Showing 3065 results

Authority record

Sureda i Blanes, Josep Francesc

  • Person
  • Palma, 1916-1983

Fou un metge i pintor mallorquí. Fill del metge Miquel Sureda i Blanes i de Juana Blanes Viale, i nebot de Pedro Blanes Viale, de Francesc Sureda i Blanes, i de Josep Sureda i Blanes.
Llicenciat en Medicina i Cirúrgia per la Universitat de Barcelona i Doctor en Medicina per la Universidad Central de Madrid. Va ser Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirúrgia de Balears, professor de l'Escola Lul·lística Maioricense, President de l'Acadèmia Científica-Deontològica de Sant Cosme i Sant Damià, Fundador i primer Director del Sanatori Escola Mater Misericordie, Director del Museu Arqueològic Regional d'Artà, membre del patronat del Museu de Mallorca, i membre numerari de la Societat Catalana de Biologia.

Va ser un home polifacètic, destacat metge, però també humanista, arqueòleg i artista, que heretà la passió per la pintura del seu oncle, el pintor Pedro Blanes Viale. https://ca.wikipedia.org/wiki/Pep-Francesc_Sureda_i_Blanes

Gili Ferrer, Antoni

  • Person
  • Artà, 1932 - Capdepera, 2010

"Mossèn Antoni Gili Ferrer (Artà, 26 d'abril de 1932-Capdepera, 1 de desembre de 2010) era un clerge i historiador mallorquí.

Estudià al Seminari Conciliar de Palma i es llicencià, el 1972, en Filosofia per la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs a Roma. Exercí de prevere un any i mig a Binissalem (1958), sis i mig a S'Arracó (Andratx) (1960), denou a Artà (1966) i cinc a Algaida (1985). A partir de 1989 va ser auxiliar de l'Arxiu Diocesà i des del 1990 fins al 2002, prior de l'Anunciació (La Sang) a Palma.

També se'l coneixia per la seva gran faceta d'historiador o documentalista (tal com ell es considerava) cosa que li va permetre escriure innumerables llibres (uns 24), articles, pròlegs i conferències, així com alguns premis i reconeixements com per exemple diversos premis d'Investigació de diferents edicions del certàmen literari «Vila d'Artà». Se li va fer l'entrega per part de l'Ajuntament d'Artà, del «Talaiot d'Or»", demostrant la gran importància que va tenir Antoni Gili dins el poble artanenc. D'altra banda, des de 1993 també va formar part de l'obreria de Sant Antoni d'Artà com a capellà.

El 2011 rebé a títol pòstum el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Gili_Ferrer

Societat Arqueològica Lul·liana

  • Corporate body
  • Palma, 1880

"Entitat fundada a Palma pel desembre del 1880, per iniciativa de Bartomeu Ferrà i Perelló, i aprovada pel gener del 1881 pel bisbe Mateu Jaume.

Els seus objectius eren d’honrar la memòria de Ramon Llull i de recollir objectes artístics, especialment els religiosos retirats del culte, per tal d’evitar llur destrucció. Amb aquests materials formaren tot seguit el Museu Arqueològic Lul·lià, instal·lat al Col·legi de la Sapiència. El 1916 totes les col·leccions, molt importants, passaren al Museu Diocesà, però unes diferències amb la cúria donaren lloc a una divisió entre els objectes de propietat eclesiàstica i els propis de la Societat, que el 1927 els oferí en dipòsit a la Direcció General de Belles Arts, si bé l’oferiment no fou acceptat fins el 1961, amb el decret fundacional del Museu de Mallorca. El 1885 començà la publicació del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, que s’ha convertit en un corpus documental de consulta imprescindible per a conèixer la història de Mallorca."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/societat-arqueologica-lulliana

Sbert Massanet, Joan

  • Person
  • Palma, 1912-1978

"Joan Sbert Massanet fou un professor d'història i arxiver mallorquí.

Fill de Marià Sbert Canals, contralmirall de l'armada, i d'Amàlia Massanet Verd, filla de Joan Massanet Ochando, senador i diputat conservador i germana d'Antoni Maria Massanet Verd, bisbe de Sogorb des de 1907. Germà d'Antoni Maria Sbert. Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear. Es llicencià en història per la Universitat de Saragossa (1933). El juny de 1936 va signar la Resposta als Catalans. Professor ajudant a l'Institut d'Inca. Va ser depurat i traslladat. El BOE del 16 de setembre de 1937 du la relació de suspesos d'ocupació i sou, entre els quals hi ha el professor Sbert, per tres mesos, entre altres coses per haver signat la resposta als catalans. Va ser nomenat arxiver de l'Ajuntament de Ciutat de Mallorca el 14 d'abril de 1944. Organitzador amb Francesc de B. Moll de cursos de llengua catalana a la clandestinitat. Els cursos se celebraren al seu domicili, a l'entorn de 1948 i anys següents. Tot i que les autoritats franquistes havien requisat la gramàtica de Moll, no les havien aconseguit eliminar totes, i així el filòleg en podia proporcionar als estudiants clandestins. El 1963 Sbert va prendre part en el I Congrés d'Arxivers celebrat a Sevilla, a conseqüència del qual presentà una memòria a l'Ajuntament sobre organització dels serveis arxivístics i les seves possibles millores. El mateix any va ser elegit vocal de la junta directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana. El 1970 va passar a ocupar el càrrec de bibliotecari per defunció de Joan Muntaner."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sbert_Massanet

PEN Club

  • Corporate body
  • Barcelona, 1922

"Constituït a Barcelona el 19 d’abril de 1922, fou, després del PEN Club Internacional i el francès, el tercer dels PEN Club en crear-se. Celebrà el primer plenari l’abril del 1923 i, malgrat l’hostilitat de la Dictadura de Primo de Rivera, des del començament manifestà un gran dinamisme, mostra del qual fou el nomenament, l’any 1924, d’Àngel Guimerà com a membre d’honor del PEN Club Internacional. El PEN català participà en bona part dels congressos anuals i, presidit per Pompeu Fabra, al qual succeí Carles Riba l’any 1928, organitzà el XIII Congrés Internacional, que tingué lloc a Barcelona el 1935 sota la presidència internacional d’Herbert George Wells. A desgrat de la Guerra Civil Espanyola, el 1937 fou la principal entitat impulsora de la Institució de les Lletres Catalanes i fou capaç de mantenir una presència activa al Congrés del 1937 (París) i en les dues trobades del 1938 (Praga i Londres). El triomf del franquisme posà fi a les seves activitats públiques i entrà en un llarg parèntesi d’exili i clandestinitat. Durant l’èxode republicà del 1939 contribuí al suport de nombrosos intel·lectuals gràcies a les connexions internacionals.

Del 1939 fins al 1973 la representació del Centre passà per les mans de Josep Maria Batista i Roca, aleshores a l’exili a la Gran Bretanya, el qual n’assumí la secretaria i denuncià reiteradament la manca de llibertats del règim i l’intent sistemàtic d’eliminar la llengua i la cultura catalanes. Un informe del PEN Català portà el PEN Club Internacional a condemnar el règim de Franco l’any 1953. Durant la Segona Guerra Mundial, tot i mantenir la seu de l’exili a Londres, gran part de la documentació del PEN català conservada fou traslladada i dipositada a la Universitat d’Austin (Texas, Estats Units d’Amèrica). En aquesta etapa en foren també membres destacats Marià Manent, Osvald Cardona, Joan Colomines, Josep Maria Poblet i Rafael Tasis . Carles Riba, per la seva banda, continuà presidint l’entitat fins a la mort (1959). Després de la presidència de Josep Carner, el 1965, que accedí a la presidència Jordi Rubió i Balaguer, s’inicià en la clandestinitat la reconstrucció de l’entitat a Catalunya, continuada amb J.V. Foix (1968), i culminà el 1973, amb Joan Oliver a la presidència. El mateix any 1973 obrí delegacions al País Valencià i a les Illes Balears.

ornà a la legalitat l’any 1976. El 1978 hom organitzà a Barcelona una Conferència Internacional del PEN, presidida per Mario Vargas Llosa, en la qual hom inaugurà la relació PEN-UNESCO, i fou creat el Comitè de Programa i Traduccions. Des del 1979 el Centre Català ha assistit regularment a les reunions i als congressos convocats, ha guanyat protagonisme a l’interior dels diferents comitès i ha aprofitat la plataforma internacional per a projectar a l’exterior la literatura catalana.

Una fita important fou l’organització del 57è Congrés Mundial del PEN la setmana de Sant Jordi del 1992 a Barcelona. Amb motiu del Congrés hom edità el llibre El Centre Català del PEN, 70 anys d’història, a cura de Josep S. Cid. Organitzà, l’any 1996, la Conferència Mundial sobre els Drets Lingüístics, en la qual s’aprovà la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, reforçada el 2011 amb la Declaració de Girona. S’ha involucrat molt activament en moltes altres iniciatives de reivindicació de les llibertats, especialment les de pensament i expressió, com ara les del Dia de l’Escriptor Perseguit (2003), la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi, ICORN (International Cities of Refuge Network), que acull escriptors perseguits als seus països d’origen (2006), el Dia de l’Escriptor Refugiat (2007) o altres més específicament literàries com la Declaració del Quebec sobre la Traducció Literària (2015). L’any 2007 l’entitat fou convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

L’any 2010 instituí el premi Veu Lliure, concedit a un autor que hagi patit captiveri o persecució a causa dels seus escrits. Lliurat anualment a les Illes Balears pels volts del Dia de l’Escriptor Perseguit (15 de novembre), en les successives edicions han rebut el premi el cubà Normando Hernández Gonzáles (2010), l’amazic Salem Zenia (2011), el txadià Koulsy Lamko (2012), la naga Easterine Kire i els Docents de les Illes (2013), l’eritreu Dessale Berekhet (2014), l’iranià Ahmad Jalali Ferehani (2015), la turca Zeynep Oral (2016), la xinesa Tienchi Martin-Liao (2017), el guineà Ramon Esono (2018), el marroquí Ali Lmrabet (2019), el kurd iranià Behrouz Boochani (2020) i la francesa Mireille Gansel (2021).

Entre d’altres, des del 1976 han estat membres significats de l’entitat, Carles Torner, D.Sam Abrams, Isidor Cònsul i Josep Maria Terricabras, i han presidit l’entitat Josep Palau i Fabre (1976), Maria Aurèlia Capmany (1979), Jordi Sarsanedas (1983), Dolors Oller (2001) i Carme Arenas (2010). L’any 2018 assumí el càrrec Àngels Gregori, i el 2022 Laura Huerga.

L’any 2005 rebé la Creu de Sant Jordi, el 2010 el premi de la Generalitat a la Projecció Internacional i el 2017 el premi Memorial Francesc Candel."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/centre-catala-del-pen-club
Més informació: https://www.pencatala.cat/el-pen-catala/historia/

Masip Hidalgo, Antonio

  • Person
  • Oviedo, 1946

"Antonio Alejandro Masip Hidalgo (1946) és un polític asturià que milita en el Partit Socialista Obrer Espanyol. Fill de Valentín Masip, alcalde d'Oviedo durant el franquisme, i de Carmen Hidalgo.

Va néixer a Oviedo en 1946, va estudiar Dret i tres anys de Ciències Econòmiques a la Universitat de Deusto. Està casat amb Eloína Fernández i té dos fills, Aida i Marco.

Va exercir d'advocat des de 1972. Lluitador contra el franquisme en diversos moviments polítics, començant en el FELIPE, va formar part, com a nombre 2, de la candidatura d'Unitat Regionalista Asturiana al Congrés dels Diputats a les Eleccions generals espanyoles de 1977, les primeres lliures després de la mort de Franco.

En 1982 va ser nomenat Conseller d'Educació, Cultura i Esports en el primer Govern del Principat d'Astúries. En 1983 va ser escollit alcalde d'Oviedo, el primer socialista des de la II República. Va ser reelegit en les següents eleccions de 1987. En el període entre 1983 i 1987 va compaginar el càrrec d'alcalde amb el de diputat en la Junta General del Principat d'Astúries.

En 1983 va ser nomenat president del Real Instituto de Estudios Asturianos (RIDEA).

Entre 1997 i 2003 va ser Secretari General de l'Agrupació Municipal Socialista d'Oviedo (AMSO-PSOE) i membre del Comitè Federal del PSOE (2000-2004). Fou elegit diputat a les eleccions al Parlament Europeu de 2004 i 2009. Actualment és membre de la Comissió d'Afers Jurídics i de la Delegació del Parlament Europeu per a les Relacions amb Belarus."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antonio_Masip_Hidalgo

Instituto de Estudios Asturianos

  • Corporate body
  • Oviedo, 1945

"El Real Instituto de Estudios Asturianos o RIDEA (en asturlleonès, Real Institutu d'Estudios Asturianos) és un organisme públic cultural de la comunitat autònoma del Principat d'Astúries que depèn de la Diputació i està subordinat al Patronat Jsé Mª Cuadrado del CSIC. Els objectius d'aquesta entitat són: la recerca, el foment i l'orientació dels treballs i estudis relatius al patrimoni científic, cultural i artístic del Proncipat d'Astúries i el foment de la cooperació dels organismes públics de la comunitat autònoma i les institucions culturals, grups socials i centres asturias d'Espanya i l'estranger per a investigar i divulgar la cultura de la regió.

L'interès per a constituir aquesta entitat va nàixer amb l'Acord de la Diputació en sessió de 2 de juny de 1945. Es creà formalment l'ens el 10 d'octubre de 1945, quan els estatuts foren aprovats. Els estatuts de l'entitat foren modificats amb el pas del temps.

La LLei 7/1988, de 5 de desembre, modificà aquests estatuts, reorganitzant l'institut. El 8 de febrer de 1992, el Rei d'Espanya li va concedir el títol de Reial."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Real_Instituto_de_Estudios_Asturianos

Institut Français de Barcelone

  • Corporate body
  • Barcelona, 1921

"L'Institut Francès de Barcelona (IFB) és un institució educativa fundada a Barcelona el 1921 per Ernest Merimée, degà de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, a partir de l'Alliance Française à Barcelone i de les escoles franceses Ferdinand de Lesseps i grup escolar francès Carrer Sepúlveda, fundades el 1898. Es va posar en marxa el 1921. El 1922 l'historiador occità Jean-Jacques-Achille Bertrand es va convertir en el seu director.[2] El 1924 va posar en marxa cursos de secundària i organitzà conferències d'intel·lectuals francesos com Paul Valéry.

Fou clausurat durant la guerra civil espanyola. El 1939 en fou nomenat director Pierre Deffontaines,[3] que ocupà el càrrec fins al 1964. Tot i ser amic personal d'Henri Philippe Pétain, Deffontaines es va posar de part de la França Lliure el 1943. Des del 1945 els efectius de l'Institut es multiplicaren i va comptar amb una gran biblioteca, el Cercle Maillol i diversos cercles i activitats de difusió de la cultura francesa (literatura, cinema, esport). Això va fer que fos un referent cultural per als intel·lectuals catalans de la postguerra fins a començaments del 1970. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi"

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Institut_Franc%C3%A8s_de_Barcelona

Gayà, Jordi

  • Person
  • Sant Joan, 1948

"Medievalista i sacerdot.

Féu estudis al seminari de Mallorca i a la Universitat de Friburg de Brisgòvia (Alemanya), on s’interessà pel lul·lisme (fou col·laborador del Raimundus Lullus Institut) i es doctorà en teologia (1975) amb una tesi sobre la teoria lul·liana dels correlatius (1979). Ha editat l'Ars Notatoria i l'Astronomia de Ramon Llull. Secretari d'Estudios Lulianos i de l’Institut d’Estudis Baleàrics, és professor del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/jordi-gaya-i-estelrich

Institut d'Estudis Baleàrics

  • Corporate body
  • Palma, 1971

"Institució de promoció cultural dependent de la Conselleria d’Educació i Cultura del govern de les Illes Balears, creada el 1971 com a institut d’estudis locals, dependent de la Diputació Provincial de Balears, amb seu a Palma.

Desenvolupament enciclopèdic
Té el caràcter de fundació pública i l’objectiu de fomentar la investigació científica sobre temes relacionats amb les Balears, editar publicacions sobre les Illes, assessorar el Govern Balear sobre temes culturals i promoure la difusió de la cultura pròpia. La seva creació suposava la culminació d’un procés iniciat al final dels anys seixanta i que recollia una proposta dels professors Ángel Raimundo Fernández i Santiago Sebastián López de la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB. La proposta es canalitzà a través del diputat provincial Martí Ensenyat i Riera i fou aprovada a l’agost del 1971. Presidia l’Institut Josep Alcover i Llompart, el primer director fou Bartomeu Payeras i Franch i el vicedirector, Mateu Serra i Simó. Funcionava a través d’un patronat executiu i d’un consell general, en el qual, a més, hi havia un representant de les seccions d’Humanitats, Ciències, Investigació i Documentació i Defensa de la Natura, un de l’Escola Lul·lística i de la Societat d’Història Natural i quatre personalitats. Entre el 1971 i el 1979 es definiren les àrees d’actuació i es publicaren la Revista Balear i setze monografies. També col·laborà amb activitats culturals puntuals com la preparació d’un CHCA i el Congrés d’Història de la Mediterrània. El 1979 passà a dependre del Consell General Interinsular i l’any següent s’aprovaren els nous estatuts, pels quals l’organisme passà a regir-se per un consell general (president, vicepresident, quatre membres dels Consells Insulars, membres de les entitats culturals i dues personalitats en representació de la vida científica de les Illes Balears) i una comissió permanent que gestionava les decisions del consell general. Desaparegué el càrrec de director i les seves funcions foren assumides pel nou càrrec de secretari general. Entre el 1979 i el 1983 aparegué la revista Estudis Baleàrics i se celebraren les I Jornades d’Estudis Històrics Locals. Començà també la diversificació de les publicacions en col·leccions com “Monuments de les Illes Balears” i “Actes de les Jornades d’Estudis Històrics Locals”, amb catorze monografies i dotze números de la revista Estudis Baleàrics. Es produí, doncs, un impuls quantitatiu i qualitatiu que es manifestà en l’increment del pressupost d’activitats i alhora es marcaren les línies d’actuació que, encara avui, continuen.

El 1983, l’Institut passà a dependre de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. L’any 1986 es redactaren nous estatuts, amb què adquiria la categoria d’organisme autònom vinculat a la Conselleria d’Educació i Cultura. Era regit per una junta de govern, que marcava les directrius i aprovava les activitats, formada pel conseller d’Educació i Cultura, el director general de Cultura, un representant de la gestió econòmica de la Conselleria, un representant del consell acadèmic i el secretari general de l’Institut. També es creà un consell acadèmic com a òrgan assessor, constituït per tretze membres: cinc persones designades pel conseller, un representant de la universitat, tres representants dels Consells Insulars i tres membres en representació de les entitats culturals i científiques de les Illes Balears. Des del 1983, continuà la tendència de diversificació de les publicacions i l’increment de les activitats no editorials com ara congressos, simposis, cicles de conferències, exposicions i activitats audiovisuals. El 1990 es reformaren de nou els estatuts, pels quals es configurà com una entitat autònoma de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Des dels seus orígens, l’Institut es marcà com a fita la col·laboració amb altres entitats culturals. El 1972 s’incorporà al Patronat Josep Maria Quadrado, del CSIC. És membre de la Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals (CECEL). Està adherit a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i és la seu del Patronat Ramon Llull. A més, manté relacions especials amb els centres culturals i científics de les Illes Balears com l’Ateneu de Maó, l’Escola Lul·lística de Mallorca, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Institut Menorquí d’Estudis, la Societat Arqueològica Lul·liana o la Societat d’Història Natural. N’han estat responsables directes: B. Payeras i Franch (1971-79), Jordi Gayà i Estelrich (1980-88), Ramon Maria Servalls i Batle (1989-91), Pius Tur i Mayans (1991-91), Josepa Terrassa i Barceló (1992-93) i Xavier del Hoyo i Bernat (des del 1993). Ha gaudit sempre de la col·laboració de les figures intel·lectuals més rellevants del país com Àlvar Santamaria, Guillem Colom, Josep Maria Llompart o Josep M. Quintana.

Des del 1981 organitza les Jornades d’Estudis Històrics Locals i n’edita les actes. El 1987 organitzà el XIII CHCA, centrat en l’anàlisi del regne privatiu de Mallorca (1230-1349), la incorporació de Menorca (1287) i les relacions de la Corona d’Aragó amb l’Atlàntic. Se n’han publicat els quatre volums d’actes, ponències i comunicacions (1989-90). Des del 1989 organitza diversos cicles de conferències sobre diferents temes i en col·laboració amb altres entitats. És la seu del Patronat Ramon Llull, que té per objectiu la publicació de la nova edició de les obres d’aquest autor (1985), i creà la Comissió de les Illes Balears per a la Commemoració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica, que edità la col·lecció “Amèrica”, en què es publicaren una quinzena d’obres (1991-92) sobre temes d’història d’Amèrica i de les Balears. El 1995 aparegué la sèrie “Divulgació”, amb l’objectiu de fomentar a un públic majoritari l’interès pels espais naturals, els itineraris històrics, la vida i l’obra de personatges il·lustres o diversos aspectes de qualsevol matèria humanística o científica relacionada amb les Illes Balears. El 1996, es realitzà el simposi 25 Anys de l’Institut amb el tema “La Transició a les Illes Balears”. També es reprengué la sèrie “Temps de Poesia”, un projecte que enregistrava en cassets la veu dels poetes de les Illes Balears, llegint els seus poemes. Els darrers anys també ha dedicat especial atenció a la salvaguarda del patrimoni audiovisual (exposicions fotogràfiques, edició de discos compactes i vídeos).

Edita les publicacions periòdiques Estudis Baleàrics (des del 1981) i Revista de Ciència (des del 1987). La primera pretén la divulgació interdisciplinària de la investigació que es fa a les Balears. Els seus articles abracen gairebé tots els àmbits del saber. En un principi no estaven relacionats entre ells; posteriorment, els números de la revista han passat a estructurar-se al voltant d’un tema central que dona cohesió temàtica als articles, com la naturalesa de les Pitiüses (núm. 16, març 1985), la Inquisició (21, juny 1986), la cultura popular (24, març 1987), el s. xix (25, juny 1987), el cinema i la fotografia (26, setembre 1987). D’altra banda, n’han estat membres del consell de redacció importants investigadors de les Illes com Joan Alegret, Maria Barceló, Catalina Cantarellas, Joan Miralles o Isabel Moll. Revista de Ciència començà a editar-se l’any 1987 i presenta els avenços científics més recents, bibliografia, recensions de llibres i esdeveniments científics d’interès. En són col·laboradors habituals Guillem Matheu, Climent Picornell o Antoni Rodríguez i Perea. A més, ha publicat més de seixanta llibres sobre antropologia, art, arxivística, bibliografia, biologia, dret, ortografia, filosofia, geologia, geografia, història, literatura, lul·lisme, patrimoni, prehistòria i història de l’art de les Illes. Aquest caràcter multidisciplinari ha convertit la Institució en una peça clau per a la divulgació de la investigació històrica actual a les Balears. Tot i no disposar de biblioteca, el règim actual de funcionament permet l’accés a bona part de la informació.

Lectures
FERRER I FLÓREZ, M.: “Bartomeu Payeras i Franc”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 35-38.
HOYO BERNAL, X. del: “Breu història de l’Institut d’Estudis Baleàrics”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 7-18.
MATEU, G.: “L’Institut d’Estudis Baleàrics i el seu origen de l’antiga Diputació Provincial”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 39-48.
SALVÀ I TOMÀS, P.A.: “L’Institut d’Estudis Baleàrics entre 1986 i l’actualitat”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 53-58.
SANTAMARIA, À.: “Contexto histórico y ejecutoria de la primera época de l’Institut d’Estudis Baleàrics”, Estudis Baleàrics, 56, 1996-97, p. 19-34."

Font: https://www.enciclopedia.cat/diccionari-dhistoriografia-catalana/institut-destudis-balearics

The Hispanic Society of America

  • Corporate body
  • Nova York, 1904

"La Hispanic Society of America és un museu i biblioteca per l'estudi de les arts i cultures d'Espanya, Portugal, i Llatinoamèrica fundada el 1904 per Archer Milton Huntington. Institució lliure i oberta al públic, la seva seu original es troba a l'edifici Beaux Arts a Audubon Terrace (al carrer 155è de Broadway) al barri de Washington Heights dins el borough de Manhattan de la Ciutat de Nova York, Estats Units. El lloc va ser designat com a fita Nacional Històrica el 2012.

L'abril de 2015 la Societat va anunciar l'anomenament de Philippe de Montebello per presidir el Board of Overseers i ser punta de llança per doblar la mida del museu i renovar l'ara vacant edifici adjacent de Belles Arts, seu anterior del Museu de l'Indi americà. L'escultura exterior de la societat inclou obra d'Anna Hyatt Huntington i nou alleujaments importants de l'escultor suís-americà Berthold Nebel, realitzades en deu anys.

El 2017 fou guardonat amb el Premi Princesa d'Astúries de Cooperació Internacional.

L'any 2017 va tancar les seves portes per poder-hi dur a terme una profunda renovació. La reobertura és prevista per a l'any 2019. Mentrestant, una mostra dels seus fons s'ha presentat al Museu del Prado (2017).

El museu conté obres de Diego Velázquez, Francisco de Goya, El Greco, i Joaquim Sorolla i Bastida, entre d'altres.

Un component important d'aquest museu és la sala Sorolla que fou reinstal·lada el 2010. Mostra les 14 pintures de gran format anomenades Visió d'Espanya, que Sorolla va realitzar de 1911 a 1919, per un encàrrec d'Archie Huntington. Aquestes pintures envolten la sala i descriuen escenes de diversos llocs de la península ibèrica (13 d'Espanya i un de Portugal).

La biblioteca de llibres rars manté 15.000 llibres impresos abans de 1700, incloent una primera edició d'El Quixot. També disposa del manuscrit Llibre Negre d'Hores Horae Beatae Virginis Mariae ad usum Romanum (c. 1458), un dels pocs exemplars existents."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hispanic_Society_of_America
Més informació: https://hispanicsociety.org/es/about-us/historia/

Du Gué Trapier, Elizabeth

  • Person
  • Washington DC, 1893 - Highstown (Nova Jersey), 1974

"Elizabeth du Gué Trapier (1893-1974) fou una experta en l'Art espanyol. Després de graduar-se en biblioteconomia, va formar part d'un selecte grup de dones escollides per Archer Milton Huntington, centrant el seu estudi en pintures i dibuixos.

Elizabeth du Gué Trapier va néixer el 5 d'abril de 1893 a Washington DC. Va morir el 15 d'octubre de 1974 a Hightstown, Nova Jersey. Miss Trapier va dedicar la major part del seu treball a la Hispanic Society of America. Durant quatre dècades, com a comissària de pintures a aquesta institució, va publicar diversos estudis sobre la història de l'art espanyol. La seva monografia sobre Velázquez, publicada l'any 1948, és un text bàsic, i els seus catàlegs, llibres i articles sobre Josep de Ribera, Goya, El Greco, Valdés Leal i altres artistes espanyols, són de gran importància en la Història de l'art. Miss Trapier va rebre l'Orde del Mèrit Civil l'any 1968, la Medal of Arts and Literature i la Medalla Mitre. A més, pels seus anys de treball a la Hispanic Society of America fou guardonada amb la Medalla Sorolla d'aquesta prestigiosa institució."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_du_Gu%C3%A9_Trapier

Cahner, Max

  • Person
  • Bad Godesberg (Renània), 1936 - Barcelona, 2013

"Editor, polític i historiador de la literatura.

De família d’origen alemany establerta a Catalunya des del 1890, el seu pare fou expulsat el 1936 de l’Estat espanyol amb la família, i hi tornà a residir d’ençà del 1939. El 1952, amb només quinze anys, es matriculà a les facultats de química i de dret i participà en el moviment estudiantil antifranquista (Assemblea Lliure del Paranimf, 1957) i el 1964 fou expulsat de l’Estat espanyol per la seva activitat nacionalista. Amb Ramon Bastardes, impulsà la nova època de Serra d’Or (1959) i creà (1961) Edicions 62, que dirigí fins el 1969, i posteriorment fundà Curial Edicions Catalanes (1972). Contribuí decisivament a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana i la campanya del “Català al carrer”. Alhora maldà per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià, i la consciència de Països Catalans. Amb aquest objectiu creà el Club Ramon Muntaner (1979), del qual fou vicepresident.

La seva trajectòria política adquirí una especial significació del 1980 al 1984, que fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya . Des d’aquest càrrec posà les bases de les institucions culturals de la Catalunya posterior al franquisme, entre les quals cal esmentar l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca de Catalunya, la Llei de normalització lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio, el Centre d'Art Santa Mònica i la xarxa de biblioteques de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment fou també comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya i de l'Auditori, president de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del 1985 al 1987 i del 1992 al 1994 i director de la nova etapa de la Revista de Catalunya (1986). Membre de Convergència Democràtica de Catalunya, el 1994 se'n donà de baixa com a militant. El 1996 creà un partit propi, Acció Catalana, que un any més tard s’integrà a Esquerra Republicana de Catalunya.

Doctorat en filosofia i lletres, fou professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona (1975-2006), i és autor d'Epistolari del Renaixement (tesi doctoral, 1977-78) i Literatura de la revolució i la contrarevolució 1789-1849 (en tres volums: 1998, 2002 i 2005). Fou també molt destacable la seva col·laboració en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Dirigí també la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, publicada en dinou volums (1981-85).

L’any 1996 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i, a títol pòstum, la Generalitat li concedí la Medalla d’Or de la institució (2013)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/max-cahner-i-garcia

Serra, Eva

  • Person
  • Barcelona, 1942-2018

"Historiadora i activista política.

Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols, i germana de l’activista Josep de Calassanç Serra i de la lingüista Blanca Serra i Puig. Llicenciada per la Universitat de Barcelona (1967), es doctorà l’any 1978 amb la tesi La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigida per Emili Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Col·laborà al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991). A banda dels estudis sobre el camp català, la seva aportació se centrà en l’estudi de les institucions catalanes i la seva relació amb la monarquia hispànica. Feu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), fou responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i dirigí, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1997). Publicà també el volum de divulgació La Guerra dels Segadors (1966). Després de treballar per a diverses editorials (Salvat, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana), el 1970 inicià la trajectòria acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1975 que passà a la Universitat de Barcelona. Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2002 era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Pòstumament fou editat el volum La formació de la Catalunya moderna (1640-1714) (2018), recull d’articles sobre la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta, que el 2019 rebé el premi Ferran Soldevila del Congrés de Cultura Catalana. També pòstumament, rebé el premi In Memoriam de la Comissió de la Dignitat (2020).

Vinculada sempre a l’independentisme d’esquerres, milità des dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1968 per incorporar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on el 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, des del 1978 Independentistes dels Països Catalans (IPC). Per la seva militància independentista fou acusada de col·laborar amb ETA-PM i detinguda el febrer del 1977 i el juliol del 1980 amb la seva germana Blanca i altres militants independentistes, interrogada per la policia i alliberada sense càrrecs. Membre i impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), que defensaven l’alliberament dels presos polítics, el desembre del 1981 tornà a ser detinguda amb la seva germana Blanca, Pere Bascompte i Jaume Llussà, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però de nou fou absolta. El 8 de juny de 1991, juntament amb Lluís Maria Xirinacs i Carles Benítez (exmembre de Terra Lliure), promogué l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), que el 1993 s’integraria a l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP), embrió de la CUP."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/eva-serra-i-puig

Edicions 62

  • Corporate body
  • Barcelona, 1961

"Edicions 62 és una editorial catalana nascuda el 1961 a Barcelona sota la direcció de Max Cahner i Ramon Bastardes. Edicions 62 pertany actualment al Grup 62, un conglomerat amb diversos negocis del món cultural que des de 2013 forma part del Grup Planeta.

Ramon Bastardes i Max Cahner van fundar l'editorial el 1961 però va publicar el seu primer llibre per la Diada de Sant Jordi de 1962, quan va aparèixer Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. Edicions 62 va tenir la seva primera seu a la Gran Via de les Corts Catalanes, de Barcelona. Ja el 1963 van transformar l'empresa en una societat anònima, gràcies a la inversió de Max Cahner i Bruguera. Inicialment se centrava en l'assaig, novel·la i llibres de cultura popular catalana, amb col·leccions dirigides pel mateix Max Chaner, Josep Benet, Josep Maria Ballarín o Joaquim Molas, entre d'altres.

El 1964 van començar a publicar col·leccions en castellà, amb el nom d'Ediciones Península. Un dels grans projectes d'aquesta dècada fou l'inici de la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana. El 1968 l'empresa va patir una forta crisi que va apartar de la direcció Chaner i Duran i va fer que es vengués el projecte de la GEC a una nova empresa.

Oriol Bohigas fou l'encarregat de posar ordre a la societat per intentar salvar el projecte a finals del 1969. Comença a reflotar el projecte fins que el 1975 fou nomenat president de l'empresa. D'aquest període destaquen col·leccions com la MOLC, Les millos obres de la literatura universal o Clàssics del pensament modern, entre d'altres. També es van iniciar grans projectes com una Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, la Història del País Valencià o la Història de la cultura catalana. També va començar a publicar una sèrie de diccionaris i, des de 1997, una revista dedicada al Turisme, Descobrir Catalunya.

El 1996 l'Editorial Empúries entra a formar part de l'empresa, i per gestionar-ho es va crear el Grup 62, que progressivament anà adquirint fons d'altres editorials, i un any després Xavier Folch va substituir Josep Maria Castellet en la direcció literària del projecte. Editorial 62 va quedar integrada des de llavors en aquest grup, que ha anat canviant d'accionistes amb els anys. A data 2020 forma part de l'entramat d'editorials del Grupo Planeta. Amb motiu del cinquantè aniversari, s'anuncià que el llibre més venut per l'editorial, fins al moment, era Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, amb 1.376.016 exemplars.

El novembre de 2014, Edicions 62 va acordar fer el dipòsit dels fons d'Edicions 62 i d'Editorial Empúries a la Biblioteca de Catalunya. El seu arxiu, compost per expedients d'obres literàries, conté els originals (manuscrits o mecanoscrits, galerades, exemplars corregits ...) de gran part de l'obra publicada."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Edicions_62
Més informació: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/edicions-62

Moll Marquès, Francesc

  • Person
  • Palma, 1937

"Fill del lingüista, filòleg i editor Francesc de Borja Moll, passa la infància a la seva ciutat natal. Des de petit s'impregna de la tasca que realitza el seu pare, seguint l'estela de Mossèn Alcover, en l'elaboració del Diccionari català-valencià-balear. També des de ben aviat descobreix la seva passió per la naturalesa i l'excursionisme, activitat que mantindrà al llarg la seva vida.

Comença a estudiar Enginyeria a Barcelona, però ho deixa aviat i l'any 1956 comença la carrera de Farmàcia. El febrer de l'any 1957 assisteix a l'Assemblea del Paranimf de la Universitat de Barcelona, fet que suposa la pèrdua del curs acadèmic per als estudiants que hi participen. En aquells moments, i enmig de l'ambient polític de l'època, es replanteja la seva carrera i finalment decideix estudiar Economia.

Es llicencia l'any 1962 i, en acabar la carrera, fa el servei militar a Mallorca, on es queda a viure de nou. Entra en contacte amb Bartomeu Barceló, catedràtic de Geografia i cap de publicacions de la Cambra de Comerç de Mallorca, amb qui estableix una gran amistat i amb qui publiquen investigacions sobre economia de les illes al butlletí de la Cambra. Plegats també constitueixen l'empresa SEPTE (Servei de Planificació Territorial i Econòmica). A través d'aquesta empresa coneix els propietaris del Diari de Mallorca, que li proposen ser-ne el gerent, tasca que desenvolupa entre el 1963 i el 1967.

L'any 1967 passa a fer-se càrrec de la gerència de l'Editorial Moll, treballant amb el seu pare i amb Josep Maria Llompart, que en aquells moments n'era l'assessor editorial. Treballa com a gerent de Moll fins a la seva jubilació, l'any 2008. Entre el 1993 i l'any 2000 presideix el Gremi d'Editors de les Illes Balears i ha estat membre de la Junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana des de l'any 1983 quan, a proposta de l'aleshores president de l'AELC Josep Maria Llompart, se'n va fer soci. Tradueix, del francès, el títol L'Art en el regne de Mallorca, de Marcel Durliat i publicat el 1964. També fa la traducció, de l'anglès, de Foll d'amor. La vida de Ramon Llull, d'Edgar Allison Peers, del 1966. Com a traductor i editor, també es dedica a revisar i corregir les traduccions que arriben a l'Editorial Moll.

És soci cofundador del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, del qual és president entre els anys 1978 i 1981. El 1978 és director general de Medi Ambient de la Conselleria d'Ordenació del Territori del Consell General Interinsular i el 2001 rep el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, en reconeixement a la seva trajectòria."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/mollf/biografia-francesc-moll

Llompart, Josep Maria

  • Person
  • Palma, 1925-1993

"Escriptor.

Es llicencià en dret a Barcelona (1946). Des dels anys cinquanta fins a la seva mort fou un dels grans animadors de la vida cultural a les Illes Balears: secretari de redacció i sotsdirector de Papeles de Son Armadans (1957-62), president de l’Obra Cultural Balear (1976-83), assessor literari de l’Editorial Moll, redactor en cap de Lluc i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-87), es destacà pels seus treballs de crítica i d’estudis literaris: Joan Alcover, la història d’un home (1964), La literatura moderna a les Balears (1965), Literatura mallorquina contemporània (1973) i altres treballs que ha aplegat a Retòrica i poètica (1982). Poeta eclèctic, de to ponderat i clàssic i renovador de l’Escola Mallorquina, punt des del qual parteix la seva obra poètica Poemes de Mondragó (1961). La seva poesia s’inscriu, però, en un realisme històric amb matisos i caient irònics ( La terra d’Argensa , 1972, i Memòries i confessions d’un adolescent de bona casa , 1974) per a evolucionar cap a l’experimentació i el formalisme, Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980) —premi de la Crítica Serra d’Or— i La capella dels dolors i altres poemes (1981), guardonat amb la Lletra d’Or, Jerusalem (1990) i Spiritual (1992). És una poesia atenta a un paisatge ple de connotacions simbòliques i al record i la restauració del temps perdut. Traduí poesia gallega: Quinze poetes gallecs (1976), i el 1982 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-maria-llompart-i-de-la-pena
Més informació: https://www.escriptors.cat/autors/llompartjm/biografia-josep-maria-llompart

Editorial Moll

  • Corporate body
  • Palma, 1933-2014

"Editorial fundada el 1933, a Palma (Mallorca), per Francesc de B.Moll i Casasnovas, com a continuació de l’Editorial Alcover SL, fundada el 1930 i dissolta pel maig del 1933.

Les seves col·leccions més importants foren la ''Biblioteca Les Illes d'Or' i ''Els Treballs i els dies', de cultura baleàrica; la ''Biblioteca Raixa', de prosa, i “Balenguera”, de poesia, oberta a tots els Països Catalans. Ha publicat l’extens Diccionari català-valencià-balear i les Rondaies mallorquines d’Antoni M. Alcover. Dirigida per Francesc de B.Moll fins a la seva mort, en col·laboració amb els seus fills Aina i Francesc, i amb Josep M. Llompart, fou l’única editorial de les Illes que aconseguí una llarga continuïtat i un catàleg considerable. A més de les sèries en català, publicà nombroses edicions en castellà de llibres per a l’ensenyament d’idiomes, entre els quals el català de Mallorca, col·leccions de divulgació científica, etc. Afegí posteriorment les col·leccions “Scientia”, “Tomir”, “Biblioteca Bàsica de Mallorca”, “Poesia”, “Natura”, la reedició del Diccionari Català-Valencià-Balear i la publicació dels premis Ciutat de Palma de poesia i novel·la. Sotmès a greus dificultats econòmiques des de la segona dècada del 2000, l'octubre del 2014 l'empresa anuncià el tancament gradual. Al gener del 2016 fou creada la Institució Francesc de Borja Moll amb l’objectiu de promoure la figura i l’obra del lingüista i rescatar el fons de l'editorial. Presidida per l'exconseller de la Generalitat Francesc Homs i Ferret, la institució es proposava donar continuïtat al Diccionari català-valencià-balear, a l’edició de les Obres Completes d’Antoni Maria Alcover, Francesc de B. Moll i Gabriel Alomar; a les edicions crítica i popular de les Rondaies Mallorquines, i també a reeditar títols del catàleg adquirit."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/editorial-moll

Cirera Prim, Jaume

  • Person
  • Vic, 1907 - Palma, 1989

"Jaume Cirera Prim (Vic, 1907 - Palma, 1989) va ser un químic, genealogista i bibliòfil d'origen català instal·lat a Mallorca.

Titulat a l'Escola Tècnica de Terrassa (1930) i diplomat en genealogia i heràldica pel Consell Superior d'Investigacions Científiques (1968), residí a Mallorca des del 1931, quan la seva família passà a tenir, per ascendència paterna, la representació de les cases i llinatges dels Mas del Pla del Rei, Roig de Lluís, Serra-Poquet i Serra-Goiet. El juny de 1936 signà la Resposta als Catalans. Va ser membre de la junta directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana i tresorer de l'Estudi General Lul·lià. Va ser membre fundador de la Unió de la Noblesa de l'Antic Regne de Mallorca (1955) i de l'Acadèmia Mallorquina d'estudis Genealògics, entitat que presidí (1986-89). Formà un arxiu i biblioteca molt complet en l'àmbit genealògic. Col·laborà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana."

Ajudà a l'organització de la Biblioteca Bartomeu March

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Cirera_Prim

Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó

  • Corporate body
  • Maó, 1905

"L'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó es troba en un edifici que dona a dos carrers i a la plaça Esplanada de dues plantes. Segueix un estil arquitectònic tradicional dels habitatges senyorials dels segles xviii i xix de Maó. Des del 1906 s'ha fet càrrec de la Revista de Menorca, que era publicada des del 1888.

A la primera planta s'hi troben el Saló d'Actes A. Victory Taltavull, el Museu d'Història Natural, la Sala Màrius Verdaguer, la Sala de Tertúlies Fernando Rubió i Tudurí, dues sales de biblioteca, la Sala Vives Llull, i altres dependències administratives. A la segona planta s'hi troben aules on s'imparteixen classes de pintura, dibuix, música i idiomes.

Fou constituït oficialment l'any 1905. En el seu s'hi crearen entitats com la Cambra de Comerç, la Cambra Agrícola, el Grup Filharmònic (1916), els primers centres illencs de puericultura i lluita antituberculosa, un orfeó i grups excursionistes i esportius, com la Unió Esportiva Maó."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ateneu_Cient%C3%ADfic,_Literari_i_Art%C3%ADstic_de_Ma%C3%B3

Viñas, Cèlia

  • Person
  • Lleida, 1915 - Almeria, 1954

"Cèlia Viñas i Olivella neix a Lleida el 1915.

Catedràtica de Llengua i Literatura, durant tota la seva vida sent una gran passió per les lletres. Escriu poesia —també amb una dedicació molt intensa a la poesia per a infants—, narrativa i teatre, a més d'articles i textos memorialístics. De molt petita es trasllada a Mallorca, on transcorre la seva infantesa i joventut, i on aviat prendrà contacte amb els ambients intel·lectuals de les Illes. Més tard estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es mou dins els ambients teatrals. La seva activitat durant aquests anys és incessant. Participa de la vida literària i teatral mentre obté un lloc de becària al Centre Superior d'Investigacions Científiques i fa amistat amb escriptors com Josep M. Llompart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar.

El 1943, arran d'aconseguir la seva càtedra, s'instal·la a Almeria, on exerceix de professora fins a la seva mort. És en aquesta ciutat andalusa on escriu el gruix de la seva obra literària, en bona mesura —molt obligada també per la situació de l'Estat Espanyol a la primera postguerra— en llengua castellana. Però aquesta manca d'oportunitats per a la seva obra en català no li impedeix de participar, ja durant la dècada de 1950, en l'antologia Els poetes insulars de postguerra (1951), ni de publicar a Mallorca, a l'editorial Moll, el seu únic llibre de poemes en català: Del foc i la cendra (1953). Aquest recull, amb poemes escrits entre 1935 i 1939 i entre 1949 i 1953. Aquest llibre és reeditat el 2006, amb un pròleg de Cèlia Ribas.

Exerceix un veritable magisteri cultural a Almeria: participa i organitza tertúlies literàries i escriu teatre a quatre mans amb la seva alumna Tadea Fuentes, sobretot l'obra Plaza de la Virgen del Mar, estrenada el 1949. També fa muntatges teatrals amb els seus alumnes de l'Institut i du a terme una intensa tasca pedagògica. En castellà escriu poemaris com Trigo del corazón (1943) o Palabra sin voz (1953).

Cèlia Viñas mor a Almeria el 21 de juny de 1954.

Durant l'última dècada del segle XX tenen lloc diversos homenatges al voltant de la seva persona, com ara el de la revista Lluc, de Mallorca, el 1994. L'Instituto de Estudios Almerienses ha publicat diversos llibres de recopilació de la seva obra, com ara els textos memorialístics de De esto y aquello (1995), i un estudi molt complet de Francisco Galera Nogales, Vida y obra de Cèlia Viñas (1991).

Cèlia Viñas va tenir unes idees sobre la docència molt avançades per a la seva època que han merescut articles i estudis, com ara el llibre de M. A. Naranjo Díaz, Cèlia Viñas: personalidad y actividad pedagógico-cultural en Almería (1943-1954). El 2006 apareix el volum col·lectiu Cèlia Viñas. Entre el record i l'esperança, a cura de Felip Munar i editat per Documenta Balear."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/vinasc/biografia-vinas

Vidal i Tomàs, Bernat

  • Person
  • Santanyí, 1918 - Palma, 1971

"Farmacèutic, escriptor, historiador i dinamitzador cultural.

Figura clau en el redreçament de la llengua catalana i en el rellançament i la modernització de la literatura insular en la primera postguerra. Gran lector i coneixedor de l'expressió poètica, exerceix un mestratge reconegut, bé que informal, sobre la Generació del 50, sobretot en Blai Bonet.

És autor d'una obra de creació breu, però pionera i d'una gran qualitat. Cal destacar Memòries d'una estàtua (1953) i el recull de narracions La vida en rosa (1957). La seva poesia és recollida al volum El viatger (2002).

Home de curiositats universals publica més de cinc-cents articles repartits entre diferents periòdics i revistes. D'altra banda no es pot oblidar la seva tasca d'estudiós i divulgador de la història de Santanyí i del segle XIX mallorquí, de conferenciant i d'activista cultural.

L'any 1958 funda i dirigeix, amb Andreu Julià i Perico Pomar, Santanyí, quinzenal que traspassa les fites del terme per convertir-se, gràcies a la seva intervenció, en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la postguerra a Mallorca.

Si la crítica ha pogut parlar d'una tradició literària, o fins i tot d'una escola de Santanyí, és gràcies al mestratge que exerceix Bernat Vidal sobre Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, tots ells autors santanyiners.

Als quaranta-vuit anys es veu afectat d'una greu malaltia, que el porta a la mort el 1971."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/vidalitomasb/bernat-vidal-i-tomas

Valcárcel, Alejandro R.

  • Person
  • Burgos, 1917 - Madrid, 1976

"Advocat de l'Estat i polític espanyol d'orientació falangista que va ocupar importants càrrecs polítics cap al final de la dictadura franquista. Va ser cap de l'Estat espanyol entre el 20 i el 22 de novembre de 1975 com a president del Consell de Regència.

Fou nomenat el 28 de novembre de 1946, en substitució de Manuel Yllera García-Lago. En col·laboració i coordinació amb la Institució Provincial burgalesa, va realitzar una intensa labor en favor dels pobles dotant-los de serveis, vies de comunicació, noves escoles i centres benèfics i culturals.

El novembre de 1948, sota la presidència de Honorato Martín-Cobos Lagüera la Comissió gestora Provincial li concedeix la Medalla d'Or de la Província de Burgos a petició dels Ajuntaments que la Diputació Provincial representa,[3] i després de conèixer-se el seu nomenament com a governador civil de les Illes Balears, el febrer de 1952, va rebre diverses condecoracions (Comanda de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi) i nomenaments (Cerezo de Río Tirón el va distingir com a Alcalde Honorari).

Va ocupar els càrrecs de Secretari Nacional de l'Institut Nacional de l'Habitatge, Vicepresident de l'Institut Nacional de Previsió, Director d'Afers Socials de l'Institut Nacional d'Indústria, i Vicepresident del Consell Nacional del Movimiento (1965-1969) amb el ministre José Solís Ruiz.

Des del 21 de novembre de 1969 fins al 25 de novembre de 1975 va ser el tercer president de les Corts designat per Franco, després d'Esteban de Bilbao Eguía i Antonio Iturmendi Bañales.

Com a president del Consell de Regència va ser responsable del traspàs de poders entre Francisco Franco i l'actual monarca Joan Carles I."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Alejandro_Rodr%C3%ADguez_de_Valc%C3%A1rcel

Terrón Homar, Àngel

  • Person
  • Palma, 1953

"Àngel Terron i Homar neix a Palma el 1953. Doctorat en Ciències Químiques, se'l pot considerar un científic poeta o un poeta científic ja que ha combinat ambdues passions al llarg de la seva trajectòria vital i professional.

Tota la seva producció poètica ve marcada per la relació, poc usual, entre les ciències i les lletres, com ja indiquen els títols de les seves obres. Els poemes d'Àngel Terron, d'estil precís i hermètic, però bells i suggerents, combinen fórmules, caràcters i figures sòlides dins l'espai textual, per plasmar la vida en la seva complexitat.

En poesia s'estrena amb Iniciació a la Química el 1977, a la qual han seguit d'altres com Llibre del Mercuri (1982), Ternari (1986), premi Vila de Vallirana-Josep Maria López-Picó, Sons nets (2004), À Mon Seu Désir (2007), i Els noms del cervell (2013). La seva poesia ha estat antologada en els volums Al·lotropies (1996) i, més recentment, Paraula de Poeta (2002) i Art breu. Antologia 1973-2008 (2008).

Però la relació d'Àngel Terron amb la poesia no es limita a la composició, sinó que també ha estat editor de la revista Blanc d'ou del 1977 al 1987, i coeditor de Poetry and Sons. De la mateixa manera, juntament amb Andreu Vidal, Andreu Claquell i Joan Vives i Mas, va editar i dirigir a Palma, la col·lecció de poesia Tafal, que en la seva breu existència de 1977 a 1982 va donar llum a 12 volums.

Com a articulista col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació, tan de premsa diària, com Ultima hora, Diari de Mallorca i Diari de Balears, com de publicacions internacionals, especialment de química inorgànica. També ha realitzat estudis sobre la història de la química a les Illes Balears.

L'obra d'Àngel Terron es caracteritza per haver aconseguit una peculiar, polièdrica, sensible i apassionant forma poètica. Actualment compagina l'escriptura amb la seva tasca com a catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de les Illes Balears."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/terrona/biografia

Soldevila, Ferran

  • Person
  • Barcelona, 1894-1971

"Historiador i escriptor.

Estudià al Liceu Políglota i des del 1910 cursà a la Universitat de Barcelona estudis incomplets de dret i, simultàniament, els de lletres, en els quals es llicencià l’any 1915. Fou deixeble de Antoni Rubió i Lluch tant a la facultat com als Estudis Universitaris Catalans (1910-12). En 1910-11 redactà el treball Manifestaciones del mito de Don Juan Tenorio en la literatura española , i el 1912 inicià les seves col·laboracions erudites als esmentats Estudis Universitaris Catalans .

Del 1914 al 1916 i del 1918 al 1920 fou secretari redactor de la Secció Historicoarqueològica de l' Institut d’Estudis Catalans . El 1916, després de fer el curs de doctorat a Madrid, en el qual tingué com a professor Ramón Menéndez Pidal , obtingué el títol de doctor amb la tesi La reina Maria, muller del Magnànim (premi Patxot 1922), publicada dins l’aplec Sobiranes de Catalunya (1928). El 1919 publicà el seu important estudi Pere II el Gran: el desafiament amb Carles d’Anjou . El 1922 ingressà per oposició al cos de bibliotecaris i arxivers, la qual cosa el dugué a exercir a Maó i a Logronyo.

En col·laboració amb Ferran Valls i Taberner publicà dos volums del curs superior d' Història de Catalunya , de l' Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1922-23), que completà ell sol el 1968. El 1923 publicà, també per a la Protectora, un curs mitjà d' Història de Catalunya . Del 1924 al 1928 col·laborà assíduament a la Revista de Catalunya . En 1924-25 publicà un Esbós de la història de Catalunya , i el 1926, Les gestes de Pere el Gran i una breu monografia de Jaume I . Aquest any anà a Liverpool com a lector de literatures hispàniques, i hi romangué fins el 1928, que seguí els ensenyaments del professor Prou a l’École de Chartes, i en tornar-ne fou designat professor d’història de Catalunya a l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins el 1938.

Vers la fi del 1928 rebé de Francesc Cambó i Batlle l’encàrrec d’escriure una Història de Catalunya amb un sentit interpretatiu dels seus episodis fonamentals i de les seves línies de força. Aparegué, en tres volums, en 1934-35, i fou reeditada i actualitzada en 1962-63 i reimpresa en un sol volum el 1963. El 1929 recollí en el volum Recerques i comentaris els seus millors assaigs històrics. El 1933 la Protectora li edità Història de Catalunya. Primeres lectures. Entre el 1931 i el 1938 fou professor d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona , i del 1935 al 1939 fou director del seminari de la mateixa disciplina a la facultat de lletres.

El 1931 reingressà al cos d’arxius, treballà a l' Arxiu de la Corona d’Aragó i després a la Biblioteca Universitària, i finalment retornà a l’Arxiu. Durant la guerra civil de 1936-39 continuà ensenyant a la universitat i a l’Escola de Bibliotecàries i dirigí la Revista de Catalunya . El 1939 publicà Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona , tot seguit segrestada.

Exiliat (residí inicialment al molí de Bierville), retornà a Catalunya el 1943 i es féu càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. Del 1952 al 1959 sortiren els vuit volums de la seva Historia de España en versió castellana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1947) i de l' Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1958), on ingressà amb un discurs sobre Les prosificacions en els primers capítols de la crònica de Desclot. Mentrestant havia publicat el primer volum de la seva minuciosa biografia de Pere el Gran (1950), que no es publicà íntegrament, a càrrec de l’IEC, fins el 1995, incorporant-hi un darrer volum fins aleshores inèdit completat per Miquel Coll i Alentorn ; Els almogàvers (1952); Pere el Gran (1953); Jaume I-Pere el Gran (1955); Ramon Berenguer IV (1955); Jaume I el Conqueridor (1958).

Es reintegrà el 1954 al cos d’arxivers, i posteriorment treballà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó fins el 1964. Dirigí l’obra col·lectiva Un segle de vida catalana i hi col·laborà. Dirigí des del 1960 la col·lecció Episodis de la Història , dirigí la Història dels catalans , començada a publicar el 1961, i hi col·laborà. El 1968 publicà Què cal saber de Catalunya? i Els primers temps de Jaume I .

De la seva vocació literària foren les primeres proves els reculls de versos Poema de l’amor perdut (1916), Exili (1918) i Càntics de mar, d’amor i de mort (1921); és autor, encara, d’obres de teatre, com Matilde d’Anglaterra (1923), Guifré (1928), L’hostal de l’Amor (1949), La font del Miracle (1952), Albert i Francina (1956), L’aprenent de suïcida (1961) i L’amador de la gentilesa (1961), narracions, com Faules (1934), memòries, com Hores angleses (1938), escrites el 1928, i Al llarg de la meva vida (1970), el recull de poemes La ruta invisible (1949) i la traducció dels Annals de Corneli Tàcit (1930) i l’obra de André Maurois Silencis del coronel Bromble . Semblen haver-se perdut les obres teatrals L’escull i El milicià romàntic (1929 i 1938) i la part escrita d’una extensa novel·la històrica, que l’ocupà durant la guerra, titulada El cavaller Despalau.

Pòstumament han estat publicats el volum de Les quatre grans cròniques (1971), amb pròlegs i notes seves, el recull d’estudis Cronistes, joglars i poetes (1996) dos volums de Dietaris de l’exili i el retorn (1995 i 2000) i la correspondència amb Rosa Leveroni i Valls Cartes d’amor i d’exili (2009)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/ferran-soldevila-i-zubiburu

Sans Rosselló, Elvir

  • Person
  • Palma, 1896-1972

"Escriptor.

Funcionari públic, publicà el llibre de contes Lluernes (1936) i una sèrie d’estudis històrics dels quals destaquen Els mesos i la història (1929), Los municipios de Baleares (1937) i Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). Col·laborà a La Nostra Terra i fou president de l’Associació per la Cultura de Mallorca i de la Societat Arqueològica Lul·liana."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/elvir-sans-i-rossello
Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Elvir_Sans_Rossell%C3%B3

Sureda Blanes, Miquel

  • Person
  • Artà, 1885-1957

"Fou un metge mallorquí. Fill de Josep Sureda Lliteres (apotecari) i Rosa Blanes Mestre, i germà gran de Francesc Sureda i Blanes (teòleg i lul·lista), Rosa, Maria i Josep Sureda i Blanes (químic i escriptor). És el pare del metge, pintor i escriptor Josep-Francesc Sureda i Blanes, i cosí germà del pintor Pedro Blanes Viale.

Va ser un conegut metge de família, de gran preparació científica i recta personalitat. Cursà la carrera de Medicina a Barcelona, ocupà diversos càrrecs de les juntes del Col·legi de Metges de Balears i fundà, el 1914, l'Institut Antirràbic de Palma. Dia 12 de juny de 1915 va participar, com a pèrit mèdic, en el reconeixement de les restes de Ramon Llull, al convent de Sant Francesc de Palma, juntament amb el metge Bartomeu Vanrell, i davant el notari pontifici de la Diòcesi de Mallorca Salvador Galmés Sanxo.

Va ser Vicepresident de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirúrgia de Palma. L'any 1932 va participar, juntament amb altres facultatius, com Gaspar Reynés Font (1884-1964), en la creació de l'Associació dels Sants Metges Cosme i Damià, germandat de caràcter mèdic i farmacèutic, de la que fou membre de la Junta de Govern.

Membre fundador i primer President del Museu Regional d'Artà, càrrec que ostentà durant 14 anys. Va intervenir en la instal·lació del Museu del Castell de Bellver i participà en nombroses excavacions arqueològiques.

El juny de l'any 1936 signà, juntament amb diferents intel·lectuals mallorquins, la Resposta al Missatge dels Catalans, una triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura amb Catalunya, un document moderat i de caràcter cultural que s'aprovà en una sessió extraordinària de la Societat Arqueològica Lul·liana (de la qual fou membre destacat) i que es publicà a la premsa de Mallorca el 10 de juny. Dels cent cinquanta-tres signants gairebé vint-i-cinc n'eren metges i odontòlegs; a més n'hi havia advocats, veterinaris i apotecaris.

Va escriure diversos treballs sobre medicina, va freqüentar els ambients artístics i culturals de la seva època, i va ser un gran aficionat a la pintura.

Té un carrer dedicat a Establiments (Palma)."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Sureda_i_Blanes

Galmés, Salvador

  • AHUIB
  • Person
  • Sant Llorenç des Cardassar, 1878-1951

Des del 1894 estudià la carrera eclesiàstica al seminari de Mallorca, i fou ordenat sacerdot el 1904; per aquell mateix temps cursà estudis lliures a la facultat de dret de Barcelona, on es llicencià el 1907. Cap al 1911, per influència d’Antoni M. Alcover, començà a treballar per a la comissió editora de les Obres de Ramon Llull, i aviat n'assumí tota la responsabilitat, cosa que li costà un llarg i enutjós plet amb Alcover (1919-23). Lul·lista http://goo.gl/SCQyI8

Salvà, Maria Antònia

  • Person
  • Palma, 1869 - Llucmajor, 1958

"Poetessa.

Òrfena de mare des de la seva infantesa, el seu pare, que exercia d’advocat, la confià a unes ties a Llucmajor, on residí fins a sis anys. Després passà al costat del seu pare a Palma, i féu els seus estudis al Col·legi de la Puresa. A setze anys tornà a Llucmajor, on residí gairebé tota la vida, amb bones temporades al camp, a la possessió pairal de la Llapassa. Menà sempre una vida sedentària, però l’any 1907 pogué realitzar, en companyia de Costa i Llobera, un viatge per Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma. Amb aquest viatge consolidà una forta amistat amb Costa, la benèfica influència del qual no li faltà mai més. Aviat féu també noves i bones amistats, entre les quals destacarien les de Miquel Ferrà i Josep Carner, que esdevindrien els seus guies i mentors literaris. El 1903 fou premiada al Certamen Literari de les Fires i Festes de Palma (Mallorca) pel seu poema Joc de nins . La seva obra poètica fou aplegada en els següents volums: Poesies (1910), amb pròleg de Costa i Llobera, Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946). Més endavant, en la col·lecció “Obres de Maria-Antònia Salvà”, a més de les reedicions d' Espigues en flor i d' El retorn , publicà Cel d’horabaixa (1948), Lluneta del pagès (1952), i Entre el record i l’enyorança (1955), volum, aquest darrer, de proses autobiogràfiques. La seva tasca de traductora fou també important i de força interès: Les illes d’or (1910) i Mireia (1917) de Frederic Mistral, amb cinc reedicions posteriors, Les Geòrgiques cristianes de Francis Jammes (1918), Els promesos d’Alessandro Manzoni (1923-24) i Poemes de Santa Teresa de l’Infant Jesús (1945). Deixà altres versions inèdites de Petrarca, de Manzoni i de Pascoli. La seva obra original calà fondament en l’ànima del poble, i la seva mort suscità una imposant manifestació de dol. Parlant de la seva poesia, Ferrà es referí al “maridatge únic de la simplicitat casolana amb les gràcies d’un art mestrívol”. Pons i Marquès hi observà “el domini absolut d’un llenguatge que arriba a no amagar-li cap secret”. I Carner hi endevinà “el tast suprasensible que l’amor us fa trobar en les estones fugisseres”, “com la flor estotja la rosada, o be el pou profund el seu manat d’estels”. El mateix Carner publicà el 1957 una extensa Antologia poètica , precedida d’un important estudi crític sobre la seva obra."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/maria-antonia-salva-i-ripoll

Salinas, Pedro

  • Person
  • Madrid, 1891 - Boston, 1951

"Escritor, filólogo, y profesor, como poeta forma parte de la Generación del 27.

Matriculado en Derecho, no concluye estos estudios, y dos años después inicia la carrera de Filosofía y Letras en la Universidad Central de Madrid, doctorándose en 1917 con una tesis sobre ilustraciones del «Quijote».

Con 20 años, interesado en la poesía, busca una libertad formal en el ritmo y rima que le haría destacar entre sus contemporáneos, publicando en la revista «Prometeo» sus primeros versos. En 1913, recién licenciado, es nombrado secretario de la Sección de Literatura del Ateneo de Madrid, y trabaja como lector de español en la Sorbona de París, hasta 1917, que vuelve a España tras ganar la cátedra de Literatura española en la Universidad de Sevilla. Estos años en París, recién casado con Margarita Bonmatí, le permitieron traducir los primeros volúmenes de «En busca del tiempo perdido» de Marcel Proust.

Vive en Sevilla hasta 1929, donde conoció a otro gran poeta de la Generación del 27, Luis Cernuda, y durante el curso académico 1922-1923, realizará un lectorado de español en Cambridge.

Publica su primer libro de poemas «Presagios» en 1924, y ya trasladado en Madrid, a finales de los años 20, trabaja en el Centro de Estudios Históricos junto a Ramón Menéndez Pidal. Desde 1933 fue director de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo en Santander.

Durante la guerra civil española, es invitado por el Wellesley College (Boston), donde dio clases hasta 1939, para luego pasar a la John Hopkins University de Baltimore. Consiguió reunir a su familia que vivía en el exilio entre Argel y Francia y ya instalados en EE.UU., sigue con sus clases en Baltimore, excepto un periodo de 3 años, 1943 a 1946, dando clases en la Universidad de Río Piedras, de Puerto Rico, lugar donde está enterrado tras morir en Baltimore en 1951. Jaime Salinas Bonmatí, narra estas vivencias en su autobiografía «Travesías» que es un fiel reflejo de la vida del poeta en el exilio americano.

La obra de Pedro Salinas destaca, en general, por ser un intento de defender ls valores ideológicos más altos y desinteresados de la cultura europea anterior a la Segunda Guerra Mundial. Su honda humanidad nos lo presenta preocupado por descubrir en el lado oscuro de las cosas, aquello que las explica y nos ayuda, de paso, a encontrar nuestro propio camino.

Su obra poética está dividida tres etapas: inicial o de poesía pura, de plenitud o amorosa y del exilio:

Primera etapa: «Presagios» (1924), «Seguro azar» (1928) y «Fábula y signo» (1931) con influencias del nicaragüense Rubén Darío, los españoles Miguel Unamuno y Juan Ramón Jiménez entre otros y los movimientos vanguardistas de la época.

Segunda etapa: «La voz a ti debida» (1933), «Razón de amor» (1936), y «Largo lamento» (1939)

Tercera etapa: «El contemplado (1946)», «Todo más claro y otros poemas» (1949), y «Confianza», título póstumo y sugerido por su amigo Jorge Guillén de sus poemas recogidos durante 1942-1944 y 1955.

En prosa destacan los cuentos recogidos en «Víspera del gozo» (1926), la novela «La bomba increíble» (1950) y ensayos como «Literatura española. Siglo XX» (1941), «Jorge Manrique o tradición y originalidad» (1947) y «La poesía de Rubén Darío» (1948).

Su obra dramática está influenciada por el teatro de vanguardia en títulos como: «La estratoesfera», «La fuente del arcángel», y «Los santos». También destacan las obras breves: «La isla del tesoro», «El chantajista», «El parecido» y «La bella durmiente», «Sobre seguro» y «Caín o una gloria científica», y obras más extensas: «Judit y el tirano», y «El director».

Pedro Salinas también destaca como editor literario y por editar una versificación moderna del Poema del Cid. Su obra ha sido traducida a italiano, inglés, alemán, coreano, croata y francés. La Residencia de Estudiantes guarda una copia microfilmada del archivo de Pedro Salinas, aunque la mayoría de archivo personal se encuentra en la Houghton Library en Harvard, la Universidad de Johns Hopkins en Baltimore y la Sala Zenobia de la Universidad de Puerto Rico."

Font: https://www.cervantes.es/bibliotecas_documentacion_espanol/creadores/salinas_pedro.htm

Ruyra, Joaquim

  • Person
  • Girona, 1858 - Barcelona, 1939

"Escriptor.

Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.

Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.

Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).

Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses.

També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia.

En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals.

De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes.

Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joaquim-ruyra-i-oms

Rubió i Balaguer, Jordi

  • AHUIB
  • Person
  • Barcelona, 1887-1982

Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 - Barcelona, 1982), fou un eminent bibliotecari, professor, filòleg i historiador de la literatura catalana, remarcable pel paper fonamental que va tenir en la definició, organització i gestió de les biblioteques catalanes.

http://goo.gl/WBeif4

Rubio, José Antonio

  • Person
  • Zamora, 1903 - Valladolid, 1995

"Va ser un estudiós i acadèmic de la historiador del dret espanyol. Formà part del consell de direcció del diari El Norte de Castilla. Es va formar inicialment com a historiador al costat dels mestres alemanys dels primers decennis del segle xx. Va ser triat el 7 de desembre de 1984 membre de la Reial Acadèmia de la Història. Va prendre possessió el 26 d'abril de 1987.

l pare de José era propietari d'una fàbrica de farines situada en la ribera del Duero. En Madrid estudia dret i conviu a l'espai cultural de la Residència d'Estudiants. Lloc en el qual coneix Federico García Lorca. Millorant els seus coneixements d'alemany es trasllada a Munich on realitza estudis d'Economia i Dret històric. El 1926 realitza el doctorat a la Universitat de Friburg de Brisgòvia. en arribar a Espanya s'incorpora al Centre d'Estudis Històrics que presideix Menéndez Pidal.

Separat de la càtedra per ordre de la Presidència de la Junta Tècnica de l'Estat el 24 de setembre de 1937. Reintegrat al servei "mitjançant depuració" per Ordre Ministerial el 20 de gener de 1944. Anys després obté per oposició la Càtedra d'història del dret en la Universitat de La Laguna i el 1931 es trasllada a la Universitat de Sevilla. Els afanys per investigar la Teoria Econòmica el porten a viure a la Universitat de Colúmbia, abandonant els corrents historicistes alemanys. Retorna a Espanya i treballa a la Universitat de Valladolid. Ingressa el 1984 a la Reial Acadèmia de la Història amb discurs titulat "Una Crisis en la Ciencia Histórica". Durant 14 anys fou degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Valladolid. El 1984 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Història."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Antonio_Rubio_Sacrist%C3%A1n

Rosselló Verger, Vicenç

  • Person
  • Palma, 1931

"Cursà la carrera de filosofia i lletres a València entre els anys 1954 i 1959. Aviat s’especialitzà en geografia i restà a la Universitat de València com a professor adjunt de geografia. Més tard, l’any 1967, esdevingué catedràtic de la universitat de Múrcia, i el 1969 de la de València. La seva obra és variada en camps, però sobretot ha tractat els temes mallorquins i valencians, en la seva especialitat, que és la geografia física. Destaquen: Mallorca, el sur y el sureste (1964), El litoral valencià (1969, tesi doctoral), que estudia des de la geomorfologia al turisme i a l’origen dels nuclis de poblament del sector costaner, Evolución urbana de la ciudad de Murcia (1975), Geografía general de España (1978), Cincuanta-cinc ciutats valencianes (1984), Geografía humana del País Valenciano (1990), Portolans procedents de col·leccions espanyoles. Segles xv-xvii (1995), L’Albufera de València (1995), Geografia del País Valencià(1995), La cartografia catalana (2000), Diccionari de geografia física (2003), Les illes, redescobertes (2006), etc. Els seus articles han estat una aportació important a la toponímia (Toponímia, geografia i cartografia, 2004). Ha estat un dels principals impulsors dels estudis de toponímia al País Valencià, per la qual cosa se li ha dedicat una miscel·lània sobre estudis de toponímia valenciana."

Font: https://www.onomastica.cat/onomastica/estudiosos-onomastica/vicenc-rossello-verger/

Roig Raventós, Josep

  • Person
  • Sitges, 1883 - Barcelona, 1966

"Metge i escriptor.

Fill del pintor Joan Roig i Soler. Es llicencià a Barcelona (1904) i entrà a la Casa de Maternitat, on exercí durant quinze anys. S'hi especialitzà en pediatria i tocologia i amplià estudis a París i Berlín. Presidí la Federació Escolar Catalana. Fundà amb Caritat Giraudier (1920) la Lluita contra la Mortalitat Infantil, que establí a Barcelona una xarxa de dispensaris de puericultura. A més d’un centenar de treballs sobre obstetrícia, pediatria i puericultura, publicà Transtorns intestinals dels infants (1928) i Nocions de puericultura (1922), de la qual es feren vuit edicions. Escriptor fecund i dels més llegits del país en el període d’entreguerres, les seves obres foren molt reeditades i traduïdes a diversos idiomes. Col·laborà, entre altres publicacions, a Catalunya, La Veu de Catalunya i Recull. Inicià la seva vocació literària amb el drama Vaga (1907), però es dedicà molt aviat a la narrativa i publicà els volums de contes Argelaga florida (1919), Infantívoles (1920) i Ànimes atuïdes (1921). Els seus grans èxits els obtingué, però, amb la novel·la, especialment amb L’ermità Maurici (1923, premi Fastenrath 1924), Flama vivent (1924) i Sang nua (1928); altres obres seves són Montnegre (1927), Nuvolades (1928), Esbarzer (1930), Celístia (1932) i Muralles de silenci (1937). Publicà també el llibre de poemes L’encís del mar. A la represa editorial, després del 1939, es publicaren de nou les seves novel·les de més èxit, a més de noves narracions, de les quals cal destacar Tecleta (1957) i El quillat foraster (1961). És autor d’una interessant biografia del seu pare, Joan Roig i Soler (1933). La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-roig-i-raventos

Rodríguez Tejerina, José Mª

  • Person
  • Madrid, 1921 - Palma, 2006

Nacido en Madrid en enero de 1921, cursó la primera enseñanza en el Colegio Eduardo Benot, del que era director su padre. Estudió el bachillerato en los institutos San Isidro, Velázquez y Cardenal Cisneros. Durante la Guerra civil, en el verano de 1936, su padre le envió junto a otros niños expedicionarios -hijos de maestros- a Francia, estancia que se prolongó hasta acabar la guerra. El retorno a España dio paso a la ilusión por ser médico y de la Armada “para poder surcar mares exóticos”. Tras licenciarse en la facultad madrileña de San Carlos (1945) ingresó en el Cuerpo de Sanidad de la Armada, en 1946. Al año siguiente embarcó como médico del minador Marte (1947-49), del que pasó al buque escuela Juan S. de Elcano (1949-52). Al desembarcar fue nombrado médico del Colegio de Huérfanos de la Armada de Madrid, el “Cha”, donde vivió un largo y fascinante encuentro con el príncipe Juan Carlos de Borbón, recién llegado a la capital. Siguieron tres fructíferos cursos en el Hospital militar de Carabanchel (1955-58) para especializarse en cirugía y traumatología y sus destinos en la Clínica naval de Baleares (1958-64), Destacamento Naval de Sóller (1965-66) y en la Escuela naval de Marín (1967). En 1962 se había doctorado en Madrid con la tesis “La medicina medieval en Mallorca”.
En Mallorca desarrolló una fecunda labor como cirujano-traumatólogo de la Seguridad Social, de las mutuas laborales y del Instituto Social de la Marina, que compaginó con la dirección de cursos monográficos del doctorado entre 1974 y 1985. Con el discurso “La medicina en Mallorca a finales del siglo XVIII” ingresó en 1973 en la Real Academia de Medicina de Palma de Mallorca, de la que fue presidente entre 1978 y 1986. En ésta institución llevó a cabo una relevante labor social como conferenciante y divulgador de la historia de la medicina balear y como director (1992-2002) de la revista Medicina Balear. Su afición por los estudios históricos le llevó a publicar artículos, pronunciar conferencias y dictar cursos de historia de la medicina. Destacó por sus trabajos de divulgación médica y sus ensayos literarios. Es autor de “Historia de la medicina en Mallorca” (tres tomos 1981, 1984, 1986), “La medicina antigua en Mallorca” (1972) además de “Encanto y congoja de Mallorca” (1967), “Camilo José Cela y la medicina” (1974), “Nuevos ensayos sobre Camilo José Cela y la medicina” (1976), “Celiá. Maestros actuales de la pintura” (1980), “Vivir en Mallorca” (1990), “Silva de las sanguijuelas” (1996), entre otras obras.

http://www.medicinabalear.org/pdfs/Vol21n1.pdf

Rocha, Alfredo

  • Person
  • Manila, 1900 - Barcelona, 1987

"Médico, internista.

Hijo de médico y farmacéutico. Inició sus estudios primarios en Ilo-Ilo, pasando luego a Pau (Francia), y obtuvo el bachillerato en Barcelona. Licenciado en Barcelona, se doctoró con la tesis Divertículos del duodeno (1930). Amplió estudios en Francia, Gran Bretaña y Suiza. Profesor ayudante (1922), y profesor auxiliar en la Universidad Autónoma de Barcelona (1934-1936), fue director durante veinticinco años del Servicio de Gastroenterología del Hospital de la Cruz Roja, así como durante ocho años del Servicio de Medicina Interna de la Maternidad provincial. En 1953 sucedió a su maestro Francisco Esquerdo Redoreda como director del Servicio de Medicina Interna del Hospital de la Santa Cruz y de San Pablo. Académico numerario de la Real Academia de Medicina de Cataluña, donde ingresó en 1944 con el discurso Conceptos actuales sobre la dietética de los nefrópatas. En la misma entidad pronunció el discurso inaugural de curso La alimentación del anciano (1960). En 1967 presidió la Sociedad Española de Patología Digestiva. Fue también un gran virtuoso del violoncelo, y fue vicepresidente de la Asociación de Cultura Musical de Barcelona. Autor de más de un centenar de artículos sobre la especialidad digestiva, organizó y dirigió una veintena de cursos y asistió a numerosos congresos nacionales e internacionales."

Font: https://dbe.rah.es/biografias/42477/alfredo-rocha-carlotta

Porcel, Baltasar

  • Person
  • Andratx, 1937 - Barcelona, 2009

"Escriptor.

Després d’uns estudis inacabats de comerç, el 1956 començà a col·laborar en el Diario de Mallorca. Instal·lat a Barcelona el 1960, col·laborà a Serra d’Or, La Vanguardia i Destino, de l’empresa editora del qual fou director (1975-77) dins la nova línia de catalanització i politització. El centre de la seva obra és la narrativa, una de les més destacades de la literatura catalana actual. Solnegre (1961, Premi Ciutat de Palma), La lluna i el “Cala Llamp” (1963) i Els escorpins (1965) reflecteixen el món balear, rural i mariner, amb influències de narradors italians contemporanis i nord-americans de la “generació perduda”.

Els argonautes (1968) inicià la seva maduresa i presentà l’univers mític sobre el qual bastiria gran part de la narrativa posterior, especialment les novel·les Difunts sota els ametllers en flor (1970, premi Josep Pla), Cavalls cap a la fosca (1975, premi Prudenci Bertrana), Les primaveres i les tardors (1986, premi Sant Jordi) i El cor del senglar (2000, premis Crexells i de la Crítica 2001), i els relats Crònica d’atabalades navegacions (1971) i Camins i ombres (1977).

Amb el volum de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977), la seva obra incorporà elements més cosmopolites, com es comprova en les novel·les Les pomes d’or (1980) i Els dies immortals (1984) i en els contes El misteri de l’alzinar (1982). En les novel.les El divorci de Berta Barca (1989, a partir de l’original en castellà) i Lola i els peixos morts (1993), es decantà per la sàtira, centrada en els alts estrats de la societat espanyola en el primer cas i en el món intel·lectual català en el segon.

Ulisses a alta mar (1997, premi Prudenci Bertrana), constitueix l’exaltació d’un cert tipus d’individualisme i L’Ull del Vent (2001, premi Ramon Llull i premis Lletra d’Or, de la Crítica de Serra d’Or i Nacional de Cultura 2001) s’ambienta en les guerres napoleòniques. Posteriorment publicà les novel·les Olympia a mitjanit (2004, premi de la Crítica Serra d’Or i Salambó) visió decebuda dels canvis introduïts per la irrupció del turisme en la societat mallorquina, Cada castell i totes les ombres (2008, premi Sant Joan) i aplegà els seus contes a Les maniobres de l’amor: Tots els contes, 1958-2001 (2002).

La seva obra dramàtica (Els condemnats, premi Ciutat de Palma 1959, La simbomba fosca, 1962, El dolços murmuris de la mar , 1981 etc.) té un fort accent satíric i crític. Com a assagista publicà Exercicis més o menys espirituals (1969), Els xuetes (1969), Debat català (1973), Els meus inèdits de Llorenç Villalonga (1987), Punts Cardinals (1991), recull i traducció del castellà d’articles apareguts a La Vanguardia i Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996) panoràmica històrica que li valgué el premi Bocaccio (1999). Cal destacar també la seva ingent producció com a articulista, tant en castellà com en català, en els diaris i revistes esmentats i altres.

És també autor de reportatges (Arran de mar, 1967; Viatge a les Balears menors, 1968; Les Illes encantades, 1984), d’entrevistes (Grans catalans d’ara , 1972; L’àguila daurada, 2003), de les biografies de Josep Pallach i Carolà, Jordi Pujol i Soley i Josep Tarradellas i Joan, i d'El drama i la mar: entrevista amb Jacint Verdaguer (2002), amb motiu del centenari de la mort del poeta.

En castellà cal destacar China: una revolución en pie (1974), Los encuentros (1969, 1971), La revuelta permanente (1977), Personajes excitantes (1977) i Retrato de Julio Caro Baroja (1987). El 1991 hom inicià la publicació de la seva obra completa en català. En 1988-2000 fou president de l’Institut Català de la Mediterrània (des del 2002 Institut Europeu de la Mediterrània).

Rebé, entre altres guardons, el Premi Periodístic Fundació Catalunya Oberta (2005), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (ambdós del 2007) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2008). El 2009 fou publicat pòstumament un capítol de la novel·la inacabada Els gegants. També de publicació pòstuma és la correspondència amb Llorenç Villalonga Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976) (2011)."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/baltasar-porcel-i-pujol

Pons i Marquès, Joan

  • Person
  • Sóller, 1894 - Palma, 1971

"Escriptor i historiador.

Net de l’escriptor renaixentista Josep Lluís Pons i Gallarza. El 1911 acabà el batxillerat a l’Institut Balear, on posteriorment fou professor d’història, i inicià la carrera d’arquitectura (1912-14), que abandonà. El 1922 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Amb Joan Estelrich dirigí La Veu de Mallorca (1917-19), on publicà un nombre considerable de traduccions —en vers i en prosa— i gran part de la seva poesia, amb el pseudònim de Fergus. També col·laborà en diverses revistes, com Ofrena (1916-18), La Revista, Correu de les Lletres (1922-23), Sóller i Correo de Mallorca. El 1918 esdevingué vicepresident de la secció mallorquina de l’entitat pancatalanista Nostra Parla. Fundà i dirigí L’Almanac de les Lletres (1921-36). El 1922, guanyada l’oposició al cos d’arxivers, fou destinat a l’Arxiu d’Hisenda de Tarragona (1922-29), on col·laborà amb Eduard Toda. El 1923 fundà el butlletí Associació per la Cultura de Mallorca. A partir del 1926 col·laborà en el Foment de la Cultura de la Dona de Sóller. El 1929 obtingué la plaça d’arxiver de la Diputació Provincial de Balears i tornà a Mallorca. Des d’aquest càrrec fundà i dirigí la Biblioteca de Cultura Artesana. Fou director de l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca (1930-65), on dugué a terme una important tasca de catalogació.

Pel que fa al terreny polític, el 1917 formà part del Centre Regionalista de Mallorca i el 1930 fou un dels fundadors del Centre Autonomista de Mallorca. El 1931 participà en la redacció de l’Avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Mallorca. A través de les pàgines editorials de La Nostra Terra (1928-36) exercí el mestratge lúcid de la dreta regionalista mallorquina.

Al començament del 1937 fou elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana i director del seu Bolletí, càrrecs que ocupà fins a la seva mort. El 1938 transcriví el gran Cartulari de Poblet, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual era membre des del 1948. El 1940 fou nomenat apoderat del Patrimoni Artístic Nacional i el 1942 passà a ser membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB). Quan el 1949 es reemprengué l’edició del Diccionari català-valencià-balear, formà part de la Comissió Patrocinadora de l’obra. Dos anys més tard (1951) fou vicerector del recentment creat Estudi General Lul·lià i magister de la Maioricensis Schola Lullistica. Del 1950 al 1960 formà part de l’Acadèmia de la Història de Mallorca, grup cultural filial de la Congregació Mariana dels Jesuïtes, promoguda per Miquel Batllori. El 1955 exercí el càrrec de secretari general del IV Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que tingué lloc a Palma. Fou el representant de Mallorca als esmentats congressos i en fou elegit president del comitè permanent en el de València del 1967. La mort no li permeté de veure el IX Congrés —el del 1972, celebrat a Nàpols—, que ell endegà i promogué. El 1955 ingressà en l’orde d’Alfons X el Savi. El 1961 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i el 1962 fou un dels socis fundadors de l’Obra Cultural Balear.

Segons Miquel Batllori, en Pons s’entrellaçaven sempre l’historiador i el polític, per això, el passat havia d’explicar el present amb l’interès de fer el futur. L’historiador —com els seus col·legues mallorquinistes de la primera trentena del segle XX— s’interessà especialment per l’època medieval en què l’antic regne de Mallorca gaudí de sobirania, i per la moderna. La seva obra gira entorn de dos eixos: demostrar la liberalitat de les lleis i franqueses de l’antic regne i l’auge econòmic d’una illa, que fou enclavament central del comerç mediterrani. En aquest sentit, el 1952 publicà El Códice de privilegios de Mallorca. Tot i vindicar la catalanitat de Mallorca, mai no rebutjà la deixa que la civilització islàmica havia imprès a l’illa. Al treball que presentà al VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó —celebrat a Càller l’any 1957—, elaborat juntament amb Marcel Durliat, Recerques sobre el moviment del port de Mallorca en la primera meitat del segle XIV (1959), Pons feu un esforç metodològic acostant-se als darrers corrents historiogràfics europeus. Aquest és un estudi d’història econòmica on treballà de manera rigorosa amb fonts inèdites, elaborà gràfics i estadístiques, cità bibliografia actualitzada sobre el tema i no deixà de cercar possibles causes de la crisi del segle XIV. Feu un treball en la línia del seu admirat col·lega i amic, Vicens i Vives, de qui elogià l’obra en la necrològica que li dedicà en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL) amb motiu de la seva mort el 1960.

Fou un historiador poc prolífic en obres d’investigació, que es redueixen a: “La época fernandina en Mallorca”, ponència presentada al V Congrés de la Corona d’Aragó (Saragossa, 1952) i “Valencia y Mallorca”, Boletín del Reino de Mallorca (1946).

D’altra banda escriví nombrosos articles i pròlegs a llibres d’història. Utilitzà com a pseudònim J. D’aquests pròlegs i recensions, destaquen “La nobleza mallorquina”, Correo de Mallorca (1923); “La obra de Mn. Macabich”, pròleg a I. Macabich, Historia de Ibiza (1966), i “Nuestros almorávides”, pròleg a E. Sans i Rosselló, Grandeza y decadencia de los almorávides mallorquines (1964). També és autor de nombroses semblances de personatges històrics i d’historiadors balears i catalans. Tota la producció escrita de Pons i Marquès quedà recollida en l’obra Història i política (1977), amb pròleg de Miquel Batllori. En el BSAL publicà nombrosos articles historiogràfics com “Mallorca en Trento”, o bé dedicats als seus admirats M.S. Oliver i J.M. Quadrado.

La seva obra ha estat recollida pòstumament, i comprèn un volum de poesia plenament integrat en el corrent estètic de l’Escola Mallorquina (Brins a l’oratge. Versos d’abans d’ahir, 1975), dos volums de Crítica literària (1975-76) i dos d’estudis històrics, a més de les edicions d’Ideari de Joan Alcover (1954) i les Poesies completes de Miquel Ferrà."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-pons-i-marques

Pons, Damià

  • Person
  • Campanet, 1950

"Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana (1997) per la Universitat de Barcelona i professor de literatura catalana contemporània a la UIB. És autor dels estudis d'història cultural i literària següents: El diari 'La Almudaina' en l'època de Miquel S. Oliver (1998), Ideologia i cultura a la Mallorca d'entre els dos segles. El grup regeneracionista de 'La Almudaina' (1887-1905) (1998), Joan Torrendell, entre el Modernisme vitalista i el Regeneracionisme d'esquerres (1998), Entre l'afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX) (2002) (Premi de la Crítica Serra d'Or 2002), Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (2006), Lectures i reflexions (2006), Damià Huguet: entre la poesia i el cinema (2010) i Trajectes literaris. De Mateu Obrador a Baltasar Porcel (2010). També ha publicat els volums L'educació, el repte de la complexitat (2005) i El jonc i l'aritja. País, cultura i política (2006). És membre del grup de recerca . Els seus treballs de recerca sobretot estan centrats en una sèrie d'escriptors (principalment Miquel S. Oliver, Joan Torrendell, Llorenç Riber i Joan Estelrich) i en determinats fets històrico-culturals (la modernització i la nacionalització a Mallorca entre els dos segles, la connexió entre la creació literària i el pensament polític, les institucions culturals civils) en el període 1880-1936. Ha publicat tres reculls de versos, recopilats sota el títol Els mapes del desig (2001).

Ha estat director de la revista Lluc (1994-1998 i 2004-2008) i membre de la Junta directiva de l'OCB (1984-1988). Del 1995 al 1999, va ser conseller-president de la Comissió de Cultura i Patrimoni Històric del Consell de Mallorca. Entre el 1999 i el 2003, fou el conseller d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. És Membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i també el responsable de la delegació de l'IEC a Palma. Iguament és membre del consell assessor de l'Obra Cultural Balear i de la revista L'Espill, del consell de redacció de la revista L'Avenç i del Patronat de la Fundació Mercè Rodoreda."

Font: https://www.uib.cat/personal/ABDUzNDE/

Pascual Vila, Josep

  • Person
  • Mataró, 1895 - Barcelona, 1979

"Químic català fundador de la denominada Escola de Química Orgànica de Barcelona.

Cursà estudis secundaris al col·legi dels P. Escolapis de Mataró i es llicencià en Farmàcia (1916) i en Ciències Químiques (1917) a la Universitat de Barcelona (UB), les dues amb la qualificació de Premi Extraordinari. Sota la direcció del professor Antoni Garcia Banús, en els laboratoris de la UB, realitzà un treball sobre la tautomeria del clorur de bencilmagnesi amb el que obtingué el grau de doctor en Ciències Químiques per la Universitat Central de Madrid,1922. El 1926 va obtenir un doctorat en Farmàcia per la mateixa universitat amb una memòria sobre àcids biliars intitulada “Un procedimiento de deshidroxilación parcial de los ácidos colálicos”. Després, entre 1922 i 1923, es formà amb el Professor Heinrich Otto Wieland a Freiburg (Alemanya) estudiant els àcids biliars, tema pel que Wieland assolí el Premi Nobel de Química el 1927, i amb el Professor Fritz Pregl a Graz (Àustria) aprenent la tècnica del microanàlisi orgànic.

Va estudiar ciències i farmàcia a Barcelona. Posteriorment completà els estudis a Alemanya i Àustria. Va exercir de catedràtic a Salamanca i Sevilla (on fou vicerector), com també a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona. Les seves investigacions se centraren en la química orgànica: l'homoserina, els hidroxiàcids ciclàmics i ortoèsters.

Va ser director de l'Instituto de Química del Centro de Investigación y Desarrollo del CSIC, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (1963) i president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Fou membre de la Comissió Internacional de Nomenclatura Orgànica i va rebre la medalla d'or de la Diputació Provincial de Barcelona.

Els seus fills Pere Pascual de Sans i Ramon Pascual de Sans van ser catedràtics de física teòrica."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pascual_i_Vila
Més informació: https://dbe.rah.es/biografias/8043/jose-pascual-vila

Palacios, Julio

  • Person
  • Paniza (Aragó), 1891 - Madrid, 1970

"Físico y matemático español. Realizó sus primeros estudios en las Escuelas Pías de Tamarite (Huesca) y en el Instituto de Huesca. Después ingresó en la Facultad de Ciencias de Zaragoza y continuó la licenciatura en Ciencias Exactas y Físicas en la Universidad de Barcelona, donde tuvo de profesor a Esteban Terradas. Realizó el doctorado en Ciencias Físicas en la Universidad de Madrid y, por consejo de Blas Cabrera, se trasladó a Leiden pensionado por la Junta de Ampliación de Estudios. En Leiden investigó, durante el período 1916-1918, sobre las isotermas del neón y otros gases nobles a bajas temperaturas, bajo la dirección de Heike Kamerlingh Onnes.

A su regreso a España, Palacios se incorporó al Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigía Blas Cabrera, en el que realizó trabajos acerca de la formación de los meniscos de mercurio y su aplicación a la corrección de la lectura de las columnas barométricas. Se ocupó asimismo del flujo de gases en tubos capilares, introduciendo una notable modificación en las bombas de difusión de Langmuir, que publicó en los Anales de la Real Sociedad de Física y Química en 1920. También investigó sobre la teoría de la luminosidad en los rayos canales, sobre la que publicó un trabajo en los Annalen der Physik (1924) y colaboró con Cabrera en los estudios de éste sobre las sustancias diamagnéticas y paramagnéticas.

En 1926 ganó la cátedra de Termología de la Universidad de Madrid. En 1929, Palacios instaló en los locales del Laboratorio de Investigaciones Físicas los primeros montajes para iniciar sus trabajos sobre estructuras cristalinas por medio de la difracción de rayos X, según el método de Deby-Scherrer y, al inaugurarse en 1932 el Instituto Nacional de Física y Química, Palacios fue encargado de dirigir la sección de rayos X.

Después de la Guerra Civil, Palacios abandonó sus investigaciones estructurales y comenzó a interesarse por temas biológicos desde la perspectiva de la física. Nombrado director de la sección de Física del Instituto de Oncología de Lisboa, alternó la docencia entre esta ciudad y Madrid. A partir de esta época la actividad intelectual de Palacios abarcó los más diversos temas: dinámica de la rotación de un sólido libre, fenómenos electrolíticos, una interpretación física de la miopía nocturna, una serie de trabajos acerca de los ultrasonidos y su utilización terapéutica y el análisis dimensional.

En la última etapa de su vida se dedicó con empeño a elaborar una crítica de la teoría de la relatividad, intentando rehabilitar las nociones clásicas de espacio y tiempo absoluto. Éste es, probablemente, el aspecto más discutible de su actividad como físico. Además de los artículos relativos a sus trabajos de investigación, Palacios publicó numerosos libros dedicados a exponer, con una intención claramente didáctica, las diversas ramas de la física por él cultivadas. Algunos de los títulos de estos libros son: Física para médicos (1931), Mecánica física (1942), Termodinámica y constitución de la materia (1942), Electricidad y magnetismo (1945), De la Física a la Biología (1947), Análisis dimensional (1956)."

Font: https://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/palacios_julio.htm

Oliver, Bartomeu

  • AHUIB
  • Person
  • Binissalem, 1894 - Caracas, 1972

Nat a Binissalem. Instructor i cofundador dels Exploradors a Binissalem. Fou catedràtic i fundà una escola a Barcelona (a Sarrià), l'Institut Tècnic Eulàlia, centre en llengua catalana basat en l’ensenyança activa. Durant la Guerra civil espanyola es tras lladà a Veneçuela (a Caracas), on fou degà de la Universitat. I allà morí el 1972.
Obtingué el primer premi La Flor natural amb el poema "De ma terra", amb el lema "Vermadoret", del segon concurs regional o certamen escolta del març de 1917.
Fou col·laborador a la Fundació Bernat Metge

http://goo.gl/oguBwL

http://goo.gl/waeMzG

Nadal, Ramon

  • Person
  • Palma, 1913-1999

"Pintor.
Estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma, on va ser alumne de Llorenç Cerdà i Francesc Rosselló. Les seves primeres obres es caracteritzaren per un realisme lluminós. Més envant va ser deixeble de Francisco Bernareggi. Als tretze anys va fer la primera exposició individual al saló la Veda, de Palma. Va ser amic de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i en va fer l'únic retrat.

En la postguerra es va convertir en un dels pintors joves de més anomenada. Va fer part del Grup Literari i Artístic Azul i el 1940 va ser un dels fundadors del Cercle de Belles Arts de Palma. L'obra d'aquest període es caracteritza per una construcció sòlida, un dibuix ferm i una evolució des dels colors sobris cap a un colorisme vibrant.

El 1941 exposà per primera vegada a Barcelona. El 1946 exposà al Cercle de Belles Arts de Palma, amb un gran èxit popular. D'aquesta època és Vista de Palma (1949), adquirida per l'Ajuntament de Palma. A partir de llavors va dur a terme moltes exposicions, amb una producció molt extensa. Els paisatges han tengut un lloc destacat en la seva obra. També va fer molts de retrats i natures mortes.

Pel que fa a l'enquadrament de la seva pintura, es considera que va passar de les influències de Cerdà i Rosselló a manifestar elements noucentistes, per acabar en un variat registre de ressons postimpressionistes. La seva obra ha estat classificada d'acord amb els colors dominants a cada període. A partir de 1942 predominaren els verds; unes marines de 1944-45 iniciaren el període blau fins que el 1956, un interior de la Seu de Mallorca marca l'inici del vermell. Van ser deixebles seus Miquel Llabrés, Antoni Nadal i Francesc Gaita.

El 1952 li fou atorgada la medalla d'honor del Cercle de Belles Arts de Palma. Des de 1964 és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma."

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_Nadal_i_Horrach

Mulet Gomila, Antoni

  • Person
  • Palma, 1887-1966

"Folklorista.

Es dedicà a l’estudi dels balls mallorquins i a la recol·lecció d’indumentària tradicional, de ceràmica i d’objectes casolans, que reuní en una casa museu a Gènova (Mallorca) i que actualment es conserven al museu de Lluc. Entre altres treballs escriví El traje en Mallorca (1955) i El baile popular en Mallorca (1956). Fou també eficaç impulsor i president del Foment del Turisme de Mallorca, i col·laborà en diverses guies turístiques i en altres activitats de promoció en aquest camp."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/antoni-mulet-i-gomila

Moyà Gilabert de la Portella, Llorenç

  • AHUIB
  • Person
  • Binissalem, 1916 - Palma, 1981

Advocat i escriptor, treballà al jutjat municipal de Palma (Mallorca). De família de parla castellana, inicià la seva obra literària en castellà —publicà la novel·la La tribu de la encina—, però molt aviat, influït per M.A.Salvà, G.Colom i M.Ferrà, es dedicà a la poesia en català. Publicà La bona terra (1949), encara dintre de l’estètica de l’escola mallorquina, però evolucionà cap un marcat barroquisme amb Ocells i peixos (1953) iFlos Sanctorum (1956), i amb Debades t'obren solcs els navilis, Ulisses (1956) introduí en la seva obra els mites clàssics amb finalitat de denúncia. Aquestes mateixes característiques presenten les seves obres teatrals Fàlaris (1962), El fogó dels jueus (1963), Una tragèdia i una farsa (1969) i el recull de tres entremesos sota el títol d'El ball de les baldufes (1981). Cal destacar també el recull de narracions A Robines també plou (1963). http://xurl.es/wxbwm

Moll, Francesc de Borja

  • Person
  • Ciutadella, 1903 - Palma, 1991

"Francesc de Borja Moll i Casanovas va néixer a Ciutadella (Menorca) el 10 d'octubre del 1903. Durant la seva infantesa s'ha de destacar el seu interès per les disciplines artístiques –música, dibuix- i també els estudis al Seminari de Menorca, on rep màximes qualificacions en les assignatures d'humanitats. El resultat d'aquells primers anys és un noi decidit i molt ben preparat que, amb 14 anys, estudia filosofia i piano mentre col·labora als diaris i coneix Antoni Ma. Alcover.

Serà a partir del 1921, després de deixar els estudis eclesiàstics i traslladar-se a Mallorca, quan comença a treballar al costat de mossèn Alcover en la preparació del Diccionari català-valencià-balear, del qual serà secretari permanent. Aquesta primera feina marca la seva trajectòria durant els primers anys. Així, el trobem col·laborant al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, publicant una Ortografia mallorquina (1931) o establint una profitosa relació amb l'Institut d'Estudis Catalans. Borja Moll afegirà rigor i profunditat als estudis lingüístics de l'època, sempre en l'estela dels seus mestres: Alcover, Bernhard Schädel i Wilhelm Meyer-Lübke.

El 1933, ja mort mossèn Alcover, dissol l'editorial Alcover i anuncia la fundació de la Biblioteca Les Illes d'Or, que continuarà sortint fins al 1997, i on es publiquen no sols clàssics sinó també a bona part dels nous escriptors que van donar les Illes en aquests anys. La publicació del Diccionari es va interrompre durant la Guerra Civil, mentrestant es dedica a l'ensenyament, enllestint mètodes per a l'aprenentatge de llengües modernes, com ara l'alemany i el francès.

Van passar més de deu anys fins que al 1949 es va reprendre l'elaboració del Diccionari, que veuria l'edició definitiva el 1962. Moltes de les iniciatives que va dur a terme en aquests anys es van trobar amb l'oposició administrativa. Funda la revista Raixa i la col·lecció de llibres d'aquest nom que va publicar més d'un centenar de títols. També comença a editar llibres en català d'autors que més tard seran prou significatius de la literatura mallorquina, com ara Miquel Dolç. El llibre d'en Dolç El somni encetat (1943) serà el primer d'un autor viu publicat després de la Guerra Civil.

L'any 1962 funda l'Obra Cultural Balear, que ha esdevingut un pilar de primer ordre per a la vida cultural de les Illes. La seva tasca com a conferenciant, mestre de lingüistes i gramàtic, el va dur a recórrer els Països Catalans. Ja a la dècada dels setanta va escriure també llibres de memòries, biografies –Un home de combat (Mossèn Alcover)- i les universitats i institucions van reconèixer la seva tasca amb el nomenament com a Doctor Honoris Causa: Universitats de Basilea, Barcelona, València, Balears. També va ser vicerector de l'Estudi General Lul·lià.

Li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1971, i el 1981 la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Va morir el 18 de febrer de 1991 amb el reconeixement cultural i social de tot l'àmbit lingüístic català."

Font: https://www.escriptors.cat/autors/borjamoll/francesc-de-borja-moll-i-casanovas

Moles, Enric

  • Person
  • Barcelona, 1883 - Madrid, 1953

"Químic i farmacòleg

Estudià farmàcia a Barcelona, on es graduà (1905), i es doctorà a Madrid amb la tesi Procedimientos de análisis de silicatos seguidos en el análisis cuantitativo de algunas micas españolas (1906). L’any 1908 es traslladà a Alemanya, i el 1910 es doctorà sota la direcció de Wilhelm Ostwald en química a la Universitat de Leipzig. Més tard, el 1916, sota la direcció de Guye es doctorà en física a Ginebra amb la tesi Contribution à la révision du poids atomique du brome... . Finalment, el 1922, de nou a Madrid es doctorà en ciències químiques.

Catedràtic de química inorgànica de la Universitat Central de Madrid (1927-36), l'any 1934 entrà com a membre a la Academia de Ciencias Exactas, Físicas i Naturales amb el discurs Del momento científico español (1785-1825) , molt important per conèixer l'evolució científica espanyola a principis del segle XIX. L'any 1931 fou nomenat cap de secció de química física en el Laboratorio de Investigaciones Físicas que dirigia Blas Cabrera Felipe.

Durant la Guerra Civil fou director general de pólvores i explosius del govern de la II República, i el 1939 s’exilià a París però retornà a Madrid el 1942, i fou empresonat fins el 1943, que sortí amb llibertat condicional. El 1944 s’incorporà a l’Institut de Biologia i Sueroteràpia (IBYS) de Madrid com assessor tècni de la secció de química farmacèutica.

Aconseguí els premis internacionals Cannizzaro, Van't Hoff i Solvay, fou membre de diverses acadèmies de ciències estrangeres i secretari de la Comissió de Pesos Atòmics de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC).

Se'l considera l'introductor a Espanya de l'estudi de la química física. Les seves principals aportacions, algunes d'elles realitzades en col·laboració amb Blas Cabrera Felipe, tractaren sobre determinacions dels pesos atòmics del fluor i del brom utilitzant el mètode de les densitats límits dels gasos. També determinà volums moleculars i ideà mètodes per a la determinació de temperatures, pesos, volums i pressions. És l'autor de 262 publicacions, moltes d'elles en els "Anales de la Sociedad Española de Física y Química".

En els seus anys d’estudiant a Barcelona, Madrid o Ginebra, també desenvolupà una obra artística de certa qualitat."

Font: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/enric-moles-i-ormella

Miralles i Monserrat, Joan

  • Person
  • Montuïri, 1945

Joan Miralles, va néixer a Montuïri, és filòleg i folklorista. És catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears des de 1983. Es va llicenciar en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona (1969), el mateix 1969 va defensar la tesi de llicenciatura "Contribución al estudio de la onomástica mallorquina" i el 1978 obtingué el doctorat en Filologia Catalana amb la tesi "Un llibre de cort reial mallorquí del segle XIV. Introducció, transcripció i estudi lingüístic" (premi extraordinari de Filologia, Universitat de Barcelona, 1978). Ha impartit docència a la UIB des del curs 1970-71. Entre el 1980 i el 1998 va ser director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. És membre numerari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i de la comissió per a l'elaboració d'una proposta d'estàndard oral de l'IEC. Ha estat membre de la comissió redactora de l'avantprojecte de Llei de Normalització Lingüística per a la comunitat autònoma de les Illes Balears. Ha participat en el projecte finançat europeu PATROM (Patronymica Romanica), en el marc del qual prepara un "Diccionari històric de l'antroponímia romànica" i en el projecte del Ministeri d'Educació i Ciència Gramàtica del Català Antic. La seva recerca s'ha concretat en més d'una vintena de llibres publicats, com per exemple: "Un poble, un temps" (1974), "Els carrers de Montuïri" (1977), "Qüestionari sobre història i cultura popular de Mallorca" (1978), "La investigació de les fonts orals. Guia didàctica" (1980), "Vida i obra d’en Pere Capellà (Mingo Revulgo)" (1980), "La festa de l’Estendard" (1981), "La història oral. Qüestionari i guia didàctica" (1985), "Receptari de cuina del segle XVIII del P. Jaume Nartí i Oliver", amb la col·laboració de Francesca Cantallops (1989), "Catàleg de noms propis de persona", amb la col·laboració d’Antoni Llull (1989), "Onomàstica i literatura" (1996) i "Història i cultura popular, tots dos aplecs de treballs apareguts anteriorment; Corpus d’antropònims mallorquins del segle XIV" (1997) i "Discursos per la llengua" (1999), recull de discursos pronunciats des del 1982. Col·laborà en el "Diccionari de la llengua catalana" (1995). Actualment (2014), és el president de la Comissió Tècnica d'Assessorament Lingüístic de la UIB (CTAL).

Més informació: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-miralles-i-monserrat

Results 901 to 1000 of 3065