Showing 3055 results

Authority record

Monlau i Roca, Pere Felip

  • Person
  • Barcelona, 29 de juny de 1808 - Madrid, 16 de febrer de 1871

Pere Felip Monlau i Roca (castellà: Pedro Felipe Monlau y Roca) (Barcelona, 29 de juny de 1808 - Madrid, 16 de febrer de 1871), fou un doctor en medicina, higienista i humanista.[1]
Fill de Jaume Monlau i España, de Viella (Vall d'Aran) i de Maria Francesca Roca i Alavedra, d'Esparreguera (Baix Llobregat).
Monlau va estudiar humanitats al Seminari Conciliar, medicina al Col·legi de Cirurgia i es va doctorar el 1833. En les seves primeres experiències laborals ja va poder veure els problemes de salut i higiene, primer es del Cos de Sanitat Militar i després al barri Gòtic de Barcelona, des de la Junta de Salubritat Municipal.[2] Per això el 1833 des del diari El Vapor reclamava obrir banys públics, fer un escorxador porcí i atendre gratis als pobres.[2]

Va exercir de catedràtic de Literatura i Història en la Universitat de Barcelona, restaurada en 1837, a partir de 1849. Considerat com un representant de l'humanisme, fou una persona polifacètica amb formació científica. Anteriorment, en 1844, havia exercit la docència a Madrid, en l'institut San Isidro i en l'Escuela Normal, com a catedràtic de Filosofia.

Considerat com un representant de l'humanisme, fou una persona polifacètica que entenia que bona part dels mals de la societat tenien el seu origen en la ignorància.[1]

Persona de formació científica va escriure multitud d'obres de temes molt diversos: drames i comèdies, estudis sobre el daguerreotip (que havia conegut a París), sobre els vegetals o sobre l'idioma eslau. També va ser el director de "El Vapor".[3]

Activitat professional
Mèdicament va dedicar-se a la psiquiatria. Fou membre titular de la Societat Mèdico-Psicològica de París, i el 1840 va traduir l'estudi de Brierre de Boismont, la “Memòria per a l'establiment d'un hospital de bojos”. Poc després, va ser nomenat metge frenòpata a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona l'octubre de 1843, on fa treure les cadenes als bojos i que siguin considerats com a tal.

L'any 1841 va guanyar el concurs sobre els avantatges de l'enderrocament de la muralla medieval i moderna de Barcelona amb l'obra Abajo las murallas.

Deu anys després, el 1853 va ésser premiada i publicada en el Butlletí de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, la "Memoria sobre la creación de una casa de Locos extramuros de esta ciudad". Era set anys abans que altre gran higienista Emili Pi i Molist redactés el 1860 el seu "Projecte del Manicomi de la Santa Creu".

L'any 1848 col·laborà a la revista “La razón de la sinrazón” d'Antoni Pujadas i Mayans, propietari i director del manicomi de Sant Boi de Llobregat. També escriu a diaris progressistes de l'època com El Vapor, El Constitucional o El Popular.

Però la seva preocupació per la formació dels ciutadans, l'orientà també a exercir la docència. Fou catedràtic de literatura i història a la Universitat de Barcelona des del 1840 al 1844 en què fou separat del seu càrrec per motius polítics i exiliat al País Valencià. Catedràtic a l'Instituto de San Isidro a Madrid, el 1844. Guanyà la càtedra de Psicologia el 1847 que el portarà a establir-se definitivament a Madrid fins a la seva mort..

Professor de filosofia a l'Escuela Normal de Magisteri madrilenya. A partir de 1849, va exercir de catedràtic de Literatura i Història en la Universitat de Barcelona, restaurada el 1837.

Era membre de l'Academia de la Lengua i de la de Ciencias Morales y Políticas

Cortès Cortès, Gabriel

  • Person
  • Palma, 1903-1967

"Escriptor, advocat i polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Múrcia, exercí d'advocat a Palma. Fou militant de la CEDA i s'afilià a la Falange. Va ser regidor de l'Ajuntament de Palma durant la Segona República i a començament de la dècada dels anys quaranta. Com a escriptor, es dedicà principalment al gènere dramàtic, però també conreà la narrativa, amb les novel·les L'altre camí (Premi Ciutat de Palma 1963) i Pel camí del vent (Premi Llorenç Riber 1966), i l'assaig històric, sobretot relacionat amb la qüestió jueva i, en concret, amb els conversos i xuetes de Mallorca, amb obres com Inquisición en Mallorca. Reconciliados y relajados (1488-1691) (1946), escrita en col·laboració amb Miquel Forteza Pinya, i Historia de los judíos mallorquines y de sus descendientes cristianos, publicada pòstumament el 1985. Fou col·laborador del Correo de Mallorca i del Diario de Mallorca, on signava amb el pseudònim Amadís."

Font i més informació: https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id2078/gabriel-cortes.htm

Coll Bardolet, Josep

  • Person
  • Campdevànol, 1912 - Valldemossa, 2007

"Josep Coll Bardolet va néixer a Campdevànol (Girona) el 7 de novembre de l’any 1912. En aquest poble va passar la major part de la seva infància, i fou aquí on va entrar en contacte amb el paisatge, una constant a la seva obra, i es va interessar per la pintura. El 1927 va ingressar a l’Escola Municipal de Dibuix a Vic i posteriorment a l’Escola Superior de Paisatge d’Olot. A causa de la Guerra Civil va haver de fugir a Girona i creuà la frontera dirigint-se cap a França, on va viure quatre anys fins que el 1939 tornà a Catalunya.

El 1940 va viatjar a Mallorca on quedà fascinat pels colors, la llum i els balls populars de l’illa, fent que en els anys següents realitzés constants viatges a Mallorca fins que definitivament s’instal·là a Valldemossa el 1944. Valldemossa es convertirà en la seva residència on durà a terme una important activitat cultural mentre seguirà desenvolupant la seva obra pictòrica.

El 2005 es va constituir la Fundació Cultural Coll Bardolet i el 2007 s’inaugura la seva seu a Valldemossa. Aquest mateix any, el 30 de juliol l’artista morí als 90 anys.

La seva obra inclou una gran diversitat de temes com el paisatge, els balls, la llum, les flors i l’abstracció, on l’exaltació del color i l’alegria de viure es transmeten amb fluïdesa. Destaquen les obres realitzades en colors blancs i nombrosos dibuixos, que reflecteixen les seves vivències sobre el paper. Va saber captar la fugacitat dels intents màgics. La seva obra és un cant a la naturalesa, a la tradició i a l’amor per la vida."

Font: http://fccollbardolet.org/?page_id=14753

COSTA y Llobera, Miguel

  • Person
  • 10 de març de 1854 - 16 d'octubre de 1922

Infantesa i joventut
Costa i Llobera era el fill d'una família de terratinents mallorquins. Orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics.

Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Palma des del 1866 fins al 1871 i, un any després, va començar els estudis de dret a Barcelona. No va desaprofitar el temps i va participar activament en els ambients del catalanisme cultural. En aquell moment triomfava la Renaixença, liderada per Jacint Verdaguer, Marià Aguiló o Antoni Rubió i Lluch. El 1875, el poeta es va traslladar a Madrid per continuar els estudis de dret.

Vocació sacerdotal i mestre en Gai Saber
Va viatjar a París, on va descobrir els grans autors francesos i italians. El va fascinar Odi barbare de Carducci, tot i que el sentit pagà, allunyat del seu esperit cristià, va fer que el rebutgés com a font d'inspiració. Al poeta, se li va despertar la vocació sacerdotal a Pollença i, finalment, va fer el pas i el 1885 es va traslladar a Roma per començar els estudis de teologia.

En aquell moment va publicar Poesies, en què deixava entreveure un romanticisme contingut de to serè i dominat per un perfeccionisme formal. En aquests poemes, ja tocava dos temes que l'acompanyarien al llarg de tota la seva obra: el paisatge i el sentiment religiós. El paisatge mallorquí es podia palpar en "La vall" (1873) i en "El pi de Formentor" (1875). En els versos d'aquests poemes, el poeta descrivia les zones de Pollença i Formentor, que esdevenien un símbol del Mediterrani. Costa i Llobera anhelava apropar-se a Déu amb les descripcions precises d'aquests paisatges, que li suggerien un ideal de vida elevada.[1]

El 1879 escriu la primera versió de la seva cèlebre oda A Horaci, la qual no seria publicada sinó anys més tard en el seu llibre Horacianes.[2]

El 1885 es trasllada a Roma i el 1888 va ser ordenat prevere. Un any després es va doctorar en teologia a la Pontificia Università Gregoriana.[3] El 1890 va tornar a Mallorca, on va escriure el llibre De l'agre de la terra (1897), compost per tres poemes narratius: "La gerreta del catiu" (1895), "Castell del rei" (1896) i "La maina" (1897). Costa i Llobera va utilitzar en aquestes poesies un llenguatge que recull la tradició cultural mallorquina i utilitza la mètrica popular de la glossa o del romanç.

El 1899, l'escriptor mallorquí va publicar en castellà Líricas, un recull de poesia sobre els monuments de l'antiga ciutat de Roma. El volum va ser ben acollit per amics i benefactors, principalment per Antoni Rubió i Lluch, i per crítics com Juan Valera o Marcelino Menéndez y Pelayo, convençut aquest últim que l'obra de Costa no desmereixia la dels seus contemporanis en absolut. En la seva correspondència, Menéndez i Pelayo li deia a Costa i Llobera que el seu llibre bastaria per demostrar que "todavía quedan poesía y poetas en España, y que ingenios como el suyo pasarían por grandes líricos en cualquier país y en las mejores épocas literarias".[4]

Un any després, va escriure el gran poema narratiu "La deixa del geni grec", inspirat per les lectures que havia fet de Leconte de Lisle, i que narra les aventures d'uns navegants grecs i sa trobada amb la mítica Nuredduna. El 1902, el poema va obtenir un premi als Jocs Florals de Barcelona. A més, va ser designat membre de la Real Academia Española de la Lengua (RAE). Aquests premis es van sumar a la designació, un any abans, com a fill il·lustre de Pollença. El 1903 va publicar Tradicions i fantasies, en què arreplega peces escrites en diferents èpoques inspirades en llegendes mallorquines. Un any després, Costa i Llobera va presidir els Jocs Florals de Mallorca.[1]

Les Horacianes i pelegrinatge per l'Orient Mitjà
L'èxit li va arribar el 1906 amb la publicació d'Horacianes, el seu recull de poesies més important. Costa i Llobera s'havia format majorment en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili; i així fou com l'any 1906, el poeta va publicar la seva col·lecció de poemes i odes anomenades Horacianes. Aquestes Horacianes eren, doncs, un conjunt de poemes dedicats al poeta llatí Horaci. Amb un llenguatge molt acurat, el poeta mallorquí va tractar amb rigor les formes poètiques i literàries clàssiques. El llibre consta d'un total de setze poemes o odes, les quals intenten reproduir els metres de la lírica grega i romana.

El poeta anà aleshores a Catalunya, on va rebre diversos homenatges per part de col·lectius catalans. Les Horacianes eren un èxit; ràpidament havien registrat dues edicions. Allí, li feren recitar horacianes a llocs diversos, fou aclamat, i es va veure amb diverses personalitats. Gaudí també li mostrà el Parc Güell.[5]

Aquell mateix any, va pronunciar el discurs inaugural dels Jocs Florals de Barcelona i va intervenir en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 va publicar Poesies, una reedició augmentada de l'obra que ja havia publicat el 1885. Costa i Llobera hi incloïa vuit composicions líriques que provenien del llibre Tradicions i fantasies, però també hi afegia altres peces totalment inèdites, com "La gran alzina de Mossa" o "Cala gentil". El poeta partia de la contemplació del paisatge i acabava amb una reflexió de tipus ascètic.

Bust al santuari de Lluc (Mallorca)
El 1907 l'autor, acompanyat d'altres mallorquins com ara Maria Antònia Salvà, va iniciar un pelegrinatge per l'Orient Mitjà que va finalitzar a Palestina i a Terra Santa. Costa i Llobera va portar un diari del viatge que va plasmar en el llibre Visions de Palestina (1908). Amb vint-i-sis odes en prosa, el poeta expressava les sensacions i les impressions que li havien produït els llocs sagrats de la religió catòlica que va visitar. Aquell any, el mallorquí va pronunciar el discurs inaugural dels Jocs Florals de Girona. Un any després, va ser nomenat canonge de la seu de Mallorca.[1]

Darrers anys de producció literària
Després dels fets de la Setmana Tràgica, el poeta va reduir el ritme de producció literària. Va publicar dos exercicis de Via crucis (1907-1908) i els Sermons panegírics (1916). El 1919 va ser nomenat membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En aquella època, va traduir textos de Virgili, Petrarca, Victor Hugo i Dante Alighieri. Entre el 1912 i el 1922 va traduir els Himnes de Prudenci i entre el 1907 i el 1911 les novel·les Después de la hora nona, Mirarán hacia Él i Almas celtas, de la francesa Reynés Monlaur. Un any abans de morir, va pronunciar la que seria la seva darrera conferència, "Dante Alighieri i la seva obra".

El 16 d'octubre de 1922, va morir a la trona mentre predicava el panegíric de santa Teresa de Jesús.[1]

Llegat
Miquel Costa i Llobera va superar la Renaixença i els tòpics que envoltaven els Jocs Florals. Alguns estudiosos com Antoni Rubió i Lloch, en l'afany de catalogar-lo, van assegurar que era un romàntic del classicisme i un clàssic del romanticisme. El cert és que va conrear un tipus de romanticisme que mantenia una serenitat clàssica. Fos com fos, amb el temps va convertir-se en un referent per a les futures generacions d'escriptors de les Illes Balears. Amb un llenguatge molt acurat, sempre va tractar amb rigor les formes literàries clàssiques.[

Font Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Costa_i_Llobera

Results 101 to 200 of 3055