Jaume III

  • AHUIB
  • Persona
  • 1315–1349

Jaume III de Mallorca (Catània, Sicília 1315 – Llucmajor, 1349), rei de Mallorca, comte de Rosselló i la Cerdanya i senyor de Montpeller (1324-1349). Fill de Ferran de Mallorca, tercer fill de Jaume II i d'Isabel de Sabran. Als nou anys fou designat rei pel seu oncle Sanç, que no tenia fills, i per administrar el regne durant la seva minoritat es formà un consell de regència, que nomenà com a tutor l'infant Felip, germà del difunt rei Sanç. El rei d'Aragó, Jaume el Just, que pretenia la corona de Mallorca, aprofità aquestes circumstàncies per imposar unes dures condicions econòmiques a canvi de la renúncia. Quan el 1335 fou declarat major d'edat i assumí la corona, es trobà amb un regne despoblat i arruïnat, en part per les condicions imposades per Jaume el Just, i també a causa de l'epidèmia de l'any 1331 i les sequeres dels anys 1331 i 1333, que obligaren a importar blat i assumir despeses financeres i militars. Durant el seu regnat és creà el Consolat de Mar a Palma (1326) i es redactaren les Lleis Palatines (1337) que intentaren reorganitzar la cort. El maig de 1343 Pere el Cerimoniós conquistà Mallorca, el 1345 el Rosselló i la Cerdanya. El 1349 Jaume III va vendre Montpeller al rei de França Felip VI, i posteriorment desembarcà a Mallorca per intentar recuperar el regne, però fou derrotat i mort a la batalla de Llucmajor el 25 d'octubre 1349, on també va ser ferit i fet presoner el seu fill Jaume.
Les restes de Jaume III estaven enterrades a l'església metropolitana de València i segons decret del 2 de desembre de 2004 se n'ordena el trasllat a la Seu de Palma, més concretament a la capella de la Trinitat, on s'havien d'enterrar juntament amb les de Jaume II, fins que l'any 1947 es varen estrenar els seus mausoleus. Si clicau damunt la URL següent podreu veure el decret signat pel mallorquí i aleshores president del consell de ministres d'Espanya Antoni Maura Montaner.

http://www.ramhg.es/index.php/informes-y-bibliografia/casas-reales-y-soberanas/articulos/218-traslado-de-los-restos-del-rey-jaime-iii-de-mallorca-a-la-catedral-de-palma

Sagristà i Llompart, Emili

  • AHUIB
  • Persona
  • 1875-1963

Capellà. El seu pare era militar de Marina i això li va permetre tenir una acurada educació. Essent encara seminarista, fou bibliotecari del Seminari i assistent del Bisbe Campins; tot just acabada la carrera, ingressà a l’administració del Capítol de la Seu de Mallorca com a tinent arxiver i oficial de secretaria. Ja de capellà, a partir de 1905, fou professor del Seminari Conciliar de Sant Pere, i impartí classes de física, química, història natural i astronomia. Promogué el Museu d’Història Natural i el Gabinet de física del Seminari. Fou responsable de l’observatori astronòmic i meteorològic del Seminari, des del 1910 fins a la seva mort. També fou col·laborador de mossèn Alcover en les tasques del Diccionari. És autor dels treballs de "La telegrafía sin hilos" (1899); guanyador del certamen literari del Seminari d’aquell any; "Elementos de astronomía" (1944) i d’articles sobre la història i l'arquitectura de la Seu de Palma. També va escriure sobre la Seu i diverses reformes que s'hi dugueren a terme: "La Catedral de Mallorca: un capítulo de su historia antigua : los corredores de los cirios" (1948), "La Catedral de Mallorca : El enigma de la Capilla de la Trinidad" (1952)... A més dels seus coneixements científics tenia molta afició per l'astronomia i la fotografia.

Torrandell, Antoni

  • AHUIB
  • Persona
  • 1881-1963

Antoni Torrandell Jaume
Inca, 17 de juliol de 1881 - Palma, 15 de gener de 1963
Compositor, pianista i professor.
Després d’iniciar els estudis musicals amb el seu pare, Joan Torrandell Campamar, organista de l’església parroquial d’Inca, els va continuar a Palma amb Josep Balaguer i Bartomeu Torres. Posteriorment, a Madrid, fou alumne de piano de José Tragó i d’harmonia de Pedro Fontanilla, i va obtenir, per unanimitat, el primer premi de piano l’any 1900 i el d’harmonia l’any 1903.
El gener de 1905 es va instal·lar a París, on va ampliar els estudis de piano amb Ricard Viñes i els d’orgue, contrapunt, fuga i orquestració amb Charles Tournemire, catedràtic del Conservatori de París, membre de l’Schola Cantorum, deixeble i successor de César Franck.
A partir de 1908, el compositor mallorquí comença a oferir recitals a les sales parisenques més prestigioses i comença a publicar les seves primeres obres per a piano. En el concurs internacional de la Société Nationale des Beaux-Arts de París, va ser premiada la seva obra "Sonata" op. 21 per a violoncel i piano, la qual va ser interpretada el 3 de juny de 1913 al Grand Palais des Champs-Élysées.
Residí a la capital francesa fins al 1914, any en què hagué de tornar a Mallorca a causa de la Primera Guerra Mundial. Aquí seguí fent concerts i component, entre altres obres, la "Missa Pro-Pace", que va ser estrenada a la catedral de Palma el 1916 en versió per a orgue, cor i solistes.
El desembre de 1918 retorna a la capital francesa, on va recuperar els seus contactes i va reprendre l’activitat com a intèrpret i compositor. Amb motiu del naixement del seu primer fill, Joan, el 12 d’agost de 1920, Torrandell va compondre "Nativité", per a piano, violí i violoncel. El 24 de desembre de 1921 neix Bernat, a qui Torrandell va dedicar "Berceuse pendant la tempête" op. 35 per a soprano, violoncel i piano, amb text de Georges Blanchard. Però el 2 de març de 1923, la mort de Joan va sumir la família en el dolor, i el mestre escrigué la lletra i la música de "Sûpreme Spoir" op. 36 per a soprano, violí, viola i violoncel i va compondre els primers compassos del "Rèquiem", la seva obra mestra, que va reprendre el 1933. El 5 de març de 1924 va néixer el seu tercer fill, que rebé el nom de Joan en memòria del germà desaparegut. Dos anys després va escriure, amb motiu d’aquesta efemèride, "Sommeil paisible" op. 39, per a violí, violoncel i piano.
El 1929 la Société Génerale et Internationale de l’Edition Phonographique et Cinematographique va subscriure un contracte amb el compositor, per un període de deu anys, renovable cada cinc, per a tota la seva producció. Torrandell va compondre algunes obres inspirades en cants de la seva terra natal, "Chant de l’élagueur", "Copeo" i "Sonatine Majorquine". El dia de Pasqua de 1932 es va estrenar a la catedral d’Orleans, amb gran èxit, la "Missa Pro-Pace" que ja havia donat a conèixer prèviament a Mallorca. El desembre de 1932, la Salle Debussy de París va dedicar una sessió al músic mallorquí, la qual va comportar-li crítiques molt positives.
L’any 1933, amb motiu de la mort de la seva mare, Torrandell es va veure obligat a tornar a Mallorca per atendre el seu pare, octogenari i malat. A l’illa va actuar en recitals i va continuar component; també es va retrobar amb Manuel de Falla, que en aquells moments era de viatge a Mallorca. Després de la mort del seu progenitor, el febrer de 1935, Torrandell va viatjar novament a París a fi de tornar a fixar la residència a França, però com que no va voler nacionalitzar-se francès, arran de les guerres, primer la Guerra Civil Espanyola i després la Segona Guerra Mundial, va haver de retornar a la seva illa natal, amb la idea de reincoporar-se al futur Conservatori de Palma. El 1935 es va crear aquest centre i sorprenentment es va prescindir de Torrandell, amb l’argument que la càtedra que requeria el seu nivell artístic no havia estat autoritzada, perquè a l’illa encara no hi havia alumnes que necessitassin ensenyaments superiors.
Durant la Guerra Civil, la docència va ser gairebé nul·la i Torrandell va passar llargs períodes a la seva casa de camp, dedicat a la composició de la Marxa heroica i el Concert per a piano i orquestra i a completar el Rèquiem. Finalitzada la guerra, la duresa de la postguerra va motivar la seva retirada de la vida activa com a concertista per dedicar-se a la docència i a la composició. Els seus darrers concerts els va fer a Barcelona i a Palma el març de 1941.
La Segona Guerra Mundial el va fer desistir de tornar a París. L’obra torrandelliana va ser divulgada a poc a poc, amb les limitacions dels mitjans locals. El 1949, l’Orquestra Simfònica de Mallorca va estrenar la "Simfonia núm. 1" per a violí i orquestra, dirigida per Eaktay-Ahn, amb Umberto Bisi com a solista. El 1950 es varen estrenar "Fiesta báquica" a Madrid i "Où va le nuage" i "S’il revenait", a Palma. L’any següent, l’Orquestra Simfònica de Mallorca també va estrenar l’obra "Valle de Muza" i el 1956, el "Concert en Si menor" per a piano i orquestra, amb Leopold Querol. L’any 1959, Torrandell va aconseguir el Premi Ciutat de Palma de composició pel seu "Rèquiem", obra que no va ser estrenada fins el 1984, vint-i-tres anys després de la seva mort.
Torrandell és un dels representants més autèntics de l’Schola Cantorum de París, la característica principal de la qual es fonamenta en un sincer fervor i en una severíssima escola harmònica i contrapuntística. El sòlid procés de formació del compositor balear, el seu estil musical, el complex treball harmònic, la rica textura o la perfecció melòdica a favor del text, són elements que situen Torrandell en el grup de compositors universalistes, que fugen d’allò que resulta fàcil i cultiven una música continguda, plena de veritat i compromesa. El catàleg del compositor revela una estètica musical que, com la seva indestructible personalitat introspectiva i el seu elevat nivell d’exigència personal, fuig de la facilitat i troba en el virtuosisme i, alhora, en l’austera virtut el llenguatge adequat, al marge d’ismes de la vida efímera i de l’experimentació avantguardista. Torrandell es manté fidel a la seva estètica al llarg de tota la vida.

Josep M. Tous i Maroto

  • AHUIB
  • Persona
  • 1870-1949

Fou professor a l’Institut Balear i arxiver de l’ajuntament de Palma. Col·laborà a "Es Ca d’Inca" , "Catalunya , Migjorn", etc. Com a poeta començà conreant la poesia en castellà; després participà sovint als jocs florals de Barcelona, on fou proclamat mestre en gai saber l’any 1920. Publicà els reculls "Flors d’ametller" (1903) i "Instantànies" (1904). Tanmateix, constitueixen la seva aportació més destacada les seves obres teatrals, típiques representants del teatre costumista mallorquí de caràcter ciutadà, que aconseguiren un gran èxit popular. Entre aquestes cal destacar sobretot "Mestre Lau es Taconer" (estrenada el 1933), "Es nirvis de sa neboda" (1934) i "El tio de l’Havana" (1934), publicades totes tres el 1947. "Ara ve s’avion", del 1948, és basada en episodis de la guerra civil. És autor també de biografies de "Manuela de los Herreros" i "Joan Alcover", i de diverses obres en castellà, com "De la isla dorada" (1912), "Bosquejos de antaño" (1922) i "Guía de la Isla de Oro" (1933). (reproduït de http://xurl.es/ho42j).

Fèlix Campaner Rosselló

  • AHUIB
  • Persona
  • 1798-1872

Fèlix Campaner Rosselló, magistrat, es casà amb María Josefa de Ferrates, amb qui no tengué descendència. Morí a Ciutat el 30 d’abril de 1872, a l’edat de 74 anys, amb testament que havia ordenat el 25 de febrer de 1859 i codicil que havia atorgat el 3 de desembre de 1867, ambdós davant el notari de Ciutat Gaietà Socies, en què, entre altres coses, deixà al seu germà Jaume Marià Campaner Rosselló la tercera part que li corresponia de Ca les Bernades o Cal Jutge. Després de fer diversos llegats en metàl·lic i en espècie, nomenà hereu universal usufructuari el seu germà Antoni Àlvar Campaner Rosselló i propietari, el seu nebot Àlvar Campaner Fuertes, fill d’aquest darrer, que heretà la resta dels seus béns, mobles i arrels, drets, accions, crèdits presents i futurs, inclosos els compresos en la part del fideïcomís que vengué a esser de lliure disposició seva, la seva llegítima paterna. http://xurl.es/wgq94

Polític. Diputat a Corts el 1841, 1843 i 1854. Aquell any va formar part de la junta provisional de govern de les Balears, després del pronunciament de Vicálvaro. Fou membre del partit Unió Liberal des de la seva fundació (1854).
GEM

Resultados 101 a 200 de 3065